Contes de minius i per a minius

El meu miniu

La Berta encara no tenia dos anys quan va néixer el seu miniu.

La primera vegada que el va veure va perdre la parla. La seva mare jeia al llit de llençols blancs de l’hospital, somrient però amb ulls de cansada. La Berta va clavar la mirada a l’ésser petit i arrugat que la seva mare tenia entre els braços. Xuclava el pit fent sorolls aguts de ratolí i movia els dits prims de la mà. El seu pare la va empènyer suaument per l’esquena, perquè s’apropés una mica més, però ella es va fer enrere. Després d’observar-lo uns minuts, va estirar la mà tímidament fins a tocar-li un dit. Un dit arrugat i minúscul, més petit que els de les seves nines, però també més ple de vida. De cop i volta el dit la va atrapar. La Berta va tremolar com una fulla. Va alçar els ulls ruboritzats cap a la seva mare, i la va trobar mirant-la amb una distància nova. En aquell precís moment, des del seu silenci, des d’aquella mare compartida, des d’aquella distància agredolça, va sentir-se germana gran.

La Berta es va convertir en una ombra dels seus pares. Una ombra observadora, silenciosa, prudent. Va veure com el petit mamava i mamava tot el dia, va veure com el pare el passejava cantant-li cançons, va veure com li canviaven el bolquer i ell es posava vermell de tan xisclar, va veure els flaixos de les fotografies, les llàgrimes somrients de la mare, els ulls perplexos del petit. Ho va veure tot des del refugi de l’ombra, observant, callant.

Sis dies i sis nits més tard va tornar a parlar. Mentre la mare dormia amb el seu nou petit enganxat al pit, la Berta es va apropar silenciosa com un cervató i es va estirar al costat del nen, tan aprop que amb els llavis li podia tocar els cabells d’àngel. De nou, el va sentir viu. Va sentir la seva respiració, els seus sorolls de ratolí, els moviments de la barbeta amunt i avall. El va rodejar amb un braç, tocant el pit de la mare amb la punta dels dits i abans de quedar-se adormida va dir, sospirant: ai, el meu miniu!

—————————————————————————————————————————————————-

La paciència

A en Pere li faltava poc per fer els dos anys i una de les coses que li agradava més als vespres era observar el seu pare i la seva mare mentre feien el sopar. Quan veia que es ficaven a la cuina, anava directe a l’armari de les olles, en treia l’olla més gran, l’arrossegava per tota la cuina fins al racó des d’on es dominava tota l’escena, i s’hi asseia amb els ulls ben oberts per no perdre’s ni un detall. De vegades el seu pare li donava un trocet de pastanaga, o d’api, i així el podia anar rosegant mentre esperava el sopar.

Un vespre, però, no hi va haver pastanaga.

Havien estat jugant al parc tota la tarda i estava molt cansat. Els seus pares, en canvi, no semblaven gens cansats, es movien per la cuina a la velocitat del llamp, feien caure coses a terra i deien aquelles paraules curioses que només se sentien quan alguna cosa no rutllava. Després del que li va semblar una eternitat amb el cul enganxat a l’olla, i sense que ningú li fes ni cas, en Pere va demanar :

– Mama, teta.

– Un moment, carinyo, una mica de paciència, que estem fent el sopar, no ho veus ? – va respondre la seva mare sense treure els ulls de la paella.

– Mama, teta ! – Va insistir el Pere, aixecant-se del seu tron i corrent cap a la seva mare.

– Paciència, Pere, paciència. Et donaré teta quan acabi de fer el sopar, d’acord ? – Quasi no va poder acabar la frase perquè els pèsols s’estaven a punt de cremar.

– Mama, teta ! Mama, teta ! – Va cridar en Pere penjant-se de les cames de la seva mare.

– Pere, si us plau ! – La veu de la mare havia pujat de to, però encara no el mirava, només feia moviments amb els peus per desenganxar-se’l de les cames – T’he dit que paciència !

– Teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta !!

La mare el va estirar d’un braç cap amunt, el va abraçar ben fort i el va portar cap al sofà per donar-li el pit. Sense dir res més. Per fi ho havia entès, ara en Pere ja es podria relaxar i dormir tranquil. No necessitava res més.

El matí següent, en Pere jugava a fer una torre amb peces de fusta de colors mentre els seus pares preparaven la bossa per anar a l’escola. Ell ja ho tenia tot fet : bolquer net, roba neta, cara neta, sabates posades, galeta menjada. Ara estava concentrat amb la seva torre que estava a punt de fer fallida. Era un moment delicat. Va veure els peus de la seva mare que s’apropaven a la torre.

