Arxius de l'etiqueta teta

Tècniques per treure’s llet

Una entrada de publicada el

Esteu preparades per munyir-vos?

Hi ha moltes raons per extreure’s la llet dels pits: per accelerar la pujada de la llet els primers dies, per reduir el dolor de la ingurgitació, per alimentar el teu nadó prematur, per suplementar, perquè algú pugui donar la teva llet al nadó mentre treballes o estàs fent un te amb les amigues o fent esport, perquè tens una obstrucció o una mastitis, perquè vols donar-la a un banc de llet,….

Jo ho he hagut de fer amb les meves dues lactàncies: a la primera, Segueix llegint »

Nits de teta

Una entrada de publicada el

Cada matí penso: una altra nit com aquesta i s’ha acabat! I cada nit em deixo portar,….

Se succeeixen les nits sense dormir. Des de quan? No ho sabria dir,… des de fa una setmana perquè li estan sortint les dents? Des de fa un mes perquè va estar malalt? Des de fa cinc mesos perquè pobret té malsons, des de fa un any perquè tenia còlics, des de fa un any i mig perquè va néixer? Des de fa més de dos anys perquè donava patadetes dins la panxa,…

En fi, una de les coses que he après des que soc mare és treure-li profit a 5 minuts de son com si fossin 5 hores. El cos bé s’ha d’adaptar Segueix llegint »

Acomiadar-se de la teta

Una entrada de publicada el

Quan el meu fill gran tenia dos anys vam haver de deixar la lactància perquè m’havia tornat a quedar embarassada i el dolor era insuportable cada vegada que mamava. Va ser un període molt difícil per als dos. Per ell; perquè estava desorientat, la seva mare li imposava distància. I per mi; perquè la culpa, l’enyorament i la pena se’m menjaven per dintre.

La OMS recomana la lactància exclusiva fins als 6 mesos i la lactància amb altres aliments fins als 2 anys com a mínim, però en tot cas, que duri fins que la mare o el fill se’n cansin.
Segueix llegint »

L’univers dels sostens de lactància

Una entrada de publicada el

Quan estem tot el dia pendents de la teta, els sostens es converteixen en un element essencial a la nostra vida.

Pel meu gust han de ser, sobretot, comodíssims, perquè els portem dia i nit, i els obrim i tanquem moltes vegades al dia. A més a més, també està bé que siguin molt bonics, perquè si els hem d’anar ensenyant per tot arreu cada vegada que el miniu ens demana teta,… millor lluir-los, no? I finalment, segons les recomanacions de l’Alba Padró (assessora de lactància i IBCLC) en el seu blog Som la llet, millor sense aros els tres primers mesos, perquè poden causar obstruccions i diverses molèsties. Ara bé, a part d’aquests petits detalls, n’hi ha de tots tipus, més sexys, clàssics, o esportius, i hi ha noies que fins i tot donen el pit amb sostens normals, baixant-los pel davant i llestos. Perquè estiguem donant el pit no cal que ens comprem els sostens més avorrits del món! Us recomano un article molt divertit del blog Som la llet que parla d’aquest tema.

Escric aquesta entrada amb la intenció de compartir amb vosaltres les adreces d’algunes botigues online interessants de sostens de lactància:
Segueix llegint »

Frenets que frenen lactàncies

Una entrada de publicada el

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.

La paciència

Una entrada de publicada el

A en Pere li faltava poc per fer els dos anys i una de les coses que li agradava més als vespres era observar el seu pare i la seva mare mentre feien el sopar. Quan veia que es ficaven a la cuina, anava directe a l’armari de les olles, en treia l’olla més gran, l’arrossegava per tota la cuina fins al racó des d’on es dominava tota l’escena, i s’hi asseia amb els ulls ben oberts per no perdre’s ni un detall. De vegades el seu pare li donava un trocet de pastanaga, o d’api, i així el podia anar rosegant mentre esperava el sopar.

Un vespre, però, no hi va haver pastanaga.

Havien estat jugant al parc tota la tarda i estava molt cansat. Els seus pares, en canvi, no semblaven gens cansats, es movien per la cuina a la velocitat del llamp, feien caure coses a terra i deien aquelles paraules curioses que només se sentien quan alguna cosa no rutllava. Després del que li va semblar una eternitat amb el cul enganxat a l’olla, i sense que ningú li fes ni cas, en Pere va demanar :

– Mama, teta.

– Un moment, carinyo, una mica de paciència, que estem fent el sopar, no ho veus ? – va respondre la seva mare sense treure els ulls de la paella.

– Mama, teta ! – Va insistir el Pere, aixecant-se del seu tron i corrent cap a la seva mare.

– Paciència, Pere, paciència. Et donaré teta quan acabi de fer el sopar, d’acord ? – Quasi no va poder acabar la frase perquè els pèsols s’estaven a punt de cremar.

– Mama, teta ! Mama, teta ! – Va cridar en Pere penjant-se de les cames de la seva mare.

– Pere, si us plau ! – La veu de la mare havia pujat de to, però encara no el mirava, només feia moviments amb els peus per desenganxar-se’l de les cames – T’he dit que paciència !

– Teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta !!

La mare el va estirar d’un braç cap amunt, el va abraçar ben fort i el va portar cap al sofà per donar-li el pit. Sense dir res més. Per fi ho havia entès, ara en Pere ja es podria relaxar i dormir tranquil. No necessitava res més.

El matí següent, en Pere jugava a fer una torre amb peces de fusta de colors mentre els seus pares preparaven la bossa per anar a l’escola. Ell ja ho tenia tot fet : bolquer net, roba neta, cara neta, sabates posades, galeta menjada. Ara estava concentrat amb la seva torre que estava a punt de fer fallida. Era un moment delicat. Va veure els peus de la seva mare que s’apropaven a la torre.

– Vinga, Pere, recull les joguines que marxem a l’escola.

Ell no va respondre ni la va mirar, encara concentrat amb la peça vermella que acabava de posar i que feia trontollar tota la torre.

– M’has sentit, carinyo ? Has de recollir que marxem a l’escola.

En Pere, encara sense mirar-la, va fer servir el seu to de veu més conciliador i amable quan va dir :

– Pciecia, Mama, pciecia.