Miniueca

Aquesta setmana ens ha tocat la grip. Hem caigut tots. Un darrere l’altre. Primer el meu fill gran, jo, el petitó, i el papa. Quin horror! Sempre m’havia agradat estar malalta. Les sopetes de la mama, la compota de poma, les hores eternes al sofà mirant la tele, o llegint, o avorrint-me, una gran excusa per descansar de l’escola uns dies…. però ara que sóc jo la mare em sembla un infern estar malalta. Em flaquejaven tan els braços que no podia ni agafar el miniuet de 6 mesos. Ho veia tot borrós i em sentia el cap bullint, amb un dolor insuportable. I clar, mirava la cara del meu miniu gran, plena de mocs, i amb els ulls a mitja asta, i em deia, va Núria, que tu pots, pensa algun joc xulo,… però res, no tenia forces per res. Ens hem quedat tota la setmana arraulits al sofà, sota la manteta. I clar, se m’ha fet força curiós que el meu fill gran, amb només tres anys, m’hagués d’aguantar la gibrelleta per vomitar. Quin desastre. I jo que somniava en ser una marassa, fent sopetes i compotes, i massatges per a tots els malalts de la casa,… no ha pogut ser. No aquesta vegada. Espero estar més forta a la propera grip i no contagiar-me. Perquè això d’estar malalta i ser mare a l’hora no és gens divertit.

Alguns dies em pregunto si tornaré a ser la d’abans. La d’abans de ser mare, vull dir. Si tornaré a ser una dona activa, amant, treballadora, intel·ligent, creativa, seductora,… Si en algun moment em sentiré alguna cosa més que pell, teta i olor de llet fermentada.

Ara mateix sóc un apèndix del meu fill de 3 setmanes, o ell de mi. Coordinem les respiracions, estem en pur contacte íntim. Ens ruixem de llet i d’altres fluids diversos. Ens angoixem i ens calmem tots dos junts. Sempre sincronitzats. És preciós però desconcertant. Respiro, menjo i dormo amb i pel meu fill.
(més…)

Des de la vivència íntima i preciosa de la meva nova maternitat, se m’han despertat noves inquietuds i idees. Així que reprenc l’escriptura de Miniueca amb molt d’entusiasme i bon humor.

Només espero poder satisfer-vos i oferir-vos entrades interessants.

A partir d’ara podreu llegir una nova entrada cada dimecres, i consultar les més antigues sempre que vulgueu.

I per anar fent boca, us presento una nova incorporació a la llista “altres blogs de minius”: El blog de JUGAR I JUGAR.
En aquest blog parlen de temes relacionats amb jocs i joguines, sobretot, però també de tot el que tingui a veure amb una educació respectuosa amb els processos de desenvolupament natural dels infants. El segueixo des de fa una temporada i m’encanta!

Vinga, espero que gaudiu de la nova temporada de Miniueca.

Gràcies per la vostra fidelitat i la vostra passió per la criança!

Fàstic, fàstic fàstic. Fàstic a tot. Sí, estic embarassada.

Tinc fàstic al peix i a la carn. Fàstic a l’aigua. L’aigua i prou, així de simple. Insuportable. Un iogurt que m’encanta una setmana, a la setmana següent ja no me’l puc menjar.  I la ràbia se’m menja per dins quan sento a dir “si que tens capricis d’embarassada, no?”.  No senyors, no és un caprici encobert, és una qüestió de supervivència.

La meva cuina està plena d’obstacles olfactius. El rentaplats i la rentadora desprenen unes olors metàl·lico-plasticoses que em fan pujar tot el contingut de l’estómac fins a la boca. La nevera, no diguem. I quan em  poso a cuinar només la lleugeríssima olor de l’aigua bullint se’m fa insuportable.

Tinc fàstic al cafè, als productes de neteja, a la pasta de dents, a la roba neta, a les tovalloletes humides de bebé, a la suor, als perfums, a l’aire que surt de l’aspirador….

És un fàstic permanent, enganxós, intern, inevitable.

