Arxius de l'etiqueta pare

La llista

Una entrada de publicada el

El sergent va aixecar l’arma en veure que s’obria la porta. Davant seu, un home en calçotets, amb una samarreta blanca tacada, suant, i amb una tovallola ensangonada entre les mans. Al darrera, un passadís llarguíssim il·luminat per un centenar d’espelmes.

Tres hores abans, en Llorenç tornava de la feina inquiet per la trucada de la seva dona. Hauria d’haver tornat abans, es retreia. Se la va trobar a la sala, a la gatzoneta, fent moviments de balancí. Respirava feixugament, tenia els ulls tancats i una expressió que en Llorenç no li havia vist mai. La va observar, intentant reconèixer-la.

— Laura?
Segueix llegint »

I el sexe després del part? (III)

Una entrada de publicada el

(continuació de I el sexe després del part II)

CAPÍTOL 5: el cansament

A tots els factors que ja hem comentat en aquest especial sexualitat, se li hauria d’afegir el cansament. El cansament profundíssim, inesperat, que patim la majoria de mares (i molts pares) quan acabem de tenir un miniu (i que sovint es prolonga al llarg de tot el primer any). La manca de son profund i sense interrupcions fa que no descansem de la mateixa manera en què ho fèiem abans. Les bosses sota els ulls demostren les nits en vetlla, i no sabem ben bé com, ens espavilem per gaudir tan com podem del nostre nou miniuet. Això sí, no ens queden forces per res més. Segueix llegint »

I el sexe després del part? (II)

Una entrada de publicada el

(continuació de I el sexe després del part? (I))

CAPÍTOL 3: el desig de l’altre

La majoria de dones que conec, acceptarien força tranquil·les aquesta manera natural que el nostre cos té de dir-nos que no és una època de sexe amb la parella, sinó més aviat una època d’intimitat amb el miniu i amb nosaltres mateixes.

El problema surt a la llum quan tenim en compte la convivència amb l’altre. Segueix llegint »

I el sexe després del part? (I)

Una entrada de publicada el

La sexualitat després de ser mares pateix una transformació profunda i inevitable.

Aquest tema tabú es mereix una entrada múltiple que aniré publicant al llarg d’aquesta setmana.

Aquí tenim els dos primers capítols:

CAPÍTOL 1: El vincle amb el nadó

Quan tenim un nadó, d’una manera natural, ens vinculem amb ell o ella partir de la nostra sexualitat; a través del canal vaginal mentre parim i després a través de la lactància, quan el nadó succiona. Però això no ens ha de fer por. Segueix llegint »

La bossa de l’hospital

Una entrada de publicada el

Si heu preparat un part a casa, no caldrà que feu cap bossa especial. Però en el cas que aneu a parir a l’hospital, diuen que és recomanable tenir la bossa preparada a partir del 7è mes, per si la cosa es precipita.

I què hi posem, a la famosa “canastilla“?
Quan som mares primerenques ens entra el pànic!!! Però no n’hi ha per tant, de fet, els nadons quan surten, només necessiten el contacte pell amb pell i la teta.

Però per anar més tranquil·les i tenir alguns accessoris útils a mà, aquí teniu algunes idees:

