Arxius de l'etiqueta alimentació complementària

El niño ya come solo

Una entrada de publicada el

L’esperada traducció del llibre d’introducció als aliments sòlids “Baby-led weaning“, del que ja havíem parlat a Miniueca altres vegades.

Aquestes pediatres exposen el seu mètode amb senzillesa, claredat i solvència. Ens guien en el procés natural de la introducció d’aliments sòlids que la societat moderna ha transformat en un procés complicat i farragós, però que tenint clars alguns conceptes, pot resultar molt senzill.
Segueix llegint »

Alimentació ecològica per als nostres fills

Una entrada de publicada el

Abans de ser mare no em preocupava gaire què cuinava ni de què em nodria. Però quan em vaig quedar embarassada per primera vegada se’m van disparar totes les alarmes! El meu cos em demanava prudència, coneixement i molts aliments naturals.

Se’n parla moltíssim de l’alimentació de l’embarassada, de la lactant, de l’alimentació complementària, de les dietes equilibrades per a infants petits i grans (a la biblioteca trobareu: La alimentación de nuestros hijos i Més enllà dels macarrons, que parlen del tema). Però encara no he trobat mai cap pediatra que alerti sobre els químics, metalls pesants, antibiòtics o additius que s’amaguen en els aliments.
Segueix llegint »

Exemples de “Baby-led weaning”

Una entrada de publicada el

Aquí us deixo alguns vídeos que il·lustren el mètode “baby-led weaning” per aprendre a menjar sòlids del que us parlava a l‘entrada anterior. Els 2 primers vídeos són de nadons de 6 mesos, el tercer és de la mateixa nena del primer vídeo però un mes més tard, i la nena de l’últim vídeo no sé quina edat té, però jo crec que us 9 o 10 mesos. Què me’n dieu?

Experimentant amb el menjar sòlid

Una entrada de publicada el

Quan arriba el moment de començar a introduir aliments sòlids a la dieta dels nostres fills, normalment al voltant dels 6 mesos, totes les mares (i molts pares) ens estressem moltíssim. Si havíem aconseguit una lactància materna amb èxit i plaent, això de començar a donar-li un menjar que no surt del nostre cos ens crea un conflicte pràctic i emocional terrible. Ens passem les nits pensant de què li podem fer les “papilles”, per quin aliment començar, amb quin ritme introduir-los, com combinar-ho amb el pit, i un llarg etcètera. A més a més, normalment la visita al pediatra no ens ajuda gaire, i si en visitem més d’un per estar segures de les pautes que ens han donat, encara ens confonen més perquè sovint ens recomanen « instruccions » contradictòries. I és que amb el pit tot era tan fàcil…. el nen menjava el que necessitava i punt, però ara que ho hem de mesurar i calcular tot, ara que la seva salut dependrà del nostre criteri i habilitat a l’hora de fer cuinetes (cosa que hem fet tota la vida), ens sentim vulnerables i dubtoses.

Doncs bé, jo després d’estressar-me molt, i de llegir molt (al Carlos González, per exemple), vaig decidir que no li donaria farinetes i que el deixaria menjar al seu aire, el que ell volgués del que nosaltres menjàvem, amb els seus propis dits. Em va semblar el més coherent amb la meva manera d’enfocar la seva educació, el més de sentit comú, el més respectuós amb la seva personalitat i els seus propis ritmes i necessitats. Més tard vaig descobrir que la OMS fa recomanacions similars a aquest mètode.

Vam seguir un mètode que es diu « baby led weaning ». El van descriure unes pediatres angleses que es diuen Gill Rapley i Tracey Murkett, i és molt similar al que proposa el llibre de “Mi niño no me come”, del Carlos González. Estic encantada amb el tema! Crec que el Martí s’ho passa molt bé menjant, li agrada gairebé tot el que li oferim. A més, per nosaltres, les hores dels àpats són molt relaxades. M’esgarrifo cada vegada que veig com s’estressen alguns pares del meu voltant barallant-se amb els seus fills perquè obrin la boca i els hi puguin posar una altra cullerada. Nosaltres, simplement ens asseiem tots a taula i mengem!

Els que opteu per aquest mètode, però, heu de saber que no estareu lliures d’angoixes fins que passin uns mesos. Us aconsello que us documenteu molt bé per estar segurs del que feu. Al principi de vegades s’ennueguen, però és una manera de practicar el seu reflex de nàusea (“gag reflex” en anglès), no vol dir que estiguin a punt d’ofegar-se. Si practiquen sovint cada vegada s’ennuegaran menys. En tot cas, cal estar ben documentats per entendre la diferència entre ennuegament i ofec i saber què cal fer en cadascun dels casos. A més a més, fins que passen uns mesos, tens la sensació de que no mengen res de res. Sembla que només juguen amb el menjar, el manipulen, el tasten, però no sembla que traguin res. Aleshores, has d’estar molt tranquil·la si li segueixes donant pit a demanda, sempre abans de seure a taula, perquè el que l’alimenta és el pit, i els sòlids de moment només són un entrenament. El que és important és oferir varietat de colors, textures i formes perquè ell vagi trobant el que li agrada i el que no, i tenir molta paciència. Després d’uns mesos, de cop i volta descobreixes que el plat es buida i que gairebé no hi ha menjar per terra. Tatxan!!! Sembla que menja!

Per si teniu més curiositat:

article a “mimos y teta”

article a « bebés y más »

un altre article a “bebés y más”