Miniueca

Quan et quedes embarassada l’aventura comença. Sobretot si és el primer fill, la vida et canvia d’una manera que no et pots ni imaginar, se’t desperten racons de la teva pròpia ànima que ni sospitaves que existien. A mesura que passen les experiències de l’embaràs, el part, el post-part i la vida amb el teu nadó, va molt bé escriure un diari. Només amb una línia de tant en tant, t’ajuda a asserenar-te, a veure les profunditats amb distància. A més, és un gran aliat les nits d’insomni de l’últim trimestre de l’embaràs.

A mi em va anar molt bé portar un diari de tot el procés. M’ajudava a desfogar-me, a mirar-me les pors i els dubtes amb distància, i ara m’encanta llegir-ho. Vaig escriure fins i tot durant el procés de dilatació, entre contracció i contracció, amb molt mala lletra, és clar!

Durant tot aquest any que ha passat des d’aquell dia, he seguit escrivint. Ara el diari es basa més en com creix el meu fill i com descobreix el món. Tot va tan de pressa que crec que és un molt bon record deixar-ho plasmat en una pàgina.

Treu l’escriptora que tens a dins, que segur que t’anirà molt bé!

Fa 1 mes que no dormim més de 4 hores cada nit, i amb interrupcions, és clar. Em pesen els ossos, em sembla que estic mig morta. Això no ho expliquen als cursos de preparació a la maternitat ! És molt dur. Més del que qualsevol que no tingui fills es pot imaginar. Si més no, jo no m’ho imaginava. Normalment dormim bé, però ara està malalt i es passa la nit tossint, plorant, cridant,…. és molt dur. Em pesen els ossos. Tinc un cansament profund que circula per les meves venes. Em sembla que la meva sang ja no pot ser més densa. Mai no tornaré a tastar la lleugeresa d’haver dormit 12 hores com fa uns anys. El més dur és saber que demà serà igual. Que no hi ha cap de setmana, no hi ha descans. Cada nit i cada dia són igual de durs, cansats,… em costa trobar adjectius adequats a la situació. El cos humà no està preparat per dormir tan poc. És completament insostenible. Em fan mal els ossos, em sembla que se’m trencaran per la meitat. I el més irònic del tema és que com més dies passen, més em costa dormir. En els moments de treva, quan tot està en calma i penses  « he d’aprofitar i dormir molt bé ara que puc », doncs no. Com més mal et fan els ulls més difícil és tancar-los. Et piquen, et molesten, te’ls arrancaries, però no et pots relaxar. El cos s’acostuma a aquesta fatiga crònica i insuportable. Durant el dia la pròpia adrenalina et fa aguantar, et sembla que vas com una moto perquè si et relaxes et desmuntes. Has d’aguantar el ritme.
I finalment arriba una nit màgica en que tot és silenci. Silenci i silenci. I et despertes pel matí amb el teu miniu mirant-te somrient. Sembla que ell també ha pogut descansar. I mires el rellotge i veus que heu dormit deu hores. I plores. Quin descans ! (fins quan durarà ?)

El dia que vaig saber que estava embarassada vaig ser feliç, molt i molt feliç. Però la por va inundar tot el meu cos. Tot el dia pensava que el perdria. No volia ni anar a fer pipi per por que em caigués. I és que les mares som així. Des del primer moment que estem patint, que tot ens fa por, que pensem “ui, no m’hauria de menjar aquest donut perquè el sucre se’m posarà a la sang i el nen serà diabètic!”. Bé, n’hi ha de més i de menys exagerades. Encara recordo la cara de la meva germana quan li vaig preguntar, en el meu segon mes d’embaràs, si podia anar al vàter tranquil·lament o em cauria el nen.”Et vols passar 9 mesos sense fer caca?” em va preguntar ella pixant-se de riure. I és que quan et quedes embarassada tens un munt de preguntes a dintre, cada dia de noves. Tens insomni i no pares de pensar en tot el que t’espera. No ho saps ben bé, de fet. És una nebulosa espessa de paraules com “amniocentesi”o “episiotomia”que per molt que en coneguis el significat, et fan estremir només de pensar-les i no saps per què.

Crec que és important assessorar-se bé. Buscar mares al vostre voltant. A mi em va ajudar molt tenir a la meva germana i alguna amiga que feia poc que eren mares i em podien tranquil·litzar quan les trucava amb urgència per una nova por. Això també es pot aconseguir buscant un bon grup de pre-part, però és clar, la majoria de les pors ens assalten al primer trimestre d’embaràs que és quan encara estem molt lluny dels grups de pre-part. També és important parlar molt i molt amb la vostra parella, si en teniu. Comunicar els vostres sentiments sempre és positiu, però durant l’embaràs és essencial per vincular a la parella amb la criatura, per fer-la formar part d’aquest procés vital que us transforma.