  • Pel miniu: La muda de cada dia (5 dies per si la cosa acaba en cesària) ficada en una bossa transparent de congelats i la bossa rotulada amb permanent « primer dia », o « segon dia ». I a cada bossa hi poseu: 1 body i 1 pijama (a mi m’agrada més d’una sola peça perquè així el melic queda més protegit). A la bossa del primer dia també hi havia el barret perquè no perdin calor pel cap i la camisa de batista perquè no se’ls hi enganxi el body a la pell. A més a més vam portar 1 tovallola i 1 « arrullo », i les coses de necesser: sabó delicat (ara crec que no cal rentar-los amb sabó, però si el voleu portar, busqueu-ne un el més natural possible) i un raspall suau (que en la majoria de casos no cal perquè no tenen cabell). Si a l’hospital us diuen que porteu colònia, atenció! és una barbaritat! És ben sabut que les olors fortes interfereixen en l’establiment del vincle maternofilial i en la lactància, o sigui que res de colònia, ni tu ni el petit. Hi ha hospitals que els empastifen de colònia sense que tu ho demanis, en aquest cas, posa’t dura. En el nostre cas els bolquers i les tovalloletes els posava la clínica, però informeu-vos perquè hi ha llocs on els has de portar tu. Ah, molt important! La caca dels primers dies de vida es diu meconi i és com una mena de quitrà de color negre molt enganxosa que costa molt de netejar. Amb tovalloletes és una tasca desesperant, però si proveu de treure’l amb una esponja i aigua calenta, ja veureu quina diferència! Us ho recomano. També us caldrà un fulard portanadons, motxilleta o cotxet (és la opció que menys m’inspira) per quan torneu cap a casa.
  • Segueix llegint »

Dibuixos a la sorra

Una entrada de publicada el

Em dic Marcel i tinc un pare d’aquests que van i vénen.

La Rita no té pare, o sí que en té però no el veu mai, perquè diu que està al cel i que s’ha de fer molt gran per poder anar-lo a veure. Jo el meu sí que el veig. El veig els divendres, els dissabtes i els diumenges, tot el dia.

Tampoc és com el pare del Joel, que diu que no estima la seva mare i per això només el veu alguns caps de setmana. El meu pare sí que estima la mama. Quan arriba els dijous a la nit es fan molts petons i la mama quan marxa els diumenges sempre està trista.

És que el papa va i ve perquè té molta feina. La mama diu que ha de treballar perquè puguem tenir diners per viure. Però a l’escola m’han dit que per estar vius necessitem un cor, que és el que fa “bum-bum” i té molta força per enviar la sang a tot el cos. I és per això que estem vius. Però la mama es pensa que és perquè tenim diners.
Segueix llegint »

El llit familiar

Una entrada de publicada el

Dormir junts; quina delícia; quina tranquil·litat; quin descans.

 

Abans de ser mare el llit familiar em semblava una barbaritat. Coneixia gent que feia “colecho” amb els seus fills i pensava “estan bojos, com poden estar tants anys sense sexe?”. Aquest és el pensament de la majoria de gent quan els dius que dorms amb el teu fill.

Però tot va canviar el dia que vam tornar a casa de l’hospital amb el nostre miniu petitet i indefens. Ja teníem el típic “moisès” preparat a l’habitació. El vam posar allà dintre, ens vam estirar al nostre llit i trenta segons després ens vam aixecar corrents a buscar-lo: estava massa lluny. L’instint ens va aclarir el camí. I després, l’èxit de l’experiència va fer la resta.

Els primers mesos els recent nascuts el que més necessiten és teta, teta, teta, contacte, contacte, contacte. Fins i tot quan dormen. I això no ho dic només jo, ho diuen molts experts com la Rosa Jové o el Carlos González, i fins i tot, el Ministeri de Sanitat i UNICEF ho recomanen perquè facilita la lactància materna.  Ara sembla que a les maternitats d’alguns hospitals comencen a tenir sistemes perquè la mare i el nadó puguin dormir junts des de la primera nit.

Mentre dormim tots junts al llit, els minius se senten sempre acompanyats, en seguretat, tranquils, i això és imprescindible per al seu desenvolupament emocional i físic.

Compartir el llit també ens permet dormir millor als adults. Els primers mesos, quan es desperten els podem “connectar” al pit i seguir dormint (mireu aquesta historieta de la Kate Evans que ho il·lustra molt bé). Moltes vegades no pots saber ni quantes vegades ha mamat perquè no t’arribes a despertar del tot, i creieu-me, els pares (homes) ho agraeixen perquè poden dormir tota la nit!! A més, si treballeu moltes hores fora de casa i compartiu poques estones amb el vostre miniu, segur que us encantarà poder dormir ben aprop seu.

Hi ha moltes cultures que fan llit familiar, però a la cultura occidental ens ha calat tant això de la independència des que neixen, que ens sembla que si els “deixem” dormir amb nosaltres es malacostumen, però cada vegada hi ha més estudis científics que demostren que fer dormir al nadó en una altra habitació, lluny dels pares, i fins i tot, deixar-lo plorar perquè s’adormi, podria tenir conseqüències greus en el seu desenvolupament.

A més a més del tema “educatiu” del son que fa anys que corre per les venes de la nostra societat, també hi ha altres motius de controvèrsia respecte el “colecho”:

  • Hi ha molta gent que té por dels riscos de dormir amb el seu fill. D’aixafar-lo, d’asfixiar-lo, etc. Però de fet, s’ha demostrat científicament que compartir llit amb el nadó, redueix el risc de Mort Sobtada del Lactant, com explica en un aquest article la llevadora Imma Marcos. Tot i així, s’han de seguir certes precaucions, com no dormir en llits elevats per evitar caigudes, evitar les escletxes entre matalàs i mobles o paret per evitar asfixies, i no dormir amb ells si som fumadors, hem begut alcohol o pres drogues, entre d’altres. Sempre es poden buscar alternatives adaptades a les situacions i necessitats de cada família:  als llits petits podem afegir un altre matalàs al costat del matalàs de matrimoni, els pares molt angoixats poden col·locar un bressol sidecar – que està enganxat al matalàs dels pares- per reduir la por a l’aixafament. Siguem creatius i busquem el millor pel son i la seguretat dels nostres minius!
  • El tema de la intimitat de parella, que també preocupa a molta gent, no és massa problemàtic, en el fons. El llit deixa de ser el terreny sexual per ser un terreny de descans i vida en família. Per això cada parella haurà de despertar la seva creativitat i descobrir altres moments i altres llocs  de la casa adients per a l’activitat sexual. Hi ha qui té una habitació de convidats que es converteix en “l’habitació de l’amor”. O hi ha qui és molt creatiu i improvisa a la cuina, a la taula del menjador, al sofà, al lavabo,…. hi ha gustos per a tot!

Això sí, per dormir amb els nostres fills, hem de saber que haurem de fer front a les crítiques externes de la gent que no ho entén, o sigui que ens hem d’informar molt bé i tenir molt clar per què ho fem (com diu la Rosa Jové: Perquè ens agrada més així).

I el meu últim consell: proveu-ho!

Si us tempta la idea però encara teniu dubtes, podeu consultar aquests recursos:

Articles en revistes digitals, webs o blogs:

Llibres i entrevistes d’experts:

Massatges d’amor (3/3)

Una entrada de publicada el

Massatge Shantala per a nadons. Vídeos d’exemple

El massatge Shantala és una tècnica tradicional de la India per fer massatges als minius. Va ser importada a occident pel Dr. Leboyer als anys 50, i té molts beneficis físics i emocionals.

Aquí teniu alguns recursos visuals per aprendre a fer-ne, a part del llibre que ja us vaig recomanar a l’entrada “Massatges d’amor 2“.

  • Vídeo original del massatge Shantala

  • Una sèrie de vídeos explicats per educadores de massatge infantil de la AEMI

Massatge Shantala pels minius. Beneficis

Massatge Shantala pels minius. Preparatius

Massatge Shantala pels minius 1. El pit

Massatge Shantala pels minius 2. Braços i mans

Massatge Shantala pels minius 3. Abdomen

Massatge Shantala pels minius 4. Cames i peus

Massatge Shantala pels minius 5. Esquena

Massatge Shantala pels minius 6. La cara

Massatges d’amor (2/3)

Una entrada de publicada el

Cursos i recursos per aprendre massatge infantil

Si esteu de postpart és un bon moment per anar a algun curs de massatge infantil. Però també és molt interessant que hi puguin anar els pares, ja que el massatge és una activitat que poden fer amb els seus minius sense la vostra intervenció.

