Arxius de la categoria miscel·lània

Torna Miniueca!

Una entrada de publicada el

Des de la vivència íntima i preciosa de la meva nova maternitat, se m’han despertat noves inquietuds i idees. Així que reprenc l’escriptura de Miniueca amb molt d’entusiasme i bon humor.

Només espero poder satisfer-vos i oferir-vos entrades interessants.

A partir d’ara podreu llegir una nova entrada cada dimecres, i consultar les més antigues sempre que vulgueu.

I per anar fent boca, us presento una nova incorporació a la llista “altres blogs de minius”: El blog de JUGAR I JUGAR.
En aquest blog parlen de temes relacionats amb jocs i joguines, sobretot, però també de tot el que tingui a veure amb una educació respectuosa amb els processos de desenvolupament natural dels infants. El segueixo des de fa una temporada i m’encanta!

Vinga, espero que gaudiu de la nova temporada de Miniueca.

Gràcies per la vostra fidelitat i la vostra passió per la criança!

Miniueca descansa per maternitat

Una entrada de publicada el

Durant aquest mes d’agost i probablement durant el mes de setembre, no podré escriure noves entrades a Miniueca perquè estaré de baixa per maternitat, completament immersa en la bombolla d’amor amb el meu miniu.

Espero que tingueu un bon estiu i que ens retrobem quan les meves neurones tornin a estar actives.

Fins aviat!

Miniueca evoluciona!

Una entrada de publicada el

Miniueca, com els nostres minius, s’està fent gran i està a punt de celebrar el seu primer any de vida.

I què millor que fer un gran salt evolutiu i anar adquirint una estructura més madura que ens permeti navegar-hi amb més comoditat, lleugeresa i claredat?

Us presento, doncs, la nova versió de Miniueca!

Ara trobareu una estructura de finestres a la plana principal. La finestra superior conté l’última entrada publicada. Les altres, més petites i organitzades en quadrícula, corresponen a les diverses categories. D’aquesta manera us resultarà més còmode buscar les entrades que parlen d’un tema concret.
Segueix llegint »

Homenatge als pares

Una entrada de publicada el

Tenim sort de tenir els homes que tenim. Que estiguin tan implicats amb la criança dels seus fills.

La societat ha evolucionat fins a un punt de no retorn, i els nostres homes en són la prova. Són pares protagonistes del canvi, que es troben amb millors condicions legals i socials  que les generacions anteriors per exercir de pares des del naixement (com pot ser el permís per paternitat de 15 dies, que d’altra banda, em sembla irrisori), però que de vegades també han de lluitar per aconseguir un reconeixement en el seu dia a dia de pares.

Són pares implicats en l’embaràs; que miren ecografies, li parlen a la panxa i ens fan massatges al periné.

Que participen en el part tan activament com poden o els deixen.

Que ens escolten i ens consolen durant el postpart. Una dura tasca!

Que s’aixequen a les nits per calmar els minius ploraners.

Que fan massatges i passegen els seus fills.

Que fan bons menjars, freguen plats i posen rentadores.

Que redueixen els seus horaris de feina  o s’agafen excedències per passar més temps a casa.

I qui els hi reconeix tot això?

Quan  van a consultes al ginecòleg o pediatra se senten completament ignorats. Ni els dirigeixen la paraula.

Quan van a una classe de prepart o postpart veuen que són els únics representants masculins i que les explicacions mai van dirigides a ells (si és que els accepten a les classes).

Quan recullen els nens a la llar d’infants es troben amb comentaris de les mestres tipus “diga-li a la teva dona que avui s’ha tacat la bata“, com si ells fossin simples figurants.

Quan proposen a l’empresa la reducció de jornada s’han d’enfrontar a les mirades atònites de la gent, com si fossin bojos. Total, si la dona ja està a casa de baixa, perquè hi heu de ser els dos?

Quan els familiars pregunten pel nou miniu, dirigeixen directament les mirades a la dona.

