Arxius de l'etiqueta experiència

Nits de teta

Una entrada de publicada el

Cada matí penso: una altra nit com aquesta i s’ha acabat! I cada nit em deixo portar,….

Se succeeixen les nits sense dormir. Des de quan? No ho sabria dir,… des de fa una setmana perquè li estan sortint les dents? Des de fa un mes perquè va estar malalt? Des de fa cinc mesos perquè pobret té malsons, des de fa un any perquè tenia còlics, des de fa un any i mig perquè va néixer? Des de fa més de dos anys perquè donava patadetes dins la panxa,…

En fi, una de les coses que he après des que soc mare és treure-li profit a 5 minuts de son com si fossin 5 hores. El cos bé s’ha d’adaptar Segueix llegint »

Els grups de mares bombolla

Una entrada de publicada el

Fins que vaig ser mare no vaig entendre com n’estava de desconnectada de la societat. Vivim aïllats en els nostres pisos, sense saber ni el nom dels nostres veïns, i aquesta situació es manifesta amb tots els seus inconvenients quan tens un fill.

El primer mes del Martí el vam passar tancats a casa, pràcticament. Sortíem a fer un volt pels carrers grisos del barri però això només agreujava la sensació d’estar aïllats en una bombolla de sabó, sense pertànyer al món que ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació.

Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària.

Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida.

Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees:

La fotografia és una modificació de "Olive oil bubble variations" de fdecomite.
ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació. Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària. Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida. Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees:

Fatiga crònica

Una entrada de publicada el

Fa 1 mes que no dormim més de 4 hores cada nit, i amb interrupcions, és clar. Em pesen els ossos, em sembla que estic mig morta. Això no ho expliquen als cursos de preparació a la maternitat ! És molt dur. Més del que qualsevol que no tingui fills es pot imaginar. Si més no, jo no m’ho imaginava. Normalment dormim bé, però ara està malalt i es passa la nit tossint, plorant, cridant,…. és molt dur. Em pesen els ossos. Tinc un cansament profund que circula per les meves venes. Em sembla que la meva sang ja no pot ser més densa. Mai no tornaré a tastar la lleugeresa d’haver dormit 12 hores com fa uns anys. El més dur és saber que demà serà igual. Que no hi ha cap de setmana, no hi ha descans. Cada nit i cada dia són igual de durs, cansats,… em costa trobar adjectius adequats a la situació. El cos humà no està preparat per dormir tan poc. És completament insostenible. Em fan mal els ossos, em sembla que se’m trencaran per la meitat. I el més irònic del tema és que com més dies passen, més em costa dormir. En els moments de treva, quan tot està en calma i penses  « he d’aprofitar i dormir molt bé ara que puc », doncs no. Com més mal et fan els ulls més difícil és tancar-los. Et piquen, et molesten, te’ls arrancaries, però no et pots relaxar. El cos s’acostuma a aquesta fatiga crònica i insuportable. Durant el dia la pròpia adrenalina et fa aguantar, et sembla que vas com una moto perquè si et relaxes et desmuntes. Has d’aguantar el ritme.
I finalment arriba una nit màgica en que tot és silenci. Silenci i silenci. I et despertes pel matí amb el teu miniu mirant-te somrient. Sembla que ell també ha pogut descansar. I mires el rellotge i veus que heu dormit deu hores. I plores. Quin descans ! (fins quan durarà ?)