– Vinga, Pere, recull les joguines que marxem a l’escola.

Ell no va respondre ni la va mirar, encara concentrat amb la peça vermella que acabava de posar i que feia trontollar tota la torre.

– M’has sentit, carinyo ? Has de recollir que marxem a l’escola.

En Pere, encara sense mirar-la, va fer servir el seu to de veu més conciliador i amable quan va dir :

– Pciecia, Mama, pciecia.

—————————————————————————————————————————————————-

Quan sigui prou vella et vindré a visitar

Moltes llunes, hi havia en el món de la Berta.

Mil i una llunes.

Una lluna per a cada lloc. I llocs sense lluna.

Com la casa dels cosins dels pares, a Barcelona, amb els que es quedava quan els pares volien anar al teatre. Era una casa de nits de color taronja i mai, des d’allà, mai no havia vist la lluna.

I sense lluna no podia dormir tranquil·la. Quan era a casa seva, abans d’anar a dormir, s’apropava a la finestra de les muntanyes i observava el cel, buscant la seva amiga. Li mirava les taques i les arrugues de la cara, tan marcades com les de l’avi, i sovint, xiuxiuejant perquè els seus pares no la sentissin, li explicava els seus secrets més profunds. Com el dia que se li havia trencat sense voler un penjoll de la mare i l’havia enterrat al jardí perquè ningú el trobés, o el dia que havia volgut anar al cel amb la seva gossa perquè no estigués tan sola, en aquell cel tan gran.

Els seus pares li explicaven sovint que de lluna només n’hi ha una, però la Berta sabia que no tenien raó. De llunes, moltes, i molt diferents.

N’hi havia de blanques, de crues, de grogues, de taronges, de vermelles, de rodones, de trencades, de petites, de grans, de tristes i de rialleres. Fins i tot a vegades hi havia llunes que apareixien durant el dia.

Però una nit de lluna plena de finals d’estiu, la Berta va veure el món amb uns ulls nous. Amb uns ulls més savis. Va començar a entendre que només n’hi havia una, de lluna. Una de sola. Una lluna que es disfressa i que s’amaga. Però una i prou.

Passejava amb el seu avi, tan vellet que necessitava un bastó de fusta perquè les seves dues cames no li eren prou fortes per caminar dret. Havien sortit a prendre la fresca després de sopar i buscaven cuques de llum als marges del jardí.

Es van aturar a descansar en un roc, perquè l’avi era dels que estava més assegut que dret. Aleshores, mirant tots dos la lluna plena, més brillant i blanca que mai, la Berta li va preguntar:

– Avi, si els pares tenen raó i només hi ha una lluna, per què quan anem en cotxe sempre hi ha un moment en què la perdo de vista i apareix molt més tard en un altre lloc del cel?

L’avi li va explicar que la lluna era tan vella, més que ell i que tots els avis de la Terra, que estava cansada i no podia seguir el ritme dels cotxes moderns.

La Berta es va quedar rumiant, mirant les arrugues de la cara de la lluna, pensant en la seva gossa, que quan es va fer vella va haver d’anar al cel.

Va mirar l’avi, el seu bastó i les seves arrugues, i delicadament, li va agafar la mà freda com la roca.

– Avi, tu un dia també marxaràs al cel?

– Probablement sí, amor meu, i no falta gaire. – Va dir l’avi mirant-la amb els ulls plens de guspires.

– Doncs no pateixis, que jo et parlaré cada nit, com a la lluna, i quan sigui prou vella et vindré a visitar.

Dues setmanes més tard l’avi va morir.

Quan va tornar a sortir una lluna plena, ho va fer de dia. Era un dia fred de tardor però amb el cel molt blau i una lluna molt blanca i rodona, ben amunt del cel i lluny de les muntanyes. La Berta va demanar a la seva mare que l’acompanyés a caminar fins al cementiri.

Van caminar durant una bona estona. Una hora potser. Però la Berta no comptava el temps, només mirava la lluna plena, una lluna d’arrugues blaves com el cel. No la va deixar de mirar fins que van arribar al cementiri. L’avi tenia raó. De lluna només una; velleta i lenta.

Aleshores va mirar la seva mare que tenia els ulls humits. Li va agafar la mà ben fort i va dir:

– L’avi està amb la lluna, mama. I tu, i jo, i totes les persones de la Terra, quan serem prou velles, també hi podrem anar.