Miniueca

Com que estic fent el niu pel meu nou miniu, vull compartir amb vosaltres algunes idees que us poden ser útils per respondre a les insistents àvies, mares, sogres, tietes i amigues quan us demanen “Què us puc regalar?”. Perquè per sort o per desgràcia, vivim en una societat de consum i quan arriba un naixement sovint pensem en comprar (penseu en la opció dels articles de segona mà), tot i que segons el meu parer, un nadó recent nascut necessita ben poques coses, a part de la teta, els braços i l’amor de la seva mare i el seu pare.

Aquí van les idees:
(més…)

M’encanta cantar! De petita ja cantava en una coral, i vaig seguir cantant fins fa pocs anys. Ara canto en privat, i també m’agrada. Què té el cant que m’agrada tant? La connexió amb mi mateixa? La concentració? La vibració interna?

Des que torno a estar embarassada i busco maneres de preparar-me pel segon part, per superar traumes i pors, he descobert que es pot parir d’una manera més harmoniosa i musical. Podem parir cantant!!! No se m’havia acudit abans, però sembla que té molts efectes beneficiosos, tant durant l‘embaràs com durant el procés del part.

Cantar en el part ens pot ajudar a canalitzar millor el dolor, a controlar la respiració, a concentrar-nos sobre nosaltres mateixes, a aïllar-nos del món exterior, a relaxar la musculatura abdominal, el diafragma i el periné, a connectar-nos amb el nadó, i en definitiva, a viure el procés d’una manera molt més plaent i beneficiosa per la nostra ment, el nostre cos i el nostre nadó.

I què cantem?
(més…)

Fàstic, fàstic fàstic. Fàstic a tot. Sí, estic embarassada.

Tinc fàstic al peix i a la carn. Fàstic a l’aigua. L’aigua i prou, així de simple. Insuportable. Un iogurt que m’encanta una setmana, a la setmana següent ja no me’l puc menjar.  I la ràbia se’m menja per dins quan sento a dir “si que tens capricis d’embarassada, no?”.  No senyors, no és un caprici encobert, és una qüestió de supervivència.

La meva cuina està plena d’obstacles olfactius. El rentaplats i la rentadora desprenen unes olors metàl·lico-plasticoses que em fan pujar tot el contingut de l’estómac fins a la boca. La nevera, no diguem. I quan em  poso a cuinar només la lleugeríssima olor de l’aigua bullint se’m fa insuportable.

Tinc fàstic al cafè, als productes de neteja, a la pasta de dents, a la roba neta, a les tovalloletes humides de bebé, a la suor, als perfums, a l’aire que surt de l’aspirador….

És un fàstic permanent, enganxós, intern, inevitable.

Quan vivia a la ciutat, amb el primer embaràs, anava pel carrer amb l’olfacte desactivat. Els contenidors i els rastres canins em feien vomitar quasi només de mirar-los. Des que sortia de casa fins a ficar-me al metro anava mig corrent, en apnea, perquè sinó, vomitava a qualsevol cantonada. I un cop al metro la cosa no millorava massa. Agafar-lo en hora punta era una gran prova de resistència olfactiva. Les olors dels xampús, de les colònies, de les suors, dels esmorzars,…. tot ben barrejat i enllaunat dins del vagó. I és clar, quan viatges acorralada entre el vidre i els viatgers olorosos encara és més difícil controlar-te. Et passes tot el viatge decidint a sobre de quins peus vomitaràs. Per sort, sempre vaig tenir temps de sortir a vomitar a l’andana, i curiosament només es paraven a oferir-me ajuda altres dones en edat fèrtilo-fastigosa.

Tinc una amiga que fins i tot té fàstic a la seva pròpia saliva. Infernal!

Viure amb fàstic és fastigós.

Diguem-ho clar: follar buscant un embaràs dóna molt de morbo. O com a mínim les primeres vegades. Aquell dia que, després de molt parlar-ho amb la teva parella, de cop i volta a mitja acció (just en el moment en que caldria allargar el braç fins al calaixet de la tauleta de nit per agafar la gometa) li piques l’ullet i el convides a entrar lliurement per tirar endavant el projecte de família. Aquell primer dia la fogositat de la idea et fa sortir l’adrenalina per les orelles, després l’oxitocina t’omple tot el cos i fins i tot sents els focs artificials que et surten per tots els porus de la pell.