Quan vivia a la ciutat, amb el primer embaràs, anava pel carrer amb l’olfacte desactivat. Els contenidors i els rastres canins em feien vomitar quasi només de mirar-los. Des que sortia de casa fins a ficar-me al metro anava mig corrent, en apnea, perquè sinó, vomitava a qualsevol cantonada. I un cop al metro la cosa no millorava massa. Agafar-lo en hora punta era una gran prova de resistència olfactiva. Les olors dels xampús, de les colònies, de les suors, dels esmorzars,…. tot ben barrejat i enllaunat dins del vagó. I és clar, quan viatges acorralada entre el vidre i els viatgers olorosos encara és més difícil controlar-te. Et passes tot el viatge decidint a sobre de quins peus vomitaràs. Per sort, sempre vaig tenir temps de sortir a vomitar a l’andana, i curiosament només es paraven a oferir-me ajuda altres dones en edat fèrtilo-fastigosa.

Tinc una amiga que fins i tot té fàstic a la seva pròpia saliva. Infernal!

Viure amb fàstic és fastigós.

Tenim sort de tenir els homes que tenim. Que estiguin tan implicats amb la criança dels seus fills.

La societat ha evolucionat fins a un punt de no retorn, i els nostres homes en són la prova. Són pares protagonistes del canvi, que es troben amb millors condicions legals i socials  que les generacions anteriors per exercir de pares des del naixement (com pot ser el permís per paternitat de 15 dies, que d’altra banda, em sembla irrisori), però que de vegades també han de lluitar per aconseguir un reconeixement en el seu dia a dia de pares.

Són pares implicats en l’embaràs; que miren ecografies, li parlen a la panxa i ens fan massatges al periné.

Que participen en el part tan activament com poden o els deixen.

Que ens escolten i ens consolen durant el postpart. Una dura tasca!

Que s’aixequen a les nits per calmar els minius ploraners.

Que fan massatges i passegen els seus fills.

Que fan bons menjars, freguen plats i posen rentadores.

Que redueixen els seus horaris de feina  o s’agafen excedències per passar més temps a casa.

I qui els hi reconeix tot això?

Quan  van a consultes al ginecòleg o pediatra se senten completament ignorats. Ni els dirigeixen la paraula.

Quan van a una classe de prepart o postpart veuen que són els únics representants masculins i que les explicacions mai van dirigides a ells (si és que els accepten a les classes).

Quan recullen els nens a la llar d’infants es troben amb comentaris de les mestres tipus “diga-li a la teva dona que avui s’ha tacat la bata“, com si ells fossin simples figurants.

Quan proposen a l’empresa la reducció de jornada s’han d’enfrontar a les mirades atònites de la gent, com si fossin bojos. Total, si la dona ja està a casa de baixa, perquè hi heu de ser els dos?

Quan els familiars pregunten pel nou miniu, dirigeixen directament les mirades a la dona.

I per acabar-ho d’adobar, de vegades sembla que ni els seus propis fills els hi reconeguin l’esforç, perquè quan arriba la fase de la “mamitis absolutis“, se’ls hi esquerda el globus de paciència que havien inflat durant l’embaràs i ja no saben com gestionar la situació.

Però aquesta fase passa tard o d’hora, i els seus minius són molt feliços de tenir els seus pares disponibles i implicats. El que queda per veure és quan de temps haurà de passar perquè la societat accepti els homes com ells. Quan de temps perquè s’accepti l’home com a co-protagonista de l’arribada d’un nou miniu al món i de la seva criança i educació?

El que podem fer com a dones és donar-los tot el suport que puguem en la seva tasca; deixant-los participar, acceptant el seu interès i les seves opinions, evitant controlar-ho tot, donant-los espai de relació amb els minius, i ajudant-los a fer front a les situacions socials que ignorin, rebaixin o menyspreïn la seva implicació paterna.

Sóc d’una generació de súper dones. Quan érem petites ja somniàvem en ser astronautes, metges, científiques, ballarines, actrius, advocades, veterinàries, exploradores. Però ningú ens va ensenyar a somniar a ser mares.