I per acabar-ho d’adobar, de vegades sembla que ni els seus propis fills els hi reconeguin l’esforç, perquè quan arriba la fase de la “mamitis absolutis“, se’ls hi esquerda el globus de paciència que havien inflat durant l’embaràs i ja no saben com gestionar la situació.

Però aquesta fase passa tard o d’hora, i els seus minius són molt feliços de tenir els seus pares disponibles i implicats. El que queda per veure és quan de temps haurà de passar perquè la societat accepti els homes com ells. Quan de temps perquè s’accepti l’home com a co-protagonista de l’arribada d’un nou miniu al món i de la seva criança i educació?

El que podem fer com a dones és donar-los tot el suport que puguem en la seva tasca; deixant-los participar, acceptant el seu interès i les seves opinions, evitant controlar-ho tot, donant-los espai de relació amb els minius, i ajudant-los a fer front a les situacions socials que ignorin, rebaixin o menyspreïn la seva implicació paterna.

La generació de súper dones

Una entrada de publicada el

Sóc d’una generació de súper dones. Quan érem petites ja somniàvem en ser astronautes, metges, científiques, ballarines, actrius, advocades, veterinàries, exploradores. Però ningú ens va ensenyar a somniar a ser mares.

Les nostres mares van lluitar per fer-se un lloc a la societat capitalista del moment. Van lluitar perquè el món les veiés com a persones econòmicament actives, persones intel·ligents, persones capaces d’assumir responsabilitats, persones innovadores i creatives. Van lluitar perquè el que elles ja sabien que tenien a dins es veiés des de fora. Però per poder aconseguir aquest reconeixement van haver de deixar de banda i demonitzar la seva essència de mares. Van patir una època dura i salvatge en què la maternitat només es podia entendre des de la tecnificació del part, el desenvolupament de la indústria de les llets de fórmula i la introducció dels xumets i d’altres objectes de substitució. A la que se li acudia expressar el desig d’estar amb els seus fills la condemnaven com a víctima i seguidora de la societat tradicional masclista.

Sóc d’una generació que enlloc de jugar a “mares i pares” jugava a “nens i cangurs”. Una generació que mai havia vist com mamaven els nens. Una generació que mai s’havia plantejat com combinaria el desig de tenir fills amb la vida d’astronauta. Per a la nostra generació de súper dones, ser mares era implícit, no qüestionable, de la mateixa manera que ser astronauta. Però per ser astronauta s’han d’aprendre moltes coses, i per ser mare?

La nostra generació ha aconseguit tenir millors resultats a les escoles i instituts que els homes, ser més nombroses a les universitats, i fer unes carreres professionals i econòmiques brillants sense saber ni enfilar una agulla.  A més a més, també hem après a ser les més seductores, les millors amants, les més divertides, les més actives, les més creatives. Les nostres mares poden estar orgulloses de tot el que hem aconseguit. Però just quan ens trobem en el moment més important de les nostres carreres,  en el punt de no retorn, quan es pot consolidar definitivament la nostra vida econòmica i pública, just en aquest moment ens quedem embarassades. I ni nosaltres ni la societat que ens envolta no estem preparades per la maternitat.

Les nostres mares van lluitar molt per aconseguir el que per a nosaltres és un dret fonamental: estudiar i fer una carrera professional com ho hauria fet qualsevol home a la seva època. A nosaltres ens toca lluitar per aconseguir que ser astronautes i mares no sigui incompatible. Aconseguir no haver de triar entre tenir la maternitat que volem, respectuosa amb els ritmes naturals del nostre cos i dels nostres infants, i una vida professional reconeguda i activa, i que la societat accepti la nostra essència més femenina; la maternitat. Hem d’aconseguir que la societat afavoreixi la participació dels homes en la criança dels fills per no estar tan soles davant d’aquesta tasca tan – o la més-  important de les nostres vides. Hem d’aconseguir que la criança, l’alletament matern i el vincle mare-fill s’entenguin com un procés fonamental per al desenvolupament d’una societat futura més viva, més sana i més sàvia.

Us recomano que llegiu:

Manifiesto Maternal

Unid el conocimiento y la fuerza maternal

Casilda Rodrigañez

Els vacunarem?

Una entrada de publicada el

És un tema difícil, molt tabú a la nostra societat. Quan estem esperant un fill, la majoria de nosaltres no ens hem plantejat mai si estem d’acord amb les vacunacions sistemàtiques, sovint ni tan sols sabem quines vacunes s’acostumen a administrar als nadons ni perquè. La qüestió sobretot recau en el perquè. Però segurament no ens ho plantejarem mai si en algun moment abans de què neixi o de què tingui 2 mesos algú no ens fa la pregunta “el vacunaràs?”. Considero que és una pregunta molt important i, en canvi, molt poca gent acostuma a fer-la. Per què? Doncs perquè a la nostra societat la vacunació s’ha convertit en una pràctica rutinària, protocol·lària, que percebem com a obligatòria i inqüestionable. El calendari de vacunacions sistemàtiques (mal interpretat com a “obligatòries”) proposa vacunar els nadons a partir dels 2 mesos, i que rebin unes 20 immunitzacions abans de fer 1 any. Però quan ens convertim en mares i pares ens hauríem de plantejar molt seriosament si cal vacunar els nostres fills, si cal fer-ho quan són tan petits i el seu sistema immune encara no és madur, i si els beneficis superen els riscos.
La vacunació a Espanya no és obligatòria.

I per què és important plantejar-nos tot això?

  • Perquè les vacunes poden comportar riscos per la salut del nen (trobareu més informació en els llibres que us proposo). Els efectes secundaris sovint queden silenciats.
  • Perquè la vacunació sistemàtica no té en compte les particularitats de cada nen (per exemple la predisposició a les al·lèrgies). S’haurien de valorar sempre (per cada nen, situació i malaltia) els riscos (de la malaltia i la vacuna) i l’efectivitat de la vacuna (moltes de les que ens posen són poc efectives i podríem agafar la malaltia igualment).
  • Perquè les vacunes porten substàncies coadjuvants que poden ser perilloses per a l’organisme (com el mercuri, que segons alguns estudis científics podria ser el causant d’alguns casos d’autisme).
  • Perquè de vegades ens vacunem contra malalties que estan eradicades o pràcticament eradicades als nostres països ( i no necessàriament  gràcies a les vacunes).

Com a responsables de la salut dels nostres nadons, crec que tenim el dret de comptar amb tota la informació disponible i el deure de decidir lliurement i conscientment si els vacunem, de què els vacunem, quan els vacunem i per què els vacunem.

Per aprofundir en el tema a mi em va anar molt bé llegir alguns llibres com: “Los peligros de las vacunas”, “Vacunaciones sistemáticas en cuestión”, “¿Hay que vacunar a nuestr@s hij@os?”, o “Vaccinations: le droit de choisir”.

També us recomano que visiteu aquests llocs web:

Doncs aquí teniu el meu plantejament,  una altra pregunta a fer-nos, una altra responsabilitat a assumir, per si eren poques!

Fatiga crònica

Una entrada de publicada el

Fa 1 mes que no dormim més de 4 hores cada nit, i amb interrupcions, és clar. Em pesen els ossos, em sembla que estic mig morta. Això no ho expliquen als cursos de preparació a la maternitat ! És molt dur. Més del que qualsevol que no tingui fills es pot imaginar. Si més no, jo no m’ho imaginava. Normalment dormim bé, però ara està malalt i es passa la nit tossint, plorant, cridant,…. és molt dur. Em pesen els ossos. Tinc un cansament profund que circula per les meves venes. Em sembla que la meva sang ja no pot ser més densa. Mai no tornaré a tastar la lleugeresa d’haver dormit 12 hores com fa uns anys. El més dur és saber que demà serà igual. Que no hi ha cap de setmana, no hi ha descans. Cada nit i cada dia són igual de durs, cansats,… em costa trobar adjectius adequats a la situació. El cos humà no està preparat per dormir tan poc. És completament insostenible. Em fan mal els ossos, em sembla que se’m trencaran per la meitat. I el més irònic del tema és que com més dies passen, més em costa dormir. En els moments de treva, quan tot està en calma i penses  « he d’aprofitar i dormir molt bé ara que puc », doncs no. Com més mal et fan els ulls més difícil és tancar-los. Et piquen, et molesten, te’ls arrancaries, però no et pots relaxar. El cos s’acostuma a aquesta fatiga crònica i insuportable. Durant el dia la pròpia adrenalina et fa aguantar, et sembla que vas com una moto perquè si et relaxes et desmuntes. Has d’aguantar el ritme.
I finalment arriba una nit màgica en que tot és silenci. Silenci i silenci. I et despertes pel matí amb el teu miniu mirant-te somrient. Sembla que ell també ha pogut descansar. I mires el rellotge i veus que heu dormit deu hores. I plores. Quin descans ! (fins quan durarà ?)

Qui sóc?

Una entrada de publicada el

Em dic Núria i sóc mare.

La passió de ser mare s’ha apoderat de tots els meus sentits, i m’he abocat a la recerca de temes relacionats amb el meu fill amb el mateix o més entusiasme que em va empènyer a escriure una tesi doctoral en ecologia o una novel·la.

M’he format com a assessora de lactància i m’aventuro a escriure aquest blog per contagiar-vos la meva passió per la maternitat i la criança. Espero poder aprendre, créixer com a persona i com a mare, ajudar-vos i fer-vos passar una bona estona a tots i totes els que vulgueu llegir i participar a Miniueca.

Ha nascut un blog

Una entrada de publicada el

Fa un any que sóc mare. Mare de debò, de carn i ossos. Mare d’un nen de gestos mesurats i mirada profunda que m’omple d’alegria a cada somriure. Em fa feliç. Des que sóc mare, però, he conegut la por, els dubtes, la culpa. La intensitat i profunditat d’aquests sentiments m’ha fet explorar i buscar solucions amb una energia nova, una energia de mare. Les nits sense dormir no m’han aturat i he llegit molts llibres i consultat moltes pàgines web sobre embaràs, part, lactància, criança, educació, salut,….

Aquí teniu el resultat: Miniueca.

Miniueca vol dir el “lloc dels minius”. I qui són els minius i les miniues? Doncs són els nostres fills i filles. Aquesta paraula tan deliciosa se la va inventar la meva neboda per anomenar el seu germanet. Trobareu un conte que parla del dia que ho va dir per primera vegada a la secció “contes de minius i per a minius“. En aquesta secció aniré afegint altres contes escrits per mi. Espero que us agradin!

A miniueca hi trobareu, també, algunes de les meves experiències al llarg d’aquest any, i els meus remeis (resultants d’una intensa recerca) per combatre les pors i els dubtes, com per exemple, com relaxar-nos quan ens angoixem perquè ens sembla que no tenim més llet, o perquè creiem que no fem bé el tema de l’alimentació complementària, o  perquè diríem que el miniu s’avorreix. També hi trobareu les meves opinions, que poden no sempre agradar a tothom, els meus recursos, com els passos burocràtics que s’han de seguir quan neix un fill. No pretenc donar lliçons a ningú, cadascú ha de fer el seu propi camí i anar descobrint recursos i solucions a cada pas del seu fill, però vull compartir la meva recerca de mare amb totes i tots els que estigueu interessats.

Així comença Miniueca, doncs, com un espai per compartir experiències i recursos de mare. Un espai per sentir-nos tots una mica més acompanyats. Un espai on tothom és benvingut, especialment les futures o noves mares o pares que busquen orientació, empatia, consol, respostes i idees per poder avançar amb pas ferm i serè, acompanyant el creixement del seu fill o filla.

Endavant!