Les tasques domèstiques

Una entrada de publicada el

A en Lluc li encantava ajudar els seus pares. Sempre que els veia plegant roba volia col·laborar i s’esforçava en que quedés ben plegadeta i en una pila, com ho feien ells. El que no acabava d’entendre era que cada vegada que els ajudava, els seus pares desfeien la pila que li havia costat tan d’esforç i la tornaven a plegar. I de vegades, fins i tot li canviaven l’ordre de la roba que havia plegat. A ell li agradava agrupar-la per colors: samarreta blava d’en Lluc amb calçotets del papa blaus i sostens de la mama blaus. Però els seus pares s’entestaven en barrejar tots els colors i fer piles per persones: pantalons d’en Lluc amb mitjons d’en Lluc i samarreta d’en Lluc. No era més fàcil agrupar-ho per color blau? O posar tots els pantalons junts?

De vegades se li feia molt difícil d’entendre els seus pares.

Com el dia que li van regalar el conjunt de neteja. Va ser el mateix dia que va bufar les dues espelmes, i que li van posar una corona, i que van venir molts amics a casa, i que li van dir que era molt gran.

Aquell dia, quan tothom va haver marxat, els seus pares es van posar a escombrar, i en Lluc, amb la seva escombra nova va seguir l’exemple. Hi havia molta porqueria: trossos de pastís de xocolata esmicolat que s’enganxaven al terra i a l’escombra, serpentines embolicades, fang de les sabates perquè havia sigut un dia molt plujós, alguna piloteta d’aquelles que boten molt que li havia regalat la Sílvia, i moltes altres coses interessants. Estava molt concentrat posant la brossa a la pala i portant-la a les escombraries, quan va sentir la veu del pare, tallant:

– Lluc, què fas? Deixa això que ho estàs escampant encara més i prou feina tenim!

En Lluc se’l va mirar perplex. No li havien regalat el conjunt de neteja perquè pogués ajudar-los? Va insistir intentant fer-ho encara millor, donant cops d’escombra enèrgics amunt i avall com el pare.

– Què t’he dit, Lluc, no veus que ets massa petit? Mira com ho estàs deixant tot – va tornar a dir el pare, amb un to de veu més sever.

En Lluc es va aferrar amb força a l’escombra; no tenia cap intenció d’abandonar la seva tasca. Aleshores el pare se li va apropar amb quatre passes d’elefant i li va estirar l’escombra de les mans. Es va sentir un gemec agut, tallant, ensordidor. Era el seu crit de ràbia.

Uns minuts més tard va tenir una bona idea.

Va anar a buscar la fregona i la galleda del conjunt de neteja. Li va costar una mica agafar les dues coses a l’hora perquè només tenia dues mans, però quan ho va tenir ben agafat, va anar directe a la cuina a buscar la mare.

– Abla, abla, abla – va demanar-li, impacient.

La seva mare el va mirar uns segons amb cara de no entendre res, amb aquella mirada que mira però no veu.

– Abla, abla – va insistir en Lluc.

De cop i volta es van il·luminar els ulls de la mare. Es va eixugar les mans amb un drap i li va donar un got ple d’aigua. Però en Lluc no volia un got, i com que no tenia cap mà disponible, li va donar un cop de barbeta al que li oferia la mare.

– Què fas? No veus que quasi la llences?

– Abla, abla, qui, qui, qui – va insistir en Lluc aixecant la galleda per mostrar-li a la mare.

– Ah, vols aigua per fregar! No carinyo, ara no pot ser, que deixaries el terra tot mullat – va sentenciar la mare tornant-se a girar per seguir fregant plats.

Per segona vegada aquella tarda es va quedar molt desorientat. L’objectiu de fregar no era precisament mullar el terra? Per què li havien regalat un conjunt de neteja si no el podia fer servir?

Però no era dels que es donava per vençut. Els seus pares semblaven molt atrafegats i necessitaven la seva ajuda. Va marxar amb noves idees al cap.

Després d’una estona, va sentir com la mare sortia de la cuina i preguntava:

– Has vist en Lluc?

– No, em pensava que estava amb tu – va dir el pare.

Aleshores va sentir els seus passos pel passadís, els quatre peus dels pares caminant com una tropa d’elefants, foradant el terra, cada vegada més accelerats. Va sentir com obrien una, dues i tres portes. I finalment, va veure com s’obria la porta del lavabo.

La mare va fer un crit.

El pare va córrer cap a ell i el va aixecar de terra d’una revolada, fent-li caure la fregona de les mans.

– Però com se t’acut? – van cridar-li els dos a l’hora.

Semblaven molt enfadats, però inesperadament, es va mirar l’un a l’altre i es van posar a riure com bojos. En Lluc se’ls va mirar amb curiositat i després va imitar les seves rialles descontrolades.

Al cap i a la fi, la idea de fer servir aigua del vàter per fregar tot el terra del lavabo no havia sigut tan dolenta. Sobretot el detall de treure’s les sabates per poder anar descalç pel terra moll, com feia la mare, segur que els havia deixat bocabadats.

Un comentari a “Les tasques domèstiques

  1. Com en són de creatius els minius!
    Llàstima que moltes vegades tenim tendència a asfixiar la seva creativitat i a refrenar les seves iniciatives sense raons realment justificades, com els pares d’en Lluc.

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!