La doble adaptació

Una entrada de publicada el

Duríssima. No sé si sobreviurem.

Fa dies que us dec una entrada, lectores i lectors meus, però la doble adaptació d’aquest setembre em té monopolitzada, exprimida, exhausta.

El Martí, el meu miniu gran, ha començat P3. Ja va a l’escola dels grans! S’ha passat l’estiu amb molta il·lusió. I el cert és que s’ho passa bé, va amb els seus amics, les mestres són encantadores. I quin és el problema, doncs? Ens enyora. No voldria separar-se de nosaltres.

El segon dia d’escola, just quan m’acabava de fer un petó i feia un esforç per lluitar contra les llàgrimes, una nena de la classe el va picar. Això va desencadenar una crisi sense precedents. La potència dels crits em van fer tornar a entrar a l’aula (i vaig sentir alguna veu que em deia: error fatal!!). El vaig trobar histèric. Vaig intentar transmetre-li tan d’amor, confiança i respecte com vaig poder. El vaig escoltar i consolar. I jo veia que les mestres anaven començant l’activitat i vaig intentar acomiadar-me de nou. Però no, no em deixava marxar. Aleshores la mestra em va dir: si no tens pressa, queda’t una estona. Ell ja t’avisarà quan puguis marxar. Em vaig emocionar de trobar-me una mestra tan comprensiva.

Em vaig asseure en un racó per no interferir en l’activitat i em vaig quedar allà durant una hora i mitja. El Martí anava fent l’activitat però no em treia els ulls de sobre. Si m’aixecava per intentar marxar començava la crisi de nou. I la mestra em feia seure i em recordava: m’has dit que no tenies pressa! Doncs res, tornem a seure i paciència. Ell cada vegada més tranquil i content. Una hora i mitja més tard va haver-hi un moment en què la mestra va dir: ara anirem al pati. La mama ha de marxar però tornarà d’aquí una estona. I ell em va mirar. Profund. Serè. Em va fer un petó i em va dir; fins després, mama.

Vaig sortir de l’escola amb el cor abonyegat. Agraïda amb el regal que m’havia fet la mestra. Feliç i a l’hora molt i molt trista. Jo també el trobava molt a faltar.

I per si l’adaptació a l’escola dels grans no era prou difícil, aquesta setmana també hem començat amb l’adaptació a la llar d’infants del petit miniuet. Té 13 mesos, ja camina i també ens troba a faltar.

Hem intentat fer un procés d’adaptació suau, amb molt de temps, respecte i paciència. Però tot i així és dur.

Ell coneixia l’espai i les mestres. Els dos primers dies em vaig quedar mitja hora i després el vaig deixar amb les mestres mitja hora més.  Va plorar molt.

Fa una setmana i segueix plorant. Quan estic amb ell a l’aula no plora. És quan veu que marxo. Pobret. Se’m trenca el cor.

Així vaig; tota la setmana amb el cor abonyegat, trencat.

Molt dur. I qui digui el contrari, ens enganya.

Aquesta setmana tot ha quedat trastocat. Hem canviat el ritme de son, ens hem separat després de dos mesos d’estar tots 4 junts, hem conegut molta gent nova. Hem descobert que ens enyorem.

Espero que ben aviat descobrirem que som capaços de gaudir, jugar i aprendre encara que no estiguem junts.

Aquí teniu un article molt interessant de la Míriam Tirado sobre l’adaptació: Adaptacions Reals Ja!

2 comentaris a “La doble adaptació

  1. Es durísimo, y por partida doble no me lo puedo ni imaginar. André también ha empezado el “cole de los grandes”. Ha dejado atrás la guardería, a sus profesoras, que le hacían sentir seguro y querido, y a todos sus amigos. Lo está pasando muy mal. Él no llora, porque se quiere hacer el fuerte, pero todo sale por la noche, en sueños… Se me rompe el corazón.

    • Sí, Katia. Duríssimo. Y a veces nos quedamos sin herramientas para ayudarles. Has probado la REFLEXOLOGÍA PODAL? A mi me parece que ayuda mucho.
      Y a nosaltres, qui ens consola? recordo que quan vaig començar a deixar el Martí a la llar d’infants, amb 6 mesos, tenia la sensació que m’havien tallat un braç. Crec que quan comencem a separar-nos dels nostres minius hem de fer un procés de dol intern, i que val més tenir raons de pes per separar-nos-en, perquè sinó encara és més dolorós.
      Vinga, ànims i un petonet!

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!