A l’altre costat

Una entrada de publicada el

Dentetes, on ets?
L’Isac va seure sobre el llit amb la capsa de sabates buida entre les mans. El peu colpejava el llit: toc toc, toc toc. Quan passava això la mare li deia respira fondo. Però la mare no hi era. Només hi havia la cangur fullejant alguna revista a la sala. I segur que odiava els ratolins. Com la mama. Per això el Dentetes vivia en aquella capsa, i menjava les restes del sopar que l’Isac s’amagava a les butxaques cada vespre.
Es va recol·locar la gorra vermella. El peu que no parava de donar cops, i el Dentetes que no hi era, i la mare que no hi era, i el pare que ja deuria mirar pel telescopi. Perquè s’havia fet fosc i per la finestra es veien els estels. I Venus, que brillava molt. I el peu donant cops.
Va deixar la capsa sobre el llençol i es va apropar al racó de les peces de fusta. En va agafar una de vermella i la va fregar amb els dits. Era fineta com el Dentetes. El peu va parar de donar cops. Aleshores va buscar entre les prestatgeries i dins la bossa de l’escola on deia Isac P5, però el Dentetes no hi era.
Va anar a l’habitació de la mare i va mirar al seu voltant. Els papers de la feina amuntegats a la tauleta de nit. I a tota l’habitació aquella olor afruitada. Va mirar sota el llit. Dentetes, on ets? Es va treure la bola greixosa de la butxaca i de quatre grapes va rodejar el llit. Va topar amb l’altra tauleta. La de la foto del pare amb el telescopi de la muntanya on treballava. A la carta de divendres el papa deia que havia vist un cometa de dos cues. Va seguir avançant i l’olor afruitada s’anava barrejant amb la de mandonguilla de la bola greixosa que duia a la mà. Dentetes, shhh, Dentetes. Va topar amb el mirall de la porta de l’armari. Es va recol·locar la gorra i el va obrir. I a dins la fortor agra de ratolí. Dentetes? Es submergeix en la foscor sense mirar enrere. Unes sabates pel mig, l’olor del Dentetes, i de cop, trepitja amb la mà un manyoc de pèl finet com les peces de fusta. Dentetes! Es mira la mà i els pèls, i al costat hi veu una claror. S’hi fixa millor. És un forat petit petit com una marieta. Hi clava un ull i veu l’Univers. Ofega un crit i el cor que li vol foradar el pit. L’Univers sencer allà dins. Les estrelles i els planetes que coneix. L’Univers en un forat.
Allò era dilluns. I dimarts hi va tornar, i dimecres al vespre, encara amb la cangur fullejant revistes a la sala i ell amb una bola greixosa a la butxaca, va descobrir que dins el forat hi havia coses que passaven fugaces com meteorits. Un gerro xinès que a la mare no li agradava, o un cotxe teledirigit que feia massa soroll, o una carta del pare dient que tornaria aviat.
Dijous va sentir l’olor afruitada i una rialla. Mama? I va ser com si el forat li volgués xuclar l’ull. I de la rialla, una imatge. Ell amb els seus pares. Tots junts. I després una imatge que es mou. I és el dia que havien d’anar al zoo i no hi van poder anar perquè els pares tenien molta feina. Però allà dins és diferent. Van al zoo i riuen i ballen i mengen gelat i estan tots junts.
L’Isac va visitar el forat cada tarda durant dues setmanes. I al vespre, ja tapat amb el llençol, sentia la mare que cridava des del despatx que tanqués el llum que ara vindria a fer-li un petó. Sempre s’adormia abans.
El segon divendres no va arribar la carta dels divendres. Va saltar del llit i li va semblar altíssim. Es va recol·locar la gorra vermella i es va precipitar cap a l’habitació de la mare. La porta estava oberta. La va trobar asseguda entre coixins, amb l’ordinador sobre els genolls.
—La carta del papa no ha arribat —va dir com si li fes por esquerdar alguna cosa.
Silenci.
—La carta del papa no ha arribat. —I la veu quasi se li trencava en bocins.
Un uhmm fluixet, i un lleuger cop de cap, com si hagués sentit passar un mosquit.
—Mama.
L’Isac es va mirar els peus buscant la resposta a les sabatilles blau marí. I aleshores va pensar en la mama del forat. La juganera, la que té temps, que canta i que m’acaricia l’esquena fins que m’adormo. Va pensar en la seva olor afruitada, la mateixa de la mama que estava treballant al llit. La va tornar a mirar i va notar com els ulls se li colgaven de llàgrimes. I així va travessar l’habitació; amb els ulls aigualits, les espatlles pesants i els peus blau marí fent-se petits a cada passa.
El forat brillava més que mai. Es va estirar a terra i va descobrir que ja no era un forat de marieta, sinó de conill. El forat s’havia fet gran o ell s’havia fet petit. Va deixar la gorra vermella just al costat, hi va ficar la cara i es va trobar amb l’Univers de cada tarda. Totes les estrelles al seu lloc. Venus, com sempre. Però de cop i volta un meteorit pelut li passa pel davant ràpid com un llamp i pudent com una rata. Dentetes!, va cridar, ficant un braç dins el forat.
L’altre braç cap endins i el coll apuntant cap a Venus. Veu el pare que l’espera somrient com a la foto de la tauleta de nit. Estira més el coll i el pit i sent l’olor afruitada de la mare. I de nou el meteorit pelut.
Va passar un genoll i es va deixar caure.

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!