La Lluna dins l’úter

Una entrada de publicada el

La mare tenia un desig ocult. Em volia nena. Volia compartir amb mi la intimitat innegable de dona a dona, els aprenentatges de filla i mare.

El pare volia transmetre’m la seva virilitat.

Tots dos m’estimaven abans de concebre’m. Estimaven la idea de tenir-me, la idea de família.

Tots dos van plorar emocionats quan van saber que ja existia, que ja habitava l’úter de la mare.

Les primeres setmanes només era un cigronet flotant en un oceà d’amor, però els pares desbordaven d’il·lusió.

La mare ja era mare i volia cuidar-me. Ho va fer tot perquè jo estigués bé. Ja era mare i m’estimava.

Un embaràs perfecte, li deien les amigues. De somni, d’enveja. Un embaràs senzill i harmònic amb la seva existència.

I em volia nena. El meu nom hauria estat Lluna. Havia arribat al seu úter una nit de lluna plena i vaig marxar una nit sense lluna.

Vaig marxar inesperadament; amb quatre gotes de sang i les seves llàgrimes eternes.

Vaig marxar en silenci, quinze setmanes més tard d’aquella nit de lluna plena en què els vaig fer pares.

Vaig marxar perquè el cor em va deixar de bategar. No era un cor per viure fora d’una mare. Era un cor delicat, com de proves.

M’hauria agradat consolar la seva pena, expressar-los el meu amor.

M’hauria agradat arrapar-me ben fort a les mans de la mare que em tapaven la sortida i ploraven.

Però el meu cor ja no bategava i vaig haver de marxar deixant-me lliscar per les parets toves de l’úter; casa meva.

Vaig ser filla, Lluna, i ells van ser pares.

Un comentari a “La Lluna dins l’úter

  1. Núria, m’has tornat a fer plorar… i és què el simple fet d’imaginar-me la perdúa d’un fill durant l’embaràs em fa posar la pell de gallina, pobres pares de la Lluna…

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!