Arxius del mes febrer 2011

La panera dels tresors

Una entrada de publicada el

Aquesta setmana us vull proposar una activitat molt xula pels vostres minius.

La panera dels tresors és com s’anomena aquesta activitat a les escoles bressol, i la realitzen amb els nadons de 6 a 12 mesos.

Però tan si el vostre fill va a la llar d’infants com si no, a casa podeu muntar-li una panera dels tresors i ja veureu que bé que s’ho passa! El meu fill té quasi 2 anys i encara hi juga!!

Es tracta de preparar una panera plena d’objectes (NO JOGUINES) de la vida quotidiana, o de la natura. Quan els minius ja poden seure (o fins i tot abans), els hi posem la panera al seu abast i els deixem que explorin. És molt divertit veure com descobreixen els objectes, els tasten, els observen, els escolten,…
Segueix llegint »

El llit familiar

Una entrada de publicada el

Dormir junts; quina delícia; quina tