Sóc d’una generació de súper dones. Quan érem petites ja somniàvem en ser astronautes, metges, científiques, ballarines, actrius, advocades, veterinàries, exploradores. Però ningú ens va ensenyar a somniar a ser mares.

Les nostres mares van lluitar per fer-se un lloc a la societat capitalista del moment. Van lluitar perquè el món les veiés com a persones econòmicament actives, persones intel·ligents, persones capaces d’assumir responsabilitats, persones innovadores i creatives. Van lluitar perquè el que elles ja sabien que tenien a dins es veiés des de fora. Però per poder aconseguir aquest reconeixement van haver de deixar de banda i demonitzar la seva essència de mares. Van patir una època dura i salvatge en què la maternitat només es podia entendre des de la tecnificació del part, el desenvolupament de la indústria de les llets de fórmula i la introducció dels xumets i d’altres objectes de substitució. A la que se li acudia expressar el desig d’estar amb els seus fills la condemnaven com a víctima i seguidora de la societat tradicional masclista.

Sóc d’una generació que enlloc de jugar a “mares i pares” jugava a “nens i cangurs”. Una generació que mai havia vist com mamaven els nens. Una generació que mai s’havia plantejat com combinaria el desig de tenir fills amb la vida d’astronauta. Per a la nostra generació de súper dones, ser mares era implícit, no qüestionable, de la mateixa manera que ser astronauta. Però per ser astronauta s’han d’aprendre moltes coses, i per ser mare?

La nostra generació ha aconseguit tenir millors resultats a les escoles i instituts que els homes, ser més nombroses a les universitats, i fer unes carreres professionals i econòmiques brillants sense saber ni enfilar una agulla.  A més a més, també hem après a ser les més seductores, les millors amants, les més divertides, les més actives, les més creatives. Les nostres mares poden estar orgulloses de tot el que hem aconseguit. Però just quan ens trobem en el moment més important de les nostres carreres,  en el punt de no retorn, quan es pot consolidar definitivament la nostra vida econòmica i pública, just en aquest moment ens quedem embarassades. I ni nosaltres ni la societat que ens envolta no estem preparades per la maternitat.

Les nostres mares van lluitar molt per aconseguir el que per a nosaltres és un dret fonamental: estudiar i fer una carrera professional com ho hauria fet qualsevol home a la seva època. A nosaltres ens toca lluitar per aconseguir que ser astronautes i mares no sigui incompatible. Aconseguir no haver de triar entre tenir la maternitat que volem, respectuosa amb els ritmes naturals del nostre cos i dels nostres infants, i una vida professional reconeguda i activa, i que la societat accepti la nostra essència més femenina; la maternitat. Hem d’aconseguir que la societat afavoreixi la participació dels homes en la criança dels fills per no estar tan soles davant d’aquesta tasca tan – o la més-  important de les nostres vides. Hem d’aconseguir que la criança, l’alletament matern i el vincle mare-fill s’entenguin com un procés fonamental per al desenvolupament d’una societat futura més viva, més sana i més sàvia.

Us recomano que llegiu:

Manifiesto Maternal

Unid el conocimiento y la fuerza maternal

Casilda Rodrigañez