Quan arribes a la setmana 32 ja comences a estar una mica cansada de tot. L’insomni et visita cada nit amb els copets, cada cop més forts del belluguet que dus a dins. Et fan mal les costelles, et sagna el nas, tens rampes a les cames, malsons i mal de cap, i ja no pots concentrar-te en res més que en la teva panxa i el seu habitant. De cop i volta et trobes submergida en una febre de decoració i renovació de la casa que s’apodera de tots els teus actes. Fas llistes de coses que cal comprar quan abans millor, perquè « ara ja pot néixer en qualsevol moment ». Entre el que t’han dit que cal portar a l’hospital en el curs de preparació al part (que hauries de començar cap a la setmana 30), la famosa « canastilla », i el que et recomana la gent que tinguis a casa, no dónes a l’abast. El teu company fa intents de frenar-te, de dir-te que segons quines coses no són tan importants, que és millor que descansis, o que ja ho comprareu quan hagi nascut, però com pot dir que no són importants? El benestar del teu fill està en joc!!! I així la febre va augmentant com un huracà furibund de responsabilitat que no et deixa ni dormir. Entre somnis també fas llistes. Llistes de tovalloles, banyeres, canviadors i cortines per l’habitació. Tot al mateix sac, tot extremament vital. El futur pare més val que calli i segueixi els teus desitjos, és inútil discutir amb el teu instint de mare, el teu instint de niu. El tenim gravat als gens, és inevitable. Un cop acceptada aquesta condició, doncs, ens passem els últims caps de setmana preparant la casa febrilment, decorant l’habitació del nouvingut, i de passada, també la nostra, i pintant, penjant quadres que feia anys que havíem de penjar, i netejant fins a l’última gota de greix de dins el forn. I és que el primer que farà el nostre nadó serà ficar-hi el cap! No raonem. Només ens interessa que tot estigui a punt, com nou, per una vida nova.

Potser tot plegat només és una estratègia evolutiva per distreure’ns de l’exasperant espera de les últimes setmanes. Quan passem la ratlla de la setmana 36 ens diem: « ja està aquí ». Però no. El més recomanable és no dir-s’ho gaire, això. Pensar que arribarà a la setmana 40, 41 o 42, sobretot si és el primer part. Perquè quan penses que ja s’ha acabat i encara falta un mes, cada minut et fa mal als ossos, se’t fa insuportablement etern.

Per les que estigueu en aquesta etapa, més endavant escriuré alguna de les meves llistes per distreure-us i donar-vos idees (per si la sogra, la veïna o la tieta us demanen què us poden regalar).