Arxius de la categoria lactància

Tècniques per treure’s llet

Una entrada de publicada el

Esteu preparades per munyir-vos?

Hi ha moltes raons per extreure’s la llet dels pits: per accelerar la pujada de la llet els primers dies, per reduir el dolor de la ingurgitació, per alimentar el teu nadó prematur, per suplementar, perquè algú pugui donar la teva llet al nadó mentre treballes o estàs fent un te amb les amigues o fent esport, perquè tens una obstrucció o una mastitis, perquè vols donar-la a un banc de llet,….

Jo ho he hagut de fer amb les meves dues lactàncies: a la primera, Segueix llegint »

Nits de teta

Una entrada de publicada el

Cada matí penso: una altra nit com aquesta i s’ha acabat! I cada nit em deixo portar,….

Se succeeixen les nits sense dormir. Des de quan? No ho sabria dir,… des de fa una setmana perquè li estan sortint les dents? Des de fa un mes perquè va estar malalt? Des de fa cinc mesos perquè pobret té malsons, des de fa un any perquè tenia còlics, des de fa un any i mig perquè va néixer? Des de fa més de dos anys perquè donava patadetes dins la panxa,…

En fi, una de les coses que he après des que soc mare és treure-li profit a 5 minuts de son com si fossin 5 hores. El cos bé s’ha d’adaptar Segueix llegint »

I el sexe després del part? (I)

Una entrada de publicada el

La sexualitat després de ser mares pateix una transformació profunda i inevitable.

Aquest tema tabú es mereix una entrada múltiple que aniré publicant al llarg d’aquesta setmana.

Aquí tenim els dos primers capítols:

CAPÍTOL 1: El vincle amb el nadó

Quan tenim un nadó, d’una manera natural, ens vinculem amb ell o ella partir de la nostra sexualitat; a través del canal vaginal mentre parim i després a través de la lactància, quan el nadó succiona. Però això no ens ha de fer por. Segueix llegint »

Acomiadar-se de la teta

Una entrada de publicada el

Quan el meu fill gran tenia dos anys vam haver de deixar la lactància perquè m’havia tornat a quedar embarassada i el dolor era insuportable cada vegada que mamava. Va ser un període molt difícil per als dos. Per ell; perquè estava desorientat, la seva mare li imposava distància. I per mi; perquè la culpa, l’enyorament i la pena se’m menjaven per dintre.

La OMS recomana la lactància exclusiva fins als 6 mesos i la lactància amb altres aliments fins als 2 anys com a mínim, però en tot cas, que duri fins que la mare o el fill se’n cansin.
Segueix llegint »

L’univers dels sostens de lactància

Una entrada de publicada el

Quan estem tot el dia pendents de la teta, els sostens es converteixen en un element essencial a la nostra vida.

Pel meu gust han de ser, sobretot, comodíssims, perquè els portem dia i nit, i els obrim i tanquem moltes vegades al dia. A més a més, també està bé que siguin molt bonics, perquè si els hem d’anar ensenyant per tot arreu cada vegada que el miniu ens demana teta,… millor lluir-los, no? I finalment, segons les recomanacions de l’Alba Padró (assessora de lactància i IBCLC) en el seu blog Som la llet, millor sense aros els tres primers mesos, perquè poden causar obstruccions i diverses molèsties. Ara bé, a part d’aquests petits detalls, n’hi ha de tots tipus, més sexys, clàssics, o esportius, i hi ha noies que fins i tot donen el pit amb sostens normals, baixant-los pel davant i llestos. Perquè estiguem donant el pit no cal que ens comprem els sostens més avorrits del món! Us recomano un article molt divertit del blog Som la llet que parla d’aquest tema.

Escric aquesta entrada amb la intenció de compartir amb vosaltres les adreces d’algunes botigues online interessants de sostens de lactància:
Segueix llegint »

El llit familiar

Una entrada de publicada el

Dormir junts; quina delícia; quina tranquil·litat; quin descans.

 

Abans de ser mare el llit familiar em semblava una barbaritat. Coneixia gent que feia “colecho” amb els seus fills i pensava “estan bojos, com poden estar tants anys sense sexe?”. Aquest és el pensament de la majoria de gent quan els dius que dorms amb el teu fill.

Però tot va canviar el dia que vam tornar a casa de l’hospital amb el nostre miniu petitet i indefens. Ja teníem el típic “moisès” preparat a l’habitació. El vam posar allà dintre, ens vam estirar al nostre llit i trenta segons després ens vam aixecar corrents a buscar-lo: estava massa lluny. L’instint ens va aclarir el camí. I després, l’èxit de l’experiència va fer la resta.

