El part de la vaca

Una entrada de publicada el

Tota la muntanya vestida de vermells, marrons i grocs. El silenci esquitxat de piulades d’ocells de bosc impregnava la tarda. Enmig dels aurons de fulles roges, una fumera que s’enfilava cel amunt.

Els últims raigs de sol es filtraven per la finestra de la cuina, i una nena de trenes negres jugava a tirar branquillons al foc mentre el seu pare netejava rovellons sobre la taula de fusta i anava fent glops d’una llauna de cervesa.

Trigarà molt la Mama?

No. Ja t’ho he dit.

La nena va assentir, abaixant els ulls, i va seguir tirant branquillons al foc. S’ajupia per poder veure millor les flames del fons de la llar; de tonalitats blaves i verdes.

Cinc minuts més tard, l’home tot just havia trobat un cuc a la base d’un rovelló i s’entretenia amb la navalla, concentrat, quan la nena va insistir:

Papa, per què triguen tant? La Negreta no pot haver anat tan lluny, no?

— Júlia, ja t’ho he dit, no siguis pesadeta. De vegades és una mica llarg el part d’una vaca. La mama i el tiet han anat a veure que tot anés bé. Ja tornaran.

— Sempre estan fora, la mama i el tiet.

Perquè tenen molta feina —va respondre-li el pare, amb veu seca—.

— No m’agrada quan tenen tanta feina i no tornen de pressa —va dir ella, tirant amb força un branquilló a les flames—.

— A mi tampoc —va fer un glop de cervesa i va fixar la mirada a la fotografia de sobre la llar; una dona jove, de cabells negres, somreia acariciant un gos pastor—.

Papa, perquè tu no ets veterinari com ells?

Doncs perquè no. Jo sóc bomber.

Hi va haver un silenci. El pare ja no netejava rovellons. Mirava la fotografia i donava copets de navalla sobre la taula. La nena seguia tirant branquillons al foc.

Però no apagues mai focs. Sempre estàs a casa.

Ja saps que ara estic a l’atur, Júlia. No siguis pesadeta.

L’atur es un rotllo, no, Papa?

Però ell no va respondre. Es va aixecar de cop amb la cervesa a la mà, va passar pel costat de la nena, va agafar la fotografia i va sortir de la cuina sense dir res més.

— Jo seré veterinària, Papa! —va cridar la nena sense deixar de mirar el foc—.

Uns minuts més tard, va entrar un gos pastor a la cuina, remenant la cua, i va anar directe a llepar-li la mà a la nena.

— Júlia, posa’t la jaqueta que anem a buscar aquesta vaca dels collons! —va cridar el pare des del rebedor—.

La nena va agafar la jaqueta del penjador d’una revolada i es va posar les botes fent equilibris mentre el seu gos li ensumava el clatell, entre les trenes. El pare ja l’esperava fora el mas.

Es van posar a caminar per la penombra del bosc. Ell anava de pressa i en silenci. La Júlia intentava seguir-li el ritme, li mirava les mans suades i intentava no ensopegar.

Per què se’n van tan lluny les vaques per parir, Papa?

I jo què sé, Júlia!

El pare cada vegada anava més de pressa, i la Júlia mig corria darrera seu. S’havia fet fosc i ja no veien on posaven els peus. La nena, sense aturar-se, es va treure una llanterna de la butxaca i la va encendre.

Unes cinquanta passes més endavant, van sentir un gemec. Es van aturar i la Júlia li va agafar la mà suada. Van sentir un altre gemec. Alguna cosa es movia allà aprop.

— És el bebé de la Negreta, Papa? —va dir la Júlia xiuxiuejant, buscant en la negror amb la llanterna—.

L’home no va respondre. Va fer un gest al gos perquè caminés al seu costat i van avançar en silenci, amb el crepitar de les branquetes sota les seves botes. Caminava decidit, agafant-li la mà amb força a la nena, gairebé arrossegant-la.

Un altre gemec i un crit. I sota l’arèola de la llanterna, dos persones entortolligades contra un roure. Ella mirant la nena i encara esbufegant. Ell amb els ulls esbatanats, suant, cordant-se els pantalons.

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!