Les nostres mares van lluitar per fer-se un lloc a la societat capitalista del moment. Van lluitar perquè el món les veiés com a persones econòmicament actives, persones intel·ligents, persones capaces d’assumir responsabilitats, persones innovadores i creatives. Van lluitar perquè el que elles ja sabien que tenien a dins es veiés des de fora. Però per poder aconseguir aquest reconeixement van haver de deixar de banda i demonitzar la seva essència de mares. Van patir una època dura i salvatge en què la maternitat només es podia entendre des de la tecnificació del part, el desenvolupament de la indústria de les llets de fórmula i la introducció dels xumets i d’altres objectes de substitució. A la que se li acudia expressar el desig d’estar amb els seus fills la condemnaven com a víctima i seguidora de la societat tradicional masclista.

Sóc d’una generació que enlloc de jugar a “mares i pares” jugava a “nens i cangurs”. Una generació que mai havia vist com mamaven els nens. Una generació que mai s’havia plantejat com combinaria el desig de tenir fills amb la vida d’astronauta. Per a la nostra generació de súper dones, ser mares era implícit, no qüestionable, de la mateixa manera que ser astronauta. Però per ser astronauta s’han d’aprendre moltes coses, i per ser mare?

La nostra generació ha aconseguit tenir millors resultats a les escoles i instituts que els homes, ser més nombroses a les universitats, i fer unes carreres professionals i econòmiques brillants sense saber ni enfilar una agulla.  A més a més, també hem après a ser les més seductores, les millors amants, les més divertides, les més actives, les més creatives. Les nostres mares poden estar orgulloses de tot el que hem aconseguit. Però just quan ens trobem en el moment més important de les nostres carreres,  en el punt de no retorn, quan es pot consolidar definitivament la nostra vida econòmica i pública, just en aquest moment ens quedem embarassades. I ni nosaltres ni la societat que ens envolta no estem preparades per la maternitat.

Les nostres mares van lluitar molt per aconseguir el que per a nosaltres és un dret fonamental: estudiar i fer una carrera professional com ho hauria fet qualsevol home a la seva època. A nosaltres ens toca lluitar per aconseguir que ser astronautes i mares no sigui incompatible. Aconseguir no haver de triar entre tenir la maternitat que volem, respectuosa amb els ritmes naturals del nostre cos i dels nostres infants, i una vida professional reconeguda i activa, i que la societat accepti la nostra essència més femenina; la maternitat. Hem d’aconseguir que la societat afavoreixi la participació dels homes en la criança dels fills per no estar tan soles davant d’aquesta tasca tan – o la més-  important de les nostres vides. Hem d’aconseguir que la criança, l’alletament matern i el vincle mare-fill s’entenguin com un procés fonamental per al desenvolupament d’una societat futura més viva, més sana i més sàvia.

Us recomano que llegiu:

Manifiesto Maternal

Unid el conocimiento y la fuerza maternal

Casilda Rodrigañez

Diguem-ho clar: follar buscant un embaràs dóna molt de morbo. O com a mínim les primeres vegades. Aquell dia que, després de molt parlar-ho amb la teva parella, de cop i volta a mitja acció (just en el moment en que caldria allargar el braç fins al calaixet de la tauleta de nit per agafar la gometa) li piques l’ullet i el convides a entrar lliurement per tirar endavant el projecte de família. Aquell primer dia la fogositat de la idea et fa sortir l’adrenalina per les orelles, després l’oxitocina t’omple tot el cos i fins i tot sents els focs artificials que et surten per tots els porus de la pell.

Però atenció, noies! La impaciència ens pot portar a situacions desagradables. Això del sexe buscant un embaràs és un joc molt llaminer però perillosíssim! Et deixes portar per l’emoció de la decisió i t’embarques en una cursa sense retorn amb el teu propi cos. No forceu el que no es pot forçar! Conserveu la calma, el misteri, la sensualitat, la màgia i sobretot, l’espontaneïtat. Perquè això de calcular el minut exacte de l’ovulació, fer la postura amb el millor angle de caiguda dels pobres capgrossos concursants al premi i, per acabar, fer la vertical durant vint minuts de cronòmetre no dóna morbo! Sinó que apaga fins a l’última espurna dels focs d’artifici.

