Miniueca

Espero que no tingueu mai l’oportunitat de viure un episodi de terrors nocturns dels vostres fills, perquè és duríssim. A mi em va tocar als 6 mesos del meu primer fill. La primera vegada vaig plorar d’impotència, amb ell als braços, cridant, amb la cara transformada per l’expressió de terror. Es posava rígid i donava cops de braços i peus. Si intentava abraçar-lo més fort o fer-li un petó, m’apartava, i no parava de cridar i plorar. Com si l’estiguessin torturant. Aquella primera vegada m’ha quedat impregnada a la memòria més primària, la més íntima, la més visceral. Vam cantar-li, vam intentar despertar-lo canviant-lo de postura, sacsejant-lo, i fins i tot, mullant-li la cara amb aigua freda. No ho vam aconseguir. Una de les característiques que identifiquen un terror nocturn és que resulta molt difícil -quasi impossible- despertar-los.
(més…)

Aquesta setmana ens ha tocat la grip. Hem caigut tots. Un darrere l’altre. Primer el meu fill gran, jo, el petitó, i el papa. Quin horror! Sempre m’havia agradat estar malalta. Les sopetes de la mama, la compota de poma, les hores eternes al sofà mirant la tele, o llegint, o avorrint-me, una gran excusa per descansar de l’escola uns dies…. però ara que sóc jo la mare em sembla un infern estar malalta. Em flaquejaven tan els braços que no podia ni agafar el miniuet de 6 mesos. Ho veia tot borrós i em sentia el cap bullint, amb un dolor insuportable. I clar, mirava la cara del meu miniu gran, plena de mocs, i amb els ulls a mitja asta, i em deia, va Núria, que tu pots, pensa algun joc xulo,… però res, no tenia forces per res. Ens hem quedat tota la setmana arraulits al sofà, sota la manteta. I clar, se m’ha fet força curiós que el meu fill gran, amb només tres anys, m’hagués d’aguantar la gibrelleta per vomitar. Quin desastre. I jo que somniava en ser una marassa, fent sopetes i compotes, i massatges per a tots els malalts de la casa,… no ha pogut ser. No aquesta vegada. Espero estar més forta a la propera grip i no contagiar-me. Perquè això d’estar malalta i ser mare a l’hora no és gens divertit.

Com ja vaig comentar a l’article “el part que volem”, per estalviar-nos un excés d’intervencions mèdiques que no desitgem durant un part a l’hospital (sempre que no siguin estrictament necessàries)  seria molt recomanable que totes féssim l’exercici de preparar un pla de part.

Un pla de part és un escrit on expressem si volem o no volem consentir les intervencions mèdiques que se’ns proposin durant el part. Té validesa jurídica. El podem presentar a l’hospital, l’obstetra i la llevadora unes setmanes abans de la data prevista del part.

Però abans, ens hauríem de familiaritzar amb les pràctiques mèdiques habituals al voltant del part.
(més…)

Fa mesos que tinc el títol d’aquesta entrada dins el cap, però no la puc escriure.

Per què? Per què costa tant parlar del part?

Què fa que un part sigui un acte de plaer, joia i amor, o per altra banda, es converteixi en un dels nostres pitjors records?

Un part hauria de ser sempre un acte meravellós, un acte d’amor profund, la porta a la vida, l’inici de tot.  I per això moltes cultures han fet del part un acte sagrat.

Però en la societat en què vivim, els parts s’han transformat en protocols hospitalaris, i moltes de nosaltres n’hem patit les conseqüències.

Actualment els estudis científics, les organitzacions internacionals, els governs, i cada vegada més, els hospitals, han anat redescobrint i assumint que en un part normal (de baix risc), el millor és deixar que el cos s’expressi i ens guii cap a un part natural o fisiològic. I per això, cada vegada més, se’ns ofereixen diverses alternatives quan ens plantegem com volem que neixi el nostre miniu.
(més…)

Massatge Shantala per a nadons. Vídeos d’exemple

El massatge Shantala és una tècnica tradicional de la India per fer massatges als minius. Va ser importada a occident pel Dr. Leboyer als anys 50, i té molts beneficis físics i emocionals.

Aquí teniu alguns recursos visuals per aprendre a fer-ne, a part del llibre que ja us vaig recomanar a l’entrada “Massatges d’amor 2“.

• Vídeo original del massatge Shantala

• Una sèrie de vídeos explicats per educadores de massatge infantil de la AEMI

Massatge Shantala pels minius. Beneficis

Massatge Shantala pels minius. Preparatius

Massatge Shantala pels minius 1. El pit

Massatge Shantala pels minius 2. Braços i mans

Massatge Shantala pels minius 3. Abdomen

Massatge Shantala pels minius 4. Cames i peus

Massatge Shantala pels minius 5. Esquena

Massatge Shantala pels minius 6. La cara

Cursos i recursos per aprendre massatge infantil

Si esteu de postpart és un bon moment per anar a algun curs de massatge infantil. Però també és molt interessant que hi puguin anar els pares, ja que el massatge és una activitat que poden fer amb els seus minius sense la vostra intervenció.

De vegades als mateixos CAPs en fan de gratuïts, però sinó, hi ha molts centres on en fan, impartits per monitores formades a l’Associació Espanyola de Massatge Infantil. I també hi ha la possibilitat de fer classes a domicili o en cap de setmana.

A través d’internet he conegut alguns centres que fan cursos de massatge infantil que no consten a la llista d’AEMI, com són Titània (Barcelona),  l’Equip Mudra (Girona), Maria de Mercè (Sant Cugat del Vallès), Associació Alletar i Criat (Valls), Espai Familiar (Blanes), Essència Tarragona.

A part de fer algun curs, us recomano molt 3 llibres:

• Xantala: un art tradicional, el massatge dels infants (català).
• Masaje infantil: Guia practica para el padre y la madre (castellà).
• Bébé bonheur: 35 massages de bien-être pour mon bébé (francès).

També us recomano un document que corre per Internet fet per l’AEMI que té dibuixos molt il·lustratius.

Vinga, animeu-vos, que és molt divertit i gratificant!

Introducció al massatge pels minius

Heu gaudit mai d’un massatge? Sabeu el plaer que representa i com us relaxa? Us podeu imaginar que la persona que més estimeu en aquest món cada vespre us fes un massatge ple de tendresa, per tot el cos, i que després us féssiu un bany relaxant per preparar-vos per anar a dormir?

Sempre m’ha agradat fer massatges. El contacte de les meves mans amb la pell tèbia d’una altra persona m’agrada i em reconforta. Però quan va néixer el Martí vaig descobrir la profunditat i la màgia d’aquest contacte. El tacte és el sentit més poderós per als nostres nadons.

Fer un massatge no és només útil per resoldre alguns mals físics del nostre fill, sinó que és, sobretot, una manera de vincular-nos i de comunicar-nos amb ell. Una manera de dir “t’estimo” amb el llenguatge de les mans, el més entenedor per als nadons. A més, les carícies i els massatges són importantíssims per al seu desenvolupament i els permeten sentir plaer i relaxar-se.

Encara recordo la cara de satisfacció que feia el Martí quan tenia un mes de vida i jo acabava la sessió de massatge posant les meves dues mans calentes i olioses sobre el seu pit. De vegades semblava que s’adormia i tot!

Quan es va fer més gran, reia sense parar en les fases meś actives del massatge, quan li feia moviments de “yoga” amb les cames i els braços.

Ara quan li proposo fer-li un massatge es puja la samarreta, s’estira i aixeca els cames perquè li comenci a tocar els peus. De vegades m’agafa el meu braç i me l’acaricia amb les mans com si m’estigués fent un massatge.

Us recomano molt que ho proveu! I això ho podeu fer mares o pares. De vegades va bé organitzar-se de manera que és sempre el pare el que fa el massatge en el cas que sigui ell el que està més hores fora de casa. Així, la mare pot tenir el rol de donar el pit i el pare dels massatges o el bany.

No es necessiten massa coneixements per poder-ho fer. Seguiu el vostre instint i el ritme de les vostres mans. Elles sabran com guiar-vos.

Prepareu un lloc tranquil (potser sobre el vostre llit mateix, vosaltres agenollades o assegudes amb l’esquena recta), amb llum tènue, silenci o una música molt suau, i un bon oli vegetal (el d’ametlles dolces va molt bé i és molt hidratant). Sota el nadó hi podeu posar una tovallola toveta i suau, i sota la tovallola, alguna mena de plàstic, o un canviador (s’ha de preveure que durant el massatge relaxin els esfínters).

Mireu sempre el nadó als ulls mentre aneu fent el massatge, i canteu-li o expliqueu-li el que aneu fent amb veu dolça i relaxada. El tipus i la seqüència de moviments són importants. Comenceu per les cames, els peus i els braços per després incidir en el pit i el ventre que són les zones més sensibles. Depenent de l’hora del dia i de com està el nadó, el massatge pot ser més estimulant (amb moviments ràpids i exercicis d’estiraments i tipus “gimnàstic”) o més relaxant (amb moviments lents, suaus i profunds). Quan fem el massatge a les cames i els braços, per exemple, si els moviments van en direcció a la punta de les extremitats (cap enfora) tindran un efecte relaxant, i si van cap al centre del cos, tindran un efecte estimulant.

Bé, dit això, us deixo que investigueu pel vostre compte.

Podeu llegir altres articles que parlen sobre el tema:

El pais

Embaràs conscient, part natural i suport a la criança

Dormir sin llorar

Mimos y teta

Mimame mucho

Quan els nadons comencen a posar els peus a terra, per gatejar i després caminar, tothom corre a recomanar-nos quin tipus de sabates li hem de posar.

