Arxius de l'etiqueta salut

Ferides del cos i de l’ànima

Una entrada de publicada el

L’associació Dona Llum ha fet un vídeo per promoure el part respectat. Posa els pèls de punta. Remou les entranyes i els records.

Tenim dret a decidir. Tenim dret a un part respectuós, sensible i natural. Tenim dret a gaudir de l’experiència.

Hem de poder parlar amb veu ben alta de les ferides físiques i morals que ens pot fer un part poc respectuós i massa intervingut. Les nostres amigues, germanes, cosines, nebodes, filles i nétes tenen dret a saber el que passa en molts hospitals. Tenen dret a poder decidir i a tenir un part respectat i feliç.
Segueix llegint »

La Reflexologia Podal Infantil

Una entrada de publicada el

Als meus minius els hi encanta que els hi toqui els peus. S’estiren i aixequen els peus, demanant un massatge. Però no un massatge qualsevol, demanen un massatge conte!

I jo aprofito el moment per explicar un conte de formigues i cucs que fan forats a la terra, tot treballant amb els meus polzes les zones reflexes dels seus peuets minúsculs.

Vaig començar a fer reflexologia podal al meu primer fill quan tenia sis mesos. Ara té tres anys i mig i encara li encanta! Fins i tot m’ajuda amb les seves manetes quan li faig al miniu petitó de casa.

La Reflexologia Podal Infantil (RPI) és això, doncs; fer un massatge a les zones reflexes dels peus dels minius. Un massatge ple d’amor, respecte, suavitat i amb el coneixement dels punts que estem treballant; zones reflexes dels òrgans i glàndules perquè s’equilibrin i estiguin en harmonia.

Hi ha qui fa reflexologia als seus fills només pel relax i l’estoneta de contacte i vincle. Hi ha qui ho enfoca més amb finalitats terapèutiques. Segueix llegint »

Alimentació ecològica per als nostres fills

Una entrada de publicada el

Abans de ser mare no em preocupava gaire què cuinava ni de què em nodria. Però quan em vaig quedar embarassada per primera vegada se’m van disparar totes les alarmes! El meu cos em demanava prudència, coneixement i molts aliments naturals.

Se’n parla moltíssim de l’alimentació de l’embarassada, de la lactant, de l’alimentació complementària, de les dietes equilibrades per a infants petits i grans (a la biblioteca trobareu: La alimentación de nuestros hijos i Més enllà dels macarrons, que parlen del tema). Però encara no he trobat mai cap pediatra que alerti sobre els químics, metalls pesants, antibiòtics o additius que s’amaguen en els aliments.
Segueix llegint »

L’edat dels cops

Una entrada de publicada el

Cops, cops i més cops. I plors, i blaus. Quina època més dura! El meu miniuet en menys d’un mes ha passat d’arrossegar-se per tot arreu, a gatejar, asseure’s i aixecar-se amb qualsevol tros de moble que troba. Cada nen va al seu ritme, però em fa la sensació que vol anar massa de pressa. Ara l’únic que l’interessa és estar sempre com més dret millor. Cau molt sovint i no sempre estic al costat per parar-li el cop.

I de què deu plorar més, del mal del cop o de la frustració?

I ho torna a intentar. I torna a caure. La perseverança és la companya inevitable del desenvolupament.
Segueix llegint »

La alimentación de nuestros hijos

Una entrada de publicada el

Un gran llibre per entendre i endinsar-se en el món de l’alimentació saludable i energètica.

Les receptes que proposa sovint són de tendència vegetariana, però les explicacions nutricionals exhaustives ens ajuden a perdre la por. Tan si ens plantegem que els nostres fills siguin vegetarians, com si no, està molt bé llegir aquest llibre per agafar idees divertides, originals, i molt saludables de com cuinar per als nostres fills.

També el podeu trobar en format web a la pàgina de l’autora: Montse Bradford.

Més enllà dels macarrons

Una entrada de publicada el

Un llibre senzill i amè per entendre les claus de l’alimentació saludable i equilibrada dels nostres fills.

Hi trobarem explicacions nutricionals, consells de preparació dels aliments i de presentació perquè “caiguin bé” als nostres fills.

A més, hi ha una bona part del llibre amb receptes saludables i divertides.

Per si ens falten idees a l’hora de cuinar, és un bon recurs tenir-lo a mà.

Idees per a fer un pla de part

Una entrada de publicada el

Com ja vaig comentar a l’article “el part que volem”, per estalviar-nos un excés d’intervencions mèdiques que no desitgem durant un part a l’hospital (sempre que no siguin estrictament necessàries)  seria molt recomanable que totes féssim l’exercici de preparar un pla de part.

Un pla de part és un escrit on expressem si volem o no volem consentir les intervencions mèdiques que se’ns proposin durant el part. Té validesa jurídica. El podem presentar a l’hospital, l’obstetra i la llevadora unes setmanes abans de la data prevista del part.

Però abans, ens hauríem de familiaritzar amb les pràctiques mèdiques habituals al voltant del part.
Segueix llegint »

El part que volem

Una entrada de publicada el

Fa mesos que tinc el títol d’aquesta entrada dins el cap, però no la puc escriure.

Per què? Per què costa tant parlar del part?

Què fa que un part sigui un acte de plaer, joia i amor, o per altra banda, es converteixi en un dels nostres pitjors records?

Un part hauria de ser sempre un acte meravellós, un acte d’amor profund, la porta a la vida, l’inici de tot.  I per això moltes cultures han fet del part un acte sagrat.

Però en la societat en què vivim, els parts s’han transformat en protocols hospitalaris, i moltes de nosaltres n’hem patit les conseqüències.

Actualment els estudis científics, les organitzacions internacionals, els governs, i cada vegada més, els hospitals, han anat redescobrint i assumint que en un part normal (de baix risc), el millor és deixar que el cos s’expressi i ens guii cap a un part natural o fisiològic. I per això, cada vegada més, se’ns ofereixen diverses alternatives quan ens plantegem com volem que neixi el nostre miniu.
Segueix llegint »

De peus a terra

Una entrada de publicada el

Quan els nadons comencen a posar els peus a terra, per gatejar i després caminar, tothom corre a recomanar-nos quin tipus de sabates li hem de posar.

Per començar: fem servir el sentit comú!

A la primera botiga que vaig entrar buscant unes sabates per al meu fill em van recomanar unes botes rígides, que agafessin bé el turmell i la sola ben gruixuda. Em va sembla que era com si li estigués posant unes botes d’esquí als peus delicats i verges del Martí. Aquesta recomanació és la mateixa que m’han fet altres persones, però jo no em crec que això pugui ser bo!

Ara toca anar més enllà. Segons diversos experts (pediatres, podòlegs, osteòpates i fisioterapeutes), i el meu sentit comú: el peu, com més lliure, menys comprimit i més en contacte amb el terra, millor! Els nens africans que no porten sabates be aprenen a caminar i no es torcen un turmell a les seves primeres passes, no?

Així que la idea és: per casa descalços, amb sabatilles tovetes o mitjons antilliscants. I pel carrer unes sabates baixes (sense agafar el turmell), toves i flexibles, sobretot a nivell de la sola.

N’hi ha de moltes marques diferents que compleixen aquest requisit. Normalment les podreu trobar a les mateixes botigues on podeu comprar bolquers de tela. Nosaltres hem provat les Pitter Patters, les Pediped (a Renacuajos) i les See Kai Run, però també hi ha altres marques com les Lovebugs, les Shooshoos, les Jack & Lily (a Bebelún o Renacuajos), les Preschoolians (a Bebelún), i segur que moltes marques més que no conec.

Així que no ens deixem portar pel que diu la primera venedora de la sabateria de sota casa i investiguem una mica, que els peus dels nostres fills s’ho mereixen!

Aquí teniu altres articles que parlen del tema:

Embaràs conscient, part natural i suport a la criança

De cap a peus

Bebé a go-go

La mamá de Mateo

Mon petit tresor

La mama vaca

Frenets que frenen lactàncies

Una entrada de publicada el

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.