No us desitjo per res del món que arribeu al moment fatídic en que un bon dia el vostre home us mira (o més aviat us parla mig adormit, donant-vos l’esquena) i us diu: carinyo, deixa’m tranquil, si us plau, que no puc més.

Per aquest camí no es va enlloc.

No feu com jo, que a la primera regla després de la gran decisió em vaig presentar a la ginecòloga estressadíssima perquè no ho havia aconseguit. Em va fer un somriure burlesc i em va dir que tornés al cap d’un any.

O sigui que molta paciència, tranquil·litat, sensualitat, i a gaudir del sexe!

És un tema difícil, molt tabú a la nostra societat. Quan estem esperant un fill, la majoria de nosaltres no ens hem plantejat mai si estem d’acord amb les vacunacions sistemàtiques, sovint ni tan sols sabem quines vacunes s’acostumen a administrar als nadons ni perquè. La qüestió sobretot recau en el perquè. Però segurament no ens ho plantejarem mai si en algun moment abans de què neixi o de què tingui 2 mesos algú no ens fa la pregunta “el vacunaràs?”. Considero que és una pregunta molt important i, en canvi, molt poca gent acostuma a fer-la. Per què? Doncs perquè a la nostra societat la vacunació s’ha convertit en una pràctica rutinària, protocol·lària, que percebem com a obligatòria i inqüestionable. El calendari de vacunacions sistemàtiques (mal interpretat com a “obligatòries”) proposa vacunar els nadons a partir dels 2 mesos, i que rebin unes 20 immunitzacions abans de fer 1 any. Però quan ens convertim en mares i pares ens hauríem de plantejar molt seriosament si cal vacunar els nostres fills, si cal fer-ho quan són tan petits i el seu sistema immune encara no és madur, i si els beneficis superen els riscos.
La vacunació a Espanya no és obligatòria.

I per què és important plantejar-nos tot això?

• Perquè les vacunes poden comportar riscos per la salut del nen (trobareu més informació en els llibres que us proposo). Els efectes secundaris sovint queden silenciats.
• Perquè la vacunació sistemàtica no té en compte les particularitats de cada nen (per exemple la predisposició a les al·lèrgies). S’haurien de valorar sempre (per cada nen, situació i malaltia) els riscos (de la malaltia i la vacuna) i l’efectivitat de la vacuna (moltes de les que ens posen són poc efectives i podríem agafar la malaltia igualment).
• Perquè les vacunes porten substàncies coadjuvants que poden ser perilloses per a l’organisme (com el mercuri, que segons alguns estudis científics podria ser el causant d’alguns casos d’autisme).
• Perquè de vegades ens vacunem contra malalties que estan eradicades o pràcticament eradicades als nostres països ( i no necessàriament  gràcies a les vacunes).

Com a responsables de la salut dels nostres nadons, crec que tenim el dret de comptar amb tota la informació disponible i el deure de decidir lliurement i conscientment si els vacunem, de què els vacunem, quan els vacunem i per què els vacunem.

Per aprofundir en el tema a mi em va anar molt bé llegir alguns llibres com: “Los peligros de las vacunas”, “Vacunaciones sistemáticas en cuestión”, “¿Hay que vacunar a nuestr@s hij@os?”, o “Vaccinations: le droit de choisir”.

També us recomano que visiteu aquests llocs web:

• Liga para la libertad de vacunación
• El dedo en la llaga

Doncs aquí teniu el meu plantejament,  una altra pregunta a fer-nos, una altra responsabilitat a assumir, per si eren poques!