Però atenció, noies! La impaciència ens pot portar a situacions desagradables. Això del sexe buscant un embaràs és un joc molt llaminer però perillosíssim! Et deixes portar per l’emoció de la decisió i t’embarques en una cursa sense retorn amb el teu propi cos. No forceu el que no es pot forçar! Conserveu la calma, el misteri, la sensualitat, la màgia i sobretot, l’espontaneïtat. Perquè això de calcular el minut exacte de l’ovulació, fer la postura amb el millor angle de caiguda dels pobres capgrossos concursants al premi i, per acabar, fer la vertical durant vint minuts de cronòmetre no dóna morbo! Sinó que apaga fins a l’última espurna dels focs d’artifici.

No us desitjo per res del món que arribeu al moment fatídic en que un bon dia el vostre home us mira (o més aviat us parla mig adormit, donant-vos l’esquena) i us diu: carinyo, deixa’m tranquil, si us plau, que no puc més.

Per aquest camí no es va enlloc.

No feu com jo, que a la primera regla després de la gran decisió em vaig presentar a la ginecòloga estressadíssima perquè no ho havia aconseguit. Em va fer un somriure burlesc i em va dir que tornés al cap d’un any.

O sigui que molta paciència, tranquil·litat, sensualitat, i a gaudir del sexe!

Quan arribes a la setmana 32 ja comences a estar una mica cansada de tot. L’insomni et visita cada nit amb els copets, cada cop més forts del belluguet que dus a dins. Et fan mal les costelles, et sagna el nas, tens rampes a les cames, malsons i mal de cap, i ja no pots concentrar-te en res més que en la teva panxa i el seu habitant. De cop i volta et trobes submergida en una febre de decoració i renovació de la casa que s’apodera de tots els teus actes. Fas llistes de coses que cal comprar quan abans millor, perquè « ara ja pot néixer en qualsevol moment ». Entre el que t’han dit que cal portar a l’hospital en el curs de preparació al part (que hauries de començar cap a la setmana 30), la famosa « canastilla », i el que et recomana la gent que tinguis a casa, no dónes a l’abast. El teu company fa intents de frenar-te, de dir-te que segons quines coses no són tan importants, que és millor que descansis, o que ja ho comprareu quan hagi nascut, però com pot dir que no són importants? El benestar del teu fill està en joc!!! I així la febre va augmentant com un huracà furibund de responsabilitat que no et deixa ni dormir. Entre somnis també fas llistes. Llistes de tovalloles, banyeres, canviadors i cortines per l’habitació. Tot al mateix sac, tot extremament vital. El futur pare més val que calli i segueixi els teus desitjos, és inútil discutir amb el teu instint de mare, el teu instint de niu. El tenim gravat als gens, és inevitable. Un cop acceptada aquesta condició, doncs, ens passem els últims caps de setmana preparant la casa febrilment, decorant l’habitació del nouvingut, i de passada, també la nostra, i pintant, penjant quadres que feia anys que havíem de penjar, i netejant fins a l’última gota de greix de dins el forn. I és que el primer que farà el nostre nadó serà ficar-hi el cap! No raonem. Només ens interessa que tot estigui a punt, com nou, per una vida nova.

Potser tot plegat només és una estratègia evolutiva per distreure’ns de l’exasperant espera de les últimes setmanes. Quan passem la ratlla de la setmana 36 ens diem: « ja està aquí ». Però no. El més recomanable és no dir-s’ho gaire, això. Pensar que arribarà a la setmana 40, 41 o 42, sobretot si és el primer part. Perquè quan penses que ja s’ha acabat i encara falta un mes, cada minut et fa mal als ossos, se’t fa insuportablement etern.

Per les que estigueu en aquesta etapa, més endavant escriuré alguna de les meves llistes per distreure-us i donar-vos idees (per si la sogra, la veïna o la tieta us demanen què us poden regalar).

