Arxius de l'etiqueta Reis

La màgia del Nadal

Una entrada de publicada el

Durant aquesta setmana i la vinent els nostres minius estaran en un estat d’expectació constant.

El Nadal és una de les èpoques de l’any que esperen amb més il·lusió.

Però per què? Pels regals? Per la màgia?

Només està a les nostres mans quan siguin adults tinguin una bona maleta carregada de records nadalencs, que probablement no tinguin res a veure amb els regals.
Segueix llegint »

La màgia

Una entrada de publicada el

La mare havia deixat ben clar que havíem de recollir la cabana abans de sopar. Però aquell vespre de Reis teníem el cos imparable i el cor desbocat com cavalls salvatges. Abans de recollir la cabana vam fer una cursa pel passadís, vam cantar, quasi cridant, quasi quedant-nos sense veu, el dimoni escuat, ens vam abraonar entre riures histèrics sobre els coixins de la cabana, i vam acabar barallant-nos per la nina de trenes vermelles.

Unes hores més tard, des de sota l’edredó, amb els peus cargolats de fred i els genolls incansables, no podia aturar els pensaments. Respirava de pressa i em sentia el bombeig del cor per totes les venes. Vaig prémer les parpelles amb força i em vaig abraçar a la tortuga de peluix que m’havia regalat el pare, estrangulant-la. No sé quanta estona vaig estar així; com un cuc bellugadís, obrint i tancant els ulls. Observant l’escletxa de claror que entrava per la porta entreoberta. Escoltant els grinyols de la fusta.

I va ser així que els vaig sentir. Vaig sentir les peülles dels camells, el frec dels seus colls amb el marc de la porta de la sala. Vaig sentir que bevien l’aigua dels bols, com gossos assedegats, tirant-la tota per fora. Aleshores, tres parells de peus van tocar el terra. Portaven espardenyes amb picarols, perquè els vaig sentir dringar perfectament des de sota l’edredó. I a dins la cabaneta que m’havia fet, l’aire era tan dens i tan humit que quasi suava. Em tremolaven les mans i volia cridar. Volia cridar-te, Carla, despertar-te i que anéssim juntes a espiar-los. Però no vaig poder moure’m, ni parlar, ni sortir del meu refugi. Tu vas seguir dormint, i jo em vaig quedar sota l’edredó, cridant, cantant i rient en silenci absolut.