Quan arribes a la setmana 32 ja comences a estar una mica cansada de tot. L’insomni et visita cada nit amb els copets, cada cop més forts del belluguet que dus a dins. Et fan mal les costelles, et sagna el nas, tens rampes a les cames, malsons i mal de cap, i ja no pots concentrar-te en res més que en la teva panxa i el seu habitant. De cop i volta et trobes submergida en una febre de decoració i renovació de la casa que s’apodera de tots els teus actes. Fas llistes de coses que cal comprar quan abans millor, perquè « ara ja pot néixer en qualsevol moment ». Entre el que t’han dit que cal portar a l’hospital en el curs de preparació al part (que hauries de començar cap a la setmana 30), la famosa « canastilla », i el que et recomana la gent que tinguis a casa, no dónes a l’abast. El teu company fa intents de frenar-te, de dir-te que segons quines coses no són tan importants, que és millor que descansis, o que ja ho comprareu quan hagi nascut, però com pot dir que no són importants? El benestar del teu fill està en joc!!! I així la febre va augmentant com un huracà furibund de responsabilitat que no et deixa ni dormir. Entre somnis també fas llistes. Llistes de tovalloles, banyeres, canviadors i cortines per l’habitació. Tot al mateix sac, tot extremament vital. El futur pare més val que calli i segueixi els teus desitjos, és inútil discutir amb el teu instint de mare, el teu instint de niu. El tenim gravat als gens, és inevitable. Un cop acceptada aquesta condició, doncs, ens passem els últims caps de setmana preparant la casa febrilment, decorant l’habitació del nouvingut, i de passada, també la nostra, i pintant, penjant quadres que feia anys que havíem de penjar, i netejant fins a l’última gota de greix de dins el forn. I és que el primer que farà el nostre nadó serà ficar-hi el cap! No raonem. Només ens interessa que tot estigui a punt, com nou, per una vida nova.

Potser tot plegat només és una estratègia evolutiva per distreure’ns de l’exasperant espera de les últimes setmanes. Quan passem la ratlla de la setmana 36 ens diem: « ja està aquí ». Però no. El més recomanable és no dir-s’ho gaire, això. Pensar que arribarà a la setmana 40, 41 o 42, sobretot si és el primer part. Perquè quan penses que ja s’ha acabat i encara falta un mes, cada minut et fa mal als ossos, se’t fa insuportablement etern.

Per les que estigueu en aquesta etapa, més endavant escriuré alguna de les meves llistes per distreure-us i donar-vos idees (per si la sogra, la veïna o la tieta us demanen què us poden regalar).

L’embaràs és un estat profund i íntim de la dona. Potser un dels més íntims. Per això el que pensem i sentim en aquells moments és tan difícil de transmetre. Fins que no vaig estar embarassada no ho vaig comprendre. Estem desorientades, però a l’hora, ens cabussem a l’interior de nosaltres mateixes, ens comuniquem amb la criatura, ens sentim connectades, plenes, felices. La simbiosi que experimentem ens transforma fins a tal punt que perdem el rumb de la persona que crèiem ser i ens aventurem en noves aigües, noves passions, nous reptes i noves pors. La gent d’abans, les converses d’abans, els llibres d’abans ja no ens interessen. Perdem la capacitat de concentració en coses que abans ens semblaven interessantíssimes i que ara ens semblen completament banals. I és que què hi ha de més important que crear una nova vida? Ens trobem aïllades en les trobades d’amics o companys de feina quan es posen a parlar de la sèrie de torn, o de com podria canviar el món la inversió dels hologrames. I ens descobrim absortes, comunicant-nos amb ell: “Estàs bé? Estàs adormit? No tinguis por d’aquests crits que se senten a fora, son els amics de la mama que fan xivarri”.

Recordo que en el meu 5è mes d’embaràs desitjava quedar-me amb el meu fill a dintre per sempre. Em sentia acompanyada, m’encantava quan em despertava a mitja nit donant-me copets, respiràvem junts, bategàvem junts. Se m’encongia l’estómac quan pensava que aquella simbiosi s’havia d’acabar.

Si us passen aquestes coses no us espanteu i deixeu-vos portar. No lluiteu contra la transformació inevitable. Accepteu que viviu més cap endins que cap enfora. Totes les vostres energies estan bolcades a crear un nou ésser. I així ha de ser. Després ho trobareu a faltar.