Acomiadar-se de la teta

Una entrada de publicada el

Quan el meu fill gran tenia dos anys vam haver de deixar la lactància perquè m’havia tornat a quedar embarassada i el dolor era insuportable cada vegada que mamava. Va ser un període molt difícil per als dos. Per ell; perquè estava desorientat, la seva mare li imposava distància. I per mi; perquè la culpa, l’enyorament i la pena se’m menjaven per dintre.

La OMS recomana la lactància exclusiva fins als 6 mesos i la lactància amb altres aliments fins als 2 anys com a mínim, però en tot cas, que duri fins que la mare o el fill se’n cansin.

Quan és el miniu el que decideix que s’ha acabat és molt dolorós. Biològicament, això no hauria de passar abans d’un any de vida (sobre la durada natural de la lactància podríem escriure molts altres articles). Quan passa això, de vegades amb molta paciència, carinyo, i seducció, potser  tornarà a mamar després d’uns dies. O potser no. I si és així, la mare sovint no pot deixar de plorar. L’envaeix una tristesa tan immensa que poques vegades pot compartir amb el món exterior. És un dol íntim, profund i inevitable.

Però quan ets tu la que decideixes també cal fer el dol. Moltes dones engeguen el procés pensant-se que serà fàcil perquè ho han decidit elles i ho tenen molt clar. Però acomiadar-se de l’alletament és lent i difícil per tots els implicats. Amb minius menors d’un any, a més del procés emocional, s’ha de tenir en compte que has de vigilar que no se t’acumuli llet als pits per evitar obstruccions. Per això és recomanable fer-ho molt gradual perquè el pit ha d’anar deixant de produir mica en mica.

Amb minius a partir dels 7 o 8 mesos el procés resulta més complicat, perquè ja tenen molt clar el que volen i saben fer-se entendre. Així que s’ha d’engegar el deslletament amb molta calma, tranquil·litat, i respecte pels sentiments i les necessitats del miniu.

El que recomanen la majoria d’experts és:

  • No oferir, no rebutjar: la regla d’or. És menys dolorós, i així evites l’enfrontament amb una situació tan delicada. I si els hi dius que no, pot ser que te’n demanin més.
  • Molt de contacte físic i atenció: quan comença el procés, en general, s’enganxen a tu com una paparra. Necessiten molta mama i que els hi demostris que no els deixes de banda i que els estimes molt  (però sense la teta! : contes, carícies, massatges, petons, abraçades…). I mooooolta paciència i bon humor!
  • Evitar la temptació: evitar les situacions en les que saps que et demanarà pit (a l’hora d’anar a dormir, quan t’asseus al sofà, quan et veu despullada,…).
  • Fer-ho per etapes: sovint és més difícil deslletar de nit, o sigui que pots començar de dia i quan ho hagueu aconseguit, doncs us concentreu en les nits.
  • Proposar distraccions o substitucions: Jo amb el Martí el que feia era que cada vegada que em demanava teta li proposava primer un got d’aigua o una galeta o un bastonet, o un conte, o un joc divertit… normalment funcionava, i sinó, doncs li donava teta. També va bé dir-li: mira, primer t’explico aquest conte i si quan acabem encara vols teta, doncs te’n dono. La majoria de vegades quan acabes el conte ja se n’han oblidat. El pare també pot ajudar proposant excursions, activitats i jocs en els moments crítics.
  • Explicar-li molt bé: ho està patint molt (igual que tú), i crec que encara que et sembli que no t’entén, un dia pots intentar explicar-li amb calma les teves raons per deixar la teta, per què ho necessites, i que entens que és difícil, que per a tu també ho és, que necessites la seva ajuda,…. amb molta calma, empatia i comprensió.

Finalment, només vull recomanar-vos un article de la revista Viure en família d’aquest mes (novembre del 2011) que parla sobre el deslletament. Segons l’autora d’aquest article, hi ha casos en què el comiat no és un procés dolorós, sinó tranquil i senzill, perquè és tan gradual que no és un problema per a ningú. Però això només acostuma a passar en casos de lactància prolongada quan els minius ja són grandets i van perdent l’interès naturalment.

Espero que els vostres comiats i els vostres dols siguin el menys dolorosos possible i que comenceu la nova etapa amb bon peu i bon humor.

2 comentaris a “Acomiadar-se de la teta

  1. Hola Nuria,

    Yo hasta tengo pesadillas con el día en que André deje de mamar. Sé que cada vez está más cerca, porque cada vez mama menos. Para mí es la forma más bonita de contacto con mi hijo. Cuando mama, él y yo somos felices, nos acurrucamos juntos y nos hacemos mimitos. Cuando esto acabe me dará mucha pena. Para mí es tan importante la lactancia que incluso dejo en stand-by el tema de darle un hermanito hasta que vea que él es el que pide el destete. No tengo prisa y, como digo, creo que el momento de la despedida cada vez está más cerca. En cualquier caso, estos “29 meses de amor” no nos los quitará nadie 🙂

    Creo que es una decisión muy importante y que cada familia (en especial la mamá y el bebé) tienen que decidir cuándo es el momento, según las circunstancias.

  2. Hola!

    Per fi tinc una mica de temps (i d’insomni) per poder tafanejar i comentar la miniueca!

    Doncs en canvi, jo ja sento que tinc ganes d’acabar amb la lactància, després de gairebé dos anys de teta! Amb carinyo i paciència intento anar acomiadant, però no sempre és fàcil. Les recomanacions i consells que comparteixes a l’entrada em semblen molt útils i les poso a la pràctica tant bé com puc!

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!