Miniueca

Durant l’embaràs i el part el nostre cos pateix moltes transformacions en poc temps, i per això després necessita molt de carinyo i una mica d’esforç per poder recuperar-se bé. Però hi ha moltes maneres d’ajudar al cos a refer-se de l’experiència; donant de mamar, fent alguna sessió d’osteopatia, anant a visitar una fisioterapeuta especialista en sòl pelvià, posant-nos crema hidratant a la panxa, deixant-nos fer un massatge shiatsu, fent exercicis de Keggel, i fent gimnàstica abdominal hipopressiva.

Avui dedicaré l’entrada a parlar-vos de la gimnàstica abdominal hipopressiva, que és molt eficient i sembla que està de moda. Escric aquest article amb l’assessorament de la Kaisa Tuominen, una de les persones més qualificades d’Espanya en abdominals hipopressius. És master trainer  i col·laboradora de Marcel Caufriez, l’ideòleg del mètode.

Aquest tipus de gimnàstica està especialment indicada per a la recuperació postpart, i té molts beneficis per a la nostra salut general, com: disminuir o eliminar les pèrdues d’orina, corregir els descensos de la bufeta i/o l’úter, estabilitzar la columna, millorar les relacions sexuals, reduir la cintura abdominal (un 6% segons els estudis), corregir la postura, tonificar la musculatura abdominal i la del sòl pelvià.
(més…)

Alguns dies em pregunto si tornaré a ser la d’abans. La d’abans de ser mare, vull dir. Si tornaré a ser una dona activa, amant, treballadora, intel·ligent, creativa, seductora,… Si en algun moment em sentiré alguna cosa més que pell, teta i olor de llet fermentada.

Ara mateix sóc un apèndix del meu fill de 3 setmanes, o ell de mi. Coordinem les respiracions, estem en pur contacte íntim. Ens ruixem de llet i d’altres fluids diversos. Ens angoixem i ens calmem tots dos junts. Sempre sincronitzats. És preciós però desconcertant. Respiro, menjo i dormo amb i pel meu fill.
(més…)

Si heu preparat un part a casa, no caldrà que feu cap bossa especial. Però en el cas que aneu a parir a l’hospital, diuen que és recomanable tenir la bossa preparada a partir del 7è mes, per si la cosa es precipita.

I què hi posem, a la famosa “canastilla“?
Quan som mares primerenques ens entra el pànic!!! Però no n’hi ha per tant, de fet, els nadons quan surten, només necessiten el contacte pell amb pell i la teta.

Però per anar més tranquil·les i tenir alguns accessoris útils a mà, aquí teniu algunes idees:

• Pel miniu: La muda de cada dia (5 dies per si la cosa acaba en cesària) ficada en una bossa transparent de congelats i la bossa rotulada amb permanent « primer dia », o « segon dia ». I a cada bossa hi poseu: 1 body i 1 pijama (a mi m’agrada més d’una sola peça perquè així el melic queda més protegit). A la bossa del primer dia també hi havia el barret perquè no perdin calor pel cap i la camisa de batista perquè no se’ls hi enganxi el body a la pell. A més a més vam portar 1 tovallola i 1 « arrullo », i les coses de necesser: sabó delicat (ara crec que no cal rentar-los amb sabó, però si el voleu portar, busqueu-ne un el més natural possible) i un raspall suau (que en la majoria de casos no cal perquè no tenen cabell). Si a l’hospital us diuen que porteu colònia, atenció! és una barbaritat! És ben sabut que les olors fortes interfereixen en l’establiment del vincle maternofilial i en la lactància, o sigui que res de colònia, ni tu ni el petit. Hi ha hospitals que els empastifen de colònia sense que tu ho demanis, en aquest cas, posa’t dura. En el nostre cas els bolquers i les tovalloletes els posava la clínica, però informeu-vos perquè hi ha llocs on els has de portar tu. Ah, molt important! La caca dels primers dies de vida es diu meconi i és com una mena de quitrà de color negre molt enganxosa que costa molt de netejar. Amb tovalloletes és una tasca desesperant, però si proveu de treure’l amb una esponja i aigua calenta, ja veureu quina diferència! Us ho recomano. També us caldrà un fulard portanadons, motxilleta o cotxet (és la opció que menys m’inspira) per quan torneu cap a casa.

(més…)

Seguint amb el tema del part, i aprofitant que s’apropa la Setmana Mundial per un Part Respectat (15-22 de maig 2011) , vull compartir amb vosaltres el descobriment de la Tenda Roja.

La Tenda Roja simbolitza l’úter matern. La Tenda Roja és una trobada de dones que han de ser mares o que ja ho són. És una trobada per parlar del part, per compartir experiències, alegries, pors, desitjos, traumes, i records.

Aquestes trobades es van iniciar als Estats Units el 2006, organitzades per l’associació BOLD, i s’han anat escampant per Europa els últims anys. El nom de les trobades prové del llibre “La Tienda Roja” de Anita Diamant.

Les properes Tendes Roges seran a Banyoles, el 21 de maig del 2011, i a Tarragona el 20 de maig del 2011. Sempre cal inscripció prèvia.
(més…)

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.

