Fora bolquers!

Una entrada de publicada el

El final d’una etapa

Per què ens agrada tant que deixin de portar bolquers?
Perquè vol dir que es fan grans? Perquè deixem de comprar o rentar bolquers?

La qüestió és que és una etapa molt important, no només per al nen o nena sinó per a tota la família. I com totes les etapes importants, genera molts dubtes, pors, culpes, estrés….

Per resoldre els conflictes al voltant d’aquest gran tema del control d’esfínters, la nostra societat s’ha inventat molts mètodes  i consells diversos:

  • N’hi ha que mai no fan servir bolquers. El nadó i la mare se sincronitzen,…. (Higiene Natural de l’Infant).
  • N’hi ha que fan mètodes conductistes “d’entrenament”. Com quan s’ofereixen recompenses (un caramelet) quan ho fa bé.
  • N’hi ha que fan servir la llengua de signes per “entrenar-lo” a anar a l’orinal quan encara no parla.
  • N’hi ha qui recomana treure els bolquers a l’estiu per evitar fer tantes rentadores, independentment de la maduresa del nen.
  • N’hi ha qui els treu durant el dia però no a la nit, i també els qui els treuen a totes hores.
  • N’hi ha que si veuen que la cosa no funciona s’encaparren a seguir enlloc d’acceptar que el seu fill no està preparat i tornar-li a posar els bolquers.

I així podríem seguir amb una llista eterna de recomanacions, consells i mètodes.

Però atenció! és una etapa molt delicada emocionalment per als minius. Els canvis no sempre són fàcils. I seguint els ritmes de la criança natural, i per tot el que diuen alguns professionals com la Laura Gutman, aprendre a controlar els esfínters i aprendre a fer servir l’orinal o el vàter és com aprendre a parlar. És una qüestió de maduresa de l’infant i no una qüestió educativa. Així, per molt que ens obsessionem a ensenyar-li al nostre fill com ho ha de fer, no ho farà bé fins que no hagi madurat prou. Per tant, crec que ens  ho hauríem de prendre tots amb molta calma i esperar a què el nen decideixi quan és el moment. Si tenim la paciència d’esperar que el procés es desenvolupi amb naturalitat seguint la maduresa del nen, segurament ens sorprendrà la facilitat amb què es resolt el tema.
Diuen que alguns signes per identificar que el miniu està preparat poden ser:

  • Quan es refereix a ell mateix en primera persona i fent servir el “jo” i el “meu”.
  • Quan ens indica el moment en què està fent pipi o caca, just abans, o just després. És conscient del procés.
  • Quan ens expressa que no vol bolquer.
  • Quan vol fer servir el vàter o l’orinal.

El meu fill va començar a rebutjar el bolquer fa uns 6 mesos. Però no ens acabàvem de creure que estigués preparat perquè només tenia 20 mesos. Així que vam començar a deixar-lo a estonetes sense bolquer i li vam comprar un orinal. Es va passar unes 2 setmanes fent servir l’orinal a la perfecció, però encara portant bolquer la majoria de les hores.  I quan ja teníem decidit que li trèiem , de cop i volta va començar a demanar el bolquer i a rebutjar l’orinal. “El shoc del començament”, n’hi diuen.  I aleshores va continuar portant bolquers durant 6 mesos sense demanar l’orinal. Fa un mes ho va tornar a demanar. Així que durant dues setmanes va portar calçotets a estones i bolquer la majoria del dia, però ja feia tots els pipis a l’orinal. I finalment vam decidir que era el moment i li vam treure del tot. I aquí va ser la gran sorpresa: es va començar a pixar per tot arreu. Nosaltres, estressadíssims, ens preníem cada pipi fora de lloc com un nou fracàs. Estàvem molt desconcertats i ell ho va percebre. Es va passar 3 dies fent pipi per tot arreu menys a l’orinal, i sense voler fer caca. I tres dies de mal humor, molt irritable, amb mal sons. Es passava la nit plorant i cridant en somnis “pipi, pipi”.

Aleshores ens vam replantejar la situació i ens vam adonar que li estàvem contagiant la nostra tensió. Així no podíem continuar. Per relaxar-nos tots plegats, li vam començar a oferir “bolquer o calçotets” cada vegada. La majoria de vegades deia calçotets, però algunes triava bolquer i se’l veia content de què respectéssim les seves decisions sense qüestionar-lo ni fer-li discursos alliçonadors.

I el relax va portar al relax i a l’èxit. En dos dies ja no se li van escapar més pipis. Ara fa un mes i ja ens avisa amb temps. Per les caques encara demana bolquers, i alguna nit també, però en general, no en porta mai.

Així que res, us convido a viure-ho amb molta paciència i relax i a acceptar el ritme del vostre fill/a. Cada miniu és diferent i hem de respectar la seva manera de viure els processos vitals que els ajuden a créixer.

3 comentaris a “Fora bolquers!

  1. Hola! em sembla genial tot el procés que has anat explicant i tots els consells que dones. Sóc mestra d’educació infantil a una Escola Bressol i he anat veient alguns procesos d’aquest tipus. Crec que, davant qualsevol situació vivida amb un infant, hem de confiar SEMPRE en ell, observar els senyals que ens dóna, anar prenent decisions observant els canvis que provoquen i anar ajustant la nostra conducta segons la reacció de l’infant. He tingut la sort de formar-me una mica en els principis educatius d’Emmi Pikler, una pediatra i pedagoga hongaresa (no sé si la coneixeu, per si un cas: http://www.piklercatalunya.cat ), basats en el respecte més absolut als infants. En un dels cursets que vaig fer parlaven del moment en què un infant deixava de fer servir bolquers i ens van explicar que, quan un infant porta 15 dies sense fer pipi ni caca al bolquer, comencen a preguntar-ls-hi si volen anar sense ell. Em va semblar genial. Vaig tenir la sensació de què realment donen temps als nens/es. Crec que a la societat actual manca temps i és tan necessari!
    Per altra banda, ha vingut un parell de cops a l’escola un noi de la revista Viure en Família per parlar a les famílies del control d’esfínters i va dir una cosa que em va sobtar perquè crec que té molta importància. Va dir que en el nostre codi genètic no hi ha informació que parli del bolquer perquè és un article que facilita la vida familiar, però no és propi del cos humà. Només néixer, és de les primeres coses que li posem i ja ho tenen en tot moment posat (menys a la dutxa) durant un parell d’anys (aprox.). Ens va fer reflexionar dient que és l’adult el que li obliga a posar-se’l en tot moment i el mateix adult, d’un dia per l’altra, l’obliga (en alguns casos no desitjats) a treure-se’l i l’infant no entén per què de cop, allò que ha portat inclús dormint, ja no ho ha de dur.
    Del que dius, crec que la versió més extesa és la de … li treurem el bolquer quan arribi el bon temps. Realment, per poder prescindir de bolquer, s’han de donar vàries coses i la principal és que l’esfínter (que és un múscul que podem contraure i relaxar) estigui madur per a què respongui a l’ordre que li doni l’infant, i està clar que aquesta maduresa no entén d’estacions de l’any.
    De tota manera, ara que sóc mare, sé que quan a Pau li arribi el moment, tindré dubtes com qualsevol mare, però crec que la base serà respectar les seves decissions i prendre qualsevol acte com a natural i que forma part de l’aprenentatge.

    • Moltes gràcies, Marilú!!
      El teu comentari complementa molt bé la meva entrada. M’agrada molt que parlis de l’Emmi Pikler. Fa poc que la vaig descobrir i m’encanten les seves teories.
      I amb això que dius de “l’artificialitat” dels bolquers tens tota la raó. Primer els hi imposem i després volem córrer per treure’ls un costum al que nosaltres mateixos els hem fet “adictes”, no té cap mena de sentit…… Així que calma i tranquil·litat i sobretot, molt de respecte!
      Espero que el procés amb el teu fill sigui senzill i harmònic.
      Fins aviat!

  2. Pingback: Miniueca « Embaràs conscient, Part natural i Suport a la criança

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!