L’embaràs és un estat profund i íntim de la dona. Potser un dels més íntims. Per això el que pensem i sentim en aquells moments és tan difícil de transmetre. Fins que no vaig estar embarassada no ho vaig comprendre. Estem desorientades, però a l’hora, ens cabussem a l’interior de nosaltres mateixes, ens comuniquem amb la criatura, ens sentim connectades, plenes, felices. La simbiosi que experimentem ens transforma fins a tal punt que perdem el rumb de la persona que crèiem ser i ens aventurem en noves aigües, noves passions, nous reptes i noves pors. La gent d’abans, les converses d’abans, els llibres d’abans ja no ens interessen. Perdem la capacitat de concentració en coses que abans ens semblaven interessantíssimes i que ara ens semblen completament banals. I és que què hi ha de més important que crear una nova vida? Ens trobem aïllades en les trobades d’amics o companys de feina quan es posen a parlar de la sèrie de torn, o de com podria canviar el món la inversió dels hologrames. I ens descobrim absortes, comunicant-nos amb ell: “Estàs bé? Estàs adormit? No tinguis por d’aquests crits que se senten a fora, son els amics de la mama que fan xivarri”.

Recordo que en el meu 5è mes d’embaràs desitjava quedar-me amb el meu fill a dintre per sempre. Em sentia acompanyada, m’encantava quan em despertava a mitja nit donant-me copets, respiràvem junts, bategàvem junts. Se m’encongia l’estómac quan pensava que aquella simbiosi s’havia d’acabar.

Si us passen aquestes coses no us espanteu i deixeu-vos portar. No lluiteu contra la transformació inevitable. Accepteu que viviu més cap endins que cap enfora. Totes les vostres energies estan bolcades a crear un nou ésser. I així ha de ser. Després ho trobareu a faltar.

Quan et quedes embarassada l’aventura comença. Sobretot si és el primer fill, la vida et canvia d’una manera que no et pots ni imaginar, se’t desperten racons de la teva pròpia ànima que ni sospitaves que existien. A mesura que passen les experiències de l’embaràs, el part, el post-part i la vida amb el teu nadó, va molt bé escriure un diari. Només amb una línia de tant en tant, t’ajuda a asserenar-te, a veure les profunditats amb distància. A més, és un gran aliat les nits d’insomni de l’últim trimestre de l’embaràs.

A mi em va anar molt bé portar un diari de tot el procés. M’ajudava a desfogar-me, a mirar-me les pors i els dubtes amb distància, i ara m’encanta llegir-ho. Vaig escriure fins i tot durant el procés de dilatació, entre contracció i contracció, amb molt mala lletra, és clar!

Durant tot aquest any que ha passat des d’aquell dia, he seguit escrivint. Ara el diari es basa més en com creix el meu fill i com descobreix el món. Tot va tan de pressa que crec que és un molt bon record deixar-ho plasmat en una pàgina.

Treu l’escriptora que tens a dins, que segur que t’anirà molt bé!

El dia que vaig saber que estava embarassada vaig ser feliç, molt i molt feliç. Però la por va inundar tot el meu cos. Tot el dia pensava que el perdria. No volia ni anar a fer pipi per por que em caigués. I és que les mares som així. Des del primer moment que estem patint, que tot ens fa por, que pensem “ui, no m’hauria de menjar aquest donut perquè el sucre se’m posarà a la sang i el nen serà diabètic!”. Bé, n’hi ha de més i de menys exagerades. Encara recordo la cara de la meva germana quan li vaig preguntar, en el meu segon mes d’embaràs, si podia anar al vàter tranquil·lament o em cauria el nen.”Et vols passar 9 mesos sense fer caca?” em va preguntar ella pixant-se de riure. I és que quan et quedes embarassada tens un munt de preguntes a dintre, cada dia de noves. Tens insomni i no pares de pensar en tot el que t’espera. No ho saps ben bé, de fet. És una nebulosa espessa de paraules com “amniocentesi”o “episiotomia”que per molt que en coneguis el significat, et fan estremir només de pensar-les i no saps per què.

Crec que és important assessorar-se bé. Buscar mares al vostre voltant. A mi em va ajudar molt tenir a la meva germana i alguna amiga que feia poc que eren mares i em podien tranquil·litzar quan les trucava amb urgència per una nova por. Això també es pot aconseguir buscant un bon grup de pre-part, però és clar, la majoria de les pors ens assalten al primer trimestre d’embaràs que és quan encara estem molt lluny dels grups de pre-part. També és important parlar molt i molt amb la vostra parella, si en teniu. Comunicar els vostres sentiments sempre és positiu, però durant l’embaràs és essencial per vincular a la parella amb la criatura, per fer-la formar part d’aquest procés vital que us transforma.