Per començar: fem servir el sentit comú!

A la primera botiga que vaig entrar buscant unes sabates per al meu fill em van recomanar unes botes rígides, que agafessin bé el turmell i la sola ben gruixuda. Em va sembla que era com si li estigués posant unes botes d’esquí als peus delicats i verges del Martí. Aquesta recomanació és la mateixa que m’han fet altres persones, però jo no em crec que això pugui ser bo!

Ara toca anar més enllà. Segons diversos experts (pediatres, podòlegs, osteòpates i fisioterapeutes), i el meu sentit comú: el peu, com més lliure, menys comprimit i més en contacte amb el terra, millor! Els nens africans que no porten sabates be aprenen a caminar i no es torcen un turmell a les seves primeres passes, no?

Així que la idea és: per casa descalços, amb sabatilles tovetes o mitjons antilliscants. I pel carrer unes sabates baixes (sense agafar el turmell), toves i flexibles, sobretot a nivell de la sola.

N’hi ha de moltes marques diferents que compleixen aquest requisit. Normalment les podreu trobar a les mateixes botigues on podeu comprar bolquers de tela. Nosaltres hem provat les Pitter Patters, les Pediped (a Renacuajos) i les See Kai Run, però també hi ha altres marques com les Lovebugs, les Shooshoos, les Jack & Lily (a Bebelún o Renacuajos), les Preschoolians (a Bebelún), i segur que moltes marques més que no conec.

Així que no ens deixem portar pel que diu la primera venedora de la sabateria de sota casa i investiguem una mica, que els peus dels nostres fills s’ho mereixen!

Aquí teniu altres articles que parlen del tema:

Embaràs conscient, part natural i suport a la criança

De cap a peus

Bebé a go-go

La mamá de Mateo

Mon petit tresor

La mama vaca

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.

És un tema difícil, molt tabú a la nostra societat. Quan estem esperant un fill, la majoria de nosaltres no ens hem plantejat mai si estem d’acord amb les vacunacions sistemàtiques, sovint ni tan sols sabem quines vacunes s’acostumen a administrar als nadons ni perquè. La qüestió sobretot recau en el perquè. Però segurament no ens ho plantejarem mai si en algun moment abans de què neixi o de què tingui 2 mesos algú no ens fa la pregunta “el vacunaràs?”. Considero que és una pregunta molt important i, en canvi, molt poca gent acostuma a fer-la. Per què? Doncs perquè a la nostra societat la vacunació s’ha convertit en una pràctica rutinària, protocol·lària, que percebem com a obligatòria i inqüestionable. El calendari de vacunacions sistemàtiques (mal interpretat com a “obligatòries”) proposa vacunar els nadons a partir dels 2 mesos, i que rebin unes 20 immunitzacions abans de fer 1 any. Però quan ens convertim en mares i pares ens hauríem de plantejar molt seriosament si cal vacunar els nostres fills, si cal fer-ho quan són tan petits i el seu sistema immune encara no és madur, i si els beneficis superen els riscos.
La vacunació a Espanya no és obligatòria.

I per què és important plantejar-nos tot això?

• Perquè les vacunes poden comportar riscos per la salut del nen (trobareu més informació en els llibres que us proposo). Els efectes secundaris sovint queden silenciats.
• Perquè la vacunació sistemàtica no té en compte les particularitats de cada nen (per exemple la predisposició a les al·lèrgies). S’haurien de valorar sempre (per cada nen, situació i malaltia) els riscos (de la malaltia i la vacuna) i l’efectivitat de la vacuna (moltes de les que ens posen són poc efectives i podríem agafar la malaltia igualment).
• Perquè les vacunes porten substàncies coadjuvants que poden ser perilloses per a l’organisme (com el mercuri, que segons alguns estudis científics podria ser el causant d’alguns casos d’autisme).
• Perquè de vegades ens vacunem contra malalties que estan eradicades o pràcticament eradicades als nostres països ( i no necessàriament  gràcies a les vacunes).

Com a responsables de la salut dels nostres nadons, crec que tenim el dret de comptar amb tota la informació disponible i el deure de decidir lliurement i conscientment si els vacunem, de què els vacunem, quan els vacunem i per què els vacunem.

Per aprofundir en el tema a mi em va anar molt bé llegir alguns llibres com: “Los peligros de las vacunas”, “Vacunaciones sistemáticas en cuestión”, “¿Hay que vacunar a nuestr@s hij@os?”, o “Vaccinations: le droit de choisir”.

També us recomano que visiteu aquests llocs web:

• Liga para la libertad de vacunación
• El dedo en la llaga

Doncs aquí teniu el meu plantejament,  una altra pregunta a fer-nos, una altra responsabilitat a assumir, per si eren poques!