Fins que vaig ser mare no vaig entendre com n’estava de desconnectada de la societat. Vivim aïllats en els nostres pisos, sense saber ni el nom dels nostres veïns, i aquesta situació es manifesta amb tots els seus inconvenients quan tens un fill.

El primer mes del Martí el vam passar tancats a casa, pràcticament. Sortíem a fer un volt pels carrers grisos del barri però això només agreujava la sensació d’estar aïllats en una bombolla de sabó, sense pertànyer al món que ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació.

Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària.

Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida.

Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees:

• Grups de suport a la lactància materna.
• Grups municipals com el programa “Ja tenim un fill” (Barcelona) o “Espai Nadó” (Cornellà de Llobregat).
• Grups de postpart en centres de salut privats. Com per exemple el del centre de salut natural “Marenostrum”, de Barcelona.
• Grups de criança específics com per exemple el de “la caseta”, a Barcelona.

La fotografia és una modificació de "Olive oil bubble variations" de fdecomite.

ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació. Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària.

Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida.

Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees:

Pares, prepareu-vos !!!! Això de la paperassa del naixement és una gran gimcana ! És com un joc de pistes per la jungla de la burocràcia que has de fer ràpid i sense saltar-te cap pas perquè sinó no pots avançar. Sort que ara com a mínim teniu un mes de baixa paternal i així podreu gaudir dels vostres minius recén nascuts, perquè fa uns anys (no gaires), quan els pares només tenien 5 dies…. se’ls passaven fent tràmits ! I on està això del vincle entre el pare i el fill ? Ara sembla que comencen a adonar-se de la importància de que el pare també estigui present en la vida de la nova família i us donen més dies.

En tot cas, si voleu estar amb la vostra dona i el vostre fill les 24 hores la primera setmana (a l’hospital o a casa), heu de saber que després haureu de córrer per fer els tràmits. A nosaltres ens va passar això, que el meu company no es va separar de nosaltres per res, i després tothom li deia « home, hauries d’haver aprofitat els dies de l’hospital per avançar els tràmits! ». És trist, però real. Potser la primera setmana us podeu escapar una estoneta mentre teniu a la dona i el nen distrets acompanyats amb alguna amiga o la sogra (uhmm, no sé si és un bon consell, aquest!).

El que és important fer els primers dies, quan abans millor, és la primera prova de la gimcana : (1) EL REGISTRE CIVIL. Si esteu casats, tot serà més fàcil, perquè ja teniu llibre de família i hi ha hospitals que fan el registre allà mateix. Si no esteu casats, doncs haureu d’anar a la oficina del registre civil de la vostra localitat i que us facin el llibre de família. Diuen que això no es pot fer sense la presència dels dos membres de la parella, però a la pràctica no hi ha cap problema (nosaltres ho vam poder fer i molta gent que conec també). Que el pare hi vagi amb el document que us donen a l’hospital (com un acte de naixement), els DNIs dels DOS (el de la mare també) i li faran el llibre de família.

A partir d’aquí, haureu d’anar amb el llibre de família a tot arreu : (2) a la Seguretat Social (INSS) per tramitar les baixes (parleu amb els de recursos humans de les vostres feines perquè es necessita un certificat de l’empresa), (3) al padró municipal, (4) a la Seguretat Social (INSS) o Mútua per inscriure el nadó, i (5) al Centre d’Atenció Primària (CAP) o la Mútua perquè li facin la targeta i li donin hora pel pediatra (la primera revisió es fa als 10 dies d’haver nascut, en teoria). Recordeu que aquest últim pas no es pot fer sense el pas 1, el 3 i el 4 !! Igualment, el 4 no es pot fer sense el 3.

A part de tot això, hi ha el tema de les ajudes econòmiques. Però això es pot fer amb una mica més de calma. Fins ara, l’ajuda de 2500€ de l’Estat Espanyol es podia demanar fàcilment per telèfon trucant a Hisenda ( telf. 901 200 345 ), i a la mateixa trucada es podia demanar la « deducció per maternitat » que són 100€ mensuals (si ets dona treballadora). Però sembla ser que el Zapatero vol anular aquestes ajudes, o sigui que no sabem què passarà l’any que ve. A més a més, hi ha l’ajuda de la Generalitat que són uns 600€ a l’any durant els 3 primers anys de vida del nen. Es pot demanar informació al 012 i crec que es pot sol·licitar per internet a la Oficina Virtual de Tràmits. També cal que tingueu en compte, si heu parit en una clínica privada a través d’una mútua, que n’hi han que et paguen uns diners per haver parit (que si tens mútua i pareixes en un hospital públic també te’ls paguen), o sigui que feu una trucadeta a la vostra mútua a veure si és el cas.

Per últim, només recordar que els que no tingueu nacionalitat espanyola (un o els dos progenitors), haureu de parlar amb el consulat del vostre país per veure què heu de fer en cas que vulgueu que el vostre fill o filla tingui les dues nacionalitats. Pregunteu-ho amb temps abans que neixi la criatura, perquè potser necessitareu recol·lectar alguns papers com la vostra partida de naixement. Hi ha consulats que demanen que aquest tràmit es faci abans de què passi 1 mes del naixement.