Arxius de l'etiqueta son

Nits de teta

Una entrada de publicada el

Cada matí penso: una altra nit com aquesta i s’ha acabat! I cada nit em deixo portar,….

Se succeeixen les nits sense dormir. Des de quan? No ho sabria dir,… des de fa una setmana perquè li estan sortint les dents? Des de fa un mes perquè va estar malalt? Des de fa cinc mesos perquè pobret té malsons, des de fa un any perquè tenia còlics, des de fa un any i mig perquè va néixer? Des de fa més de dos anys perquè donava patadetes dins la panxa,…

En fi, una de les coses que he après des que soc mare és treure-li profit a 5 minuts de son com si fossin 5 hores. El cos bé s’ha d’adaptar Segueix llegint »

Terrors nocturns,….. terrorífics!

Una entrada de publicada el

Espero que no tingueu mai l’oportunitat de viure un episodi de terrors nocturns dels vostres fills, perquè és duríssim. A mi em va tocar als 6 mesos del meu primer fill. La primera vegada vaig plorar d’impotència, amb ell als braços, cridant, amb la cara transformada per l’expressió de terror. Es posava rígid i donava cops de braços i peus. Si intentava abraçar-lo més fort o fer-li un petó, m’apartava, i no parava de cridar i plorar. Com si l’estiguessin torturant. Aquella primera vegada m’ha quedat impregnada a la memòria més primària, la més íntima, la més visceral. Vam cantar-li, vam intentar despertar-lo canviant-lo de postura, sacsejant-lo, i fins i tot, mullant-li la cara amb aigua freda. No ho vam aconseguir. Una de les característiques que identifiquen un terror nocturn és que resulta molt difícil -quasi impossible- despertar-los.
Segueix llegint »

Fatiga crònica

Una entrada de publicada el

Fa 1 mes que no dormim més de 4 hores cada nit, i amb interrupcions, és clar. Em pesen els ossos, em sembla que estic mig morta. Això no ho expliquen als cursos de preparació a la maternitat ! És molt dur. Més del que qualsevol que no tingui fills es pot imaginar. Si més no, jo no m’ho imaginava. Normalment dormim bé, però ara està malalt i es passa la nit tossint, plorant, cridant,…. és molt dur. Em pesen els ossos. Tinc un cansament profund que circula per les meves venes. Em sembla que la meva sang ja no pot ser més densa. Mai no tornaré a tastar la lleugeresa d’haver dormit 12 hores com fa uns anys. El més dur és saber que demà serà igual. Que no hi ha cap de setmana, no hi ha descans. Cada nit i cada dia són igual de durs, cansats,… em costa trobar adjectius adequats a la situació. El cos humà no està preparat per dormir tan poc. És completament insostenible. Em fan mal els ossos, em sembla que se’m trencaran per la meitat. I el més irònic del tema és que com més dies passen, més em costa dormir. En els moments de treva, quan tot està en calma i penses  « he d’aprofitar i dormir molt bé ara que puc », doncs no. Com més mal et fan els ulls més difícil és tancar-los. Et piquen, et molesten, te’ls arrancaries, però no et pots relaxar. El cos s’acostuma a aquesta fatiga crònica i insuportable. Durant el dia la pròpia adrenalina et fa aguantar, et sembla que vas com una moto perquè si et relaxes et desmuntes. Has d’aguantar el ritme.
I finalment arriba una nit màgica en que tot és silenci. Silenci i silenci. I et despertes pel matí amb el teu miniu mirant-te somrient. Sembla que ell també ha pogut descansar. I mires el rellotge i veus que heu dormit deu hores. I plores. Quin descans ! (fins quan durarà ?)