La llista

Una entrada de publicada el

El sergent va aixecar l’arma en veure que s’obria la porta. Davant seu, un home en calçotets, amb una samarreta blanca tacada, suant, i amb una tovallola ensangonada entre les mans. Al darrera, un passadís llarguíssim il·luminat per un centenar d’espelmes.

Tres hores abans, en Llorenç tornava de la feina inquiet per la trucada de la seva dona. Hauria d’haver tornat abans, es retreia. Se la va trobar a la sala, a la gatzoneta, fent moviments de balancí. Respirava feixugament, tenia els ulls tancats i una expressió que en Llorenç no li havia vist mai. La va observar, intentant reconèixer-la.

— Laura?

Va aturar un moment el moviment rítmic, el va mirar i va somriure. Ell, alleujat, es va ajupir i li va fer un petó al front amarat de suor.

— No em toquis —va aconseguir dir ella amb un fil de veu.

En Llorenç es va apartar. Tremolava. Va intentar recordar tot el que havia de preparar. Inútil. Va pensar en preguntar-li a la Laura què calia fer, però no es va atrevir. Merda, Llorenç, controla’t! Què collons et passa? Reacciona! Però s’havia quedat allà palplantat al mig de la sala, observant-la. Aleshores dels llavis d’ella va començar a sortir un so profund, greu, gutural, animal, un so que acompanyava el moviment de les seves cames i la seva voluptuosa panxa.

— Estàs bé? —però ella ja no el sentia.

Va anar cap a la cuina i es va preparar un got d’aigua i li va venir un esternut. El got va caure a terra. Merda, Llorenç, ets un inútil. Aleshores va recordar alguna cosa d’unes gasses humides. Ho va preparar i li’n va posar una al front, regalimant.

— Deixa’m! —va cridar ella, tirant la gassa a terra.

Tenia la cara inflada, rabiosa i serena a l’hora. Davant l’evidència de què la molestava, es va retirar de nou a la cuina. I allà, sobre el marbre, va veure un paper escrit per ella. Una llista. Estic salvat! Es va posar en acció. Va tancar les persianes i va apagar els llums principals. En quedar-se a la penombra li va semblar que el so que sortia de la gola de la seva dona es tornava més greu, més profund. Ressonava per les parets altes i el passadís llanguíssim d’aquell pis que havien llogat feia tres mesos. Un pis d’aquells modernistes de l’Eixample que trontollen quan hi camines massa fort. La veïna de sota bé els ho recordava cada dia.

I com deia la llista: espelmes per tota la casa, banyera a punt, silenci, bossa a punt, trucar a les llevadores, avisar la veïna.

Una hora més tard ja es treia els pantalons de la calor que feia dins el bany. Ella es balancejava dins l’aigua. Ell li premia els ronyons a cada contracció. I les llevadores havien dit que tranquil, que en ser el primer això va per llarg. Les havia de tornar a trucar quan la cosa sigués més seriosa. Però quan seria més seriosa?

A un quart de dotze la Laura va començar a fer uns crits inhumans. La va ajudar a sortir de la banyera i quasi s’ensorren tots dos. I allà, de quatre grapes sobre l’estoreta del bany es va transformar en lleona. I ell sense saber què fer encara, sense atrevir-se quasi ni a mirar-la, ni a respirar. I en un dels rugits a ella li van flaquejar les potes i ell va córrer a aguantar-la. I en aquell instant, el va mirar amb els ulls grocs, es va posar l’urpa a la vagina i va dir amb veu felina: el cap. I no va poder dir més perquè l’escometia una altra embranzida. Merda, merda, hauria d’haver trucat abans. És massa tard. Ets un idiota. Va repassar la llista: espelmes per tota la casa, banyera a punt, silenci, bossa a punt, trucar a les llevadores, avisar la veïna. Però a mig pensament, les mans d’ella que l’estrenyen, i un altre rugit que quasi el deixa sord, que diu que no pot més. Al següent crida que es morirà. I es toca la vagina amb l’urpa peluda, i ell no vol ni mirar. I torna a cridar que on collons estan les llevadores. I ell només pot aguantar-la ben fort. Nota que els genolls li tremolen sota el pes de tots dos i la suor li regalima per l’esquena. I un altre crit; em moro.

Tres respiracions més tard sona el timbre. Ell no el sent al principi, només la tercera vegada s’adona que estan picant a la porta. S’incorpora una mica i aleshores li veu la cara. La cara blava de Júlia que ja surt. Li agafa el cap llefiscós amb compte i veu que la Laura també la pot agafar, ja amb mans de dona. La deixa fer. Observa, atònit, exhaust, meravellat, com la mare acompanya la filla que surt lliscant.

Segueixen picant al timbre, impacients. En Llorenç les tapa amb una tovallola, n’agafa una altra per les seves mans ensangonades i s’afanya a anar a obrir la porta a les llevadores. Ha trucat massa tard. Merda, Llorenç, sempre igual. I mentre avança pel passadís es mira les flames de les espelmes. Espelmes per tota la casa, banyera a punt, silenci, bossa a punt, trucar a les llevadores, avisar la veïna. Més timbrades. I ell a mig passadís que trontolla a cada passa. Ja són aquí, estic salvat. Obre la porta.

Davant la cara li apareix un revòlver.

Avisar la veïna, deia la llista.

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!