Els primers mesos els recent nascuts el que més necessiten és teta, teta, teta, contacte, contacte, contacte. Fins i tot quan dormen. I això no ho dic només jo, ho diuen molts experts com la Rosa Jové o el Carlos González, i fins i tot, el Ministeri de Sanitat i UNICEF ho recomanen perquè facilita la lactància materna.  Ara sembla que a les maternitats d’alguns hospitals comencen a tenir sistemes perquè la mare i el nadó puguin dormir junts des de la primera nit.

Mentre dormim tots junts al llit, els minius se senten sempre acompanyats, en seguretat, tranquils, i això és imprescindible per al seu desenvolupament emocional i físic.

Compartir el llit també ens permet dormir millor als adults. Els primers mesos, quan es desperten els podem “connectar” al pit i seguir dormint (mireu aquesta historieta de la Kate Evans que ho il·lustra molt bé). Moltes vegades no pots saber ni quantes vegades ha mamat perquè no t’arribes a despertar del tot, i creieu-me, els pares (homes) ho agraeixen perquè poden dormir tota la nit!! A més, si treballeu moltes hores fora de casa i compartiu poques estones amb el vostre miniu, segur que us encantarà poder dormir ben aprop seu.

Hi ha moltes cultures que fan llit familiar, però a la cultura occidental ens ha calat tant això de la independència des que neixen, que ens sembla que si els “deixem” dormir amb nosaltres es malacostumen, però cada vegada hi ha més estudis científics que demostren que fer dormir al nadó en una altra habitació, lluny dels pares, i fins i tot, deixar-lo plorar perquè s’adormi, podria tenir conseqüències greus en el seu desenvolupament.

A més a més del tema “educatiu” del son que fa anys que corre per les venes de la nostra societat, també hi ha altres motius de controvèrsia respecte el “colecho”:

  • Hi ha molta gent que té por dels riscos de dormir amb el seu fill. D’aixafar-lo, d’asfixiar-lo, etc. Però de fet, s’ha demostrat científicament que compartir llit amb el nadó, redueix el risc de Mort Sobtada del Lactant, com explica en un aquest article la llevadora Imma Marcos. Tot i així, s’han de seguir certes precaucions, com no dormir en llits elevats per evitar caigudes, evitar les escletxes entre matalàs i mobles o paret per evitar asfixies, i no dormir amb ells si som fumadors, hem begut alcohol o pres drogues, entre d’altres. Sempre es poden buscar alternatives adaptades a les situacions i necessitats de cada família:  als llits petits podem afegir un altre matalàs al costat del matalàs de matrimoni, els pares molt angoixats poden col·locar un bressol sidecar – que està enganxat al matalàs dels pares- per reduir la por a l’aixafament. Siguem creatius i busquem el millor pel son i la seguretat dels nostres minius!
  • El tema de la intimitat de parella, que també preocupa a molta gent, no és massa problemàtic, en el fons. El llit deixa de ser el terreny sexual per ser un terreny de descans i vida en família. Per això cada parella haurà de despertar la seva creativitat i descobrir altres moments i altres llocs  de la casa adients per a l’activitat sexual. Hi ha qui té una habitació de convidats que es converteix en “l’habitació de l’amor”. O hi ha qui és molt creatiu i improvisa a la cuina, a la taula del menjador, al sofà, al lavabo,…. hi ha gustos per a tot!

Això sí, per dormir amb els nostres fills, hem de saber que haurem de fer front a les crítiques externes de la gent que no ho entén, o sigui que ens hem d’informar molt bé i tenir molt clar per què ho fem (com diu la Rosa Jové: Perquè ens agrada més així).

I el meu últim consell: proveu-ho!

Si us tempta la idea però encara teniu dubtes, podeu consultar aquests recursos:

Articles en revistes digitals, webs o blogs:

Llibres i entrevistes d’experts:

Frenets que frenen lactàncies

Una entrada de publicada el

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.

Els grups de mares bombolla

Una entrada de publicada el

Fins que vaig ser mare no vaig entendre com n’estava de desconnectada de la societat. Vivim aïllats en els nostres pisos, sense saber ni el nom dels nostres veïns, i aquesta situació es manifesta amb tots els seus inconvenients quan tens un fill.

El primer mes del Martí el vam passar tancats a casa, pràcticament. Sortíem a fer un volt pels carrers grisos del barri però això només agreujava la sensació d’estar aïllats en una bombolla de sabó, sense pertànyer al món que ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació.

Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària.

Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida.

Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees:

La fotografia és una modificació de "Olive oil bubble variations" de fdecomite.
ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació. Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària. Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida. Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees: