La invasió del Yin

Una entrada de publicada el

Alguns dies em pregunto si tornaré a ser la d’abans. La d’abans de ser mare, vull dir. Si tornaré a ser una dona activa, amant, treballadora, intel·ligent, creativa, seductora,… Si en algun moment em sentiré alguna cosa més que pell, teta i olor de llet fermentada.

Ara mateix sóc un apèndix del meu fill de 3 setmanes, o ell de mi. Coordinem les respiracions, estem en pur contacte íntim. Ens ruixem de llet i d’altres fluids diversos. Ens angoixem i ens calmem tots dos junts. Sempre sincronitzats. És preciós però desconcertant. Respiro, menjo i dormo amb i pel meu fill.

On és la dona pública? La dona sociable, xerraire i racional? De vegades m’esforço: vinga, neuronetes, activeu-vos  – els hi dic -, doneu-me alguna idea xula, ajudeu-me a discutir amb la gent sobre la crisi econòmica i la política internacional. Però res, dins el meu cap hi ha silenci. M’avorreixo de pensar. M’avorreixo de visitar la buidor del meu cap.

Segons la Laura Gutman, aquest fenomen és degut a que el nostre Yin ens crida, ens fa estar en la mateixa fase que el nadó, que és tot sensacions i no pensa en res. Comença amb l’embaràs i ens ajuda a connectar amb la nostra feminitat i intimitat més profundes, a deixar-nos portar pel tacte i les olors, la son, la gana i els instints més primaris. És el que necessitem. Sembla que la mare natura ens adorm les neurones perquè puguem dedicar-nos a ser mares amb plenitud.

Però sovint dins meu hi ha petites revoltes del Yang que vol expressar-se. Se sent empresonat, s’asfixia, i necessita activar-me, fer-me raonar, bategar amb intensitat, estirar-me cap a fora de casa, fer-me parlar amb la gent. Aquestes revoltes duren poc. L’efecte del Yin és demolidor.

Sé, però, que això ens passa a la majoria de mares, i que tard o d’hora tornarà a equilibrar-se la balança. Se’m despertaran  les neurones i probablement tornin més fortes, més vives i més sàvies. Així que només m’he de deixar portar per la marea del Yin i capbussar-me plenament en l’experiència. És el que el cos em demana.

Procuraré gaudir al màxim d’aquests primers mesos de Yin, de repòs, silenci, quietud, profunditat, intimitat; de maternitat. Després ja vindran d’altres marees.

2 comentaris a “La invasió del Yin

  1. Mientras no sé quén (mi madre, un amigo, el tendero) me hablaba de no sé qué (economía, política, el tiempo), yo sólo pensaba…¿ahora de qué pecho le tocará?
    Mientras no sé quién (el tendero, un amigo, mi madre) me hablaba de nuevo de no sé qué (el tiempo, economía, política), yo pensaba…¿ha hecho caca hoy?
    Y así transcurrían las primeras semanas…
    Ahora soy capaz de disimular y hablar con no sé quién de no sé qué mientras por dentro pienso…¿tendrá frío, tendrá calor?

    • Je je je!!
      Tens tota la raó, Belén, la millor tècnica és aprendre a dissimular. És com quan algú et parla en un idioma que no domines gaire i fas veure que l’entens.
      Gràcies pel teu bon humor!

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!