De vegades als mateixos CAPs en fan de gratuïts, però sinó, hi ha molts centres on en fan, impartits per monitores formades a l’Associació Espanyola de Massatge Infantil. I també hi ha la possibilitat de fer classes a domicili o en cap de setmana.

A través d’internet he conegut alguns centres que fan cursos de massatge infantil que no consten a la llista d’AEMI, com són Titània (Barcelona),  l’Equip Mudra (Girona), Maria de Mercè (Sant Cugat del Vallès), Associació Alletar i Criat (Valls), Espai Familiar (Blanes), Essència Tarragona.

A part de fer algun curs, us recomano molt 3 llibres:

També us recomano un document que corre per Internet fet per l’AEMI que té dibuixos molt il·lustratius.

Vinga, animeu-vos, que és molt divertit i gratificant!

Homenatge als pares

Una entrada de publicada el

Tenim sort de tenir els homes que tenim. Que estiguin tan implicats amb la criança dels seus fills.

La societat ha evolucionat fins a un punt de no retorn, i els nostres homes en són la prova. Són pares protagonistes del canvi, que es troben amb millors condicions legals i socials  que les generacions anteriors per exercir de pares des del naixement (com pot ser el permís per paternitat de 15 dies, que d’altra banda, em sembla irrisori), però que de vegades també han de lluitar per aconseguir un reconeixement en el seu dia a dia de pares.

Són pares implicats en l’embaràs; que miren ecografies, li parlen a la panxa i ens fan massatges al periné.

Que participen en el part tan activament com poden o els deixen.

Que ens escolten i ens consolen durant el postpart. Una dura tasca!

Que s’aixequen a les nits per calmar els minius ploraners.

Que fan massatges i passegen els seus fills.

Que fan bons menjars, freguen plats i posen rentadores.

Que redueixen els seus horaris de feina  o s’agafen excedències per passar més temps a casa.

I qui els hi reconeix tot això?

Quan  van a consultes al ginecòleg o pediatra se senten completament ignorats. Ni els dirigeixen la paraula.

Quan van a una classe de prepart o postpart veuen que són els únics representants masculins i que les explicacions mai van dirigides a ells (si és que els accepten a les classes).

Quan recullen els nens a la llar d’infants es troben amb comentaris de les mestres tipus “diga-li a la teva dona que avui s’ha tacat la bata“, com si ells fossin simples figurants.

Quan proposen a l’empresa la reducció de jornada s’han d’enfrontar a les mirades atònites de la gent, com si fossin bojos. Total, si la dona ja està a casa de baixa, perquè hi heu de ser els dos?

Quan els familiars pregunten pel nou miniu, dirigeixen directament les mirades a la dona.

I per acabar-ho d’adobar, de vegades sembla que ni els seus propis fills els hi reconeguin l’esforç, perquè quan arriba la fase de la “mamitis absolutis“, se’ls hi esquerda el globus de paciència que havien inflat durant l’embaràs i ja no saben com gestionar la situació.

Però aquesta fase passa tard o d’hora, i els seus minius són molt feliços de tenir els seus pares disponibles i implicats. El que queda per veure és quan de temps haurà de passar perquè la societat accepti els homes com ells. Quan de temps perquè s’accepti l’home com a co-protagonista de l’arribada d’un nou miniu al món i de la seva criança i educació?

El que podem fer com a dones és donar-los tot el suport que puguem en la seva tasca; deixant-los participar, acceptant el seu interès i les seves opinions, evitant controlar-ho tot, donant-los espai de relació amb els minius, i ajudant-los a fer front a les situacions socials que ignorin, rebaixin o menyspreïn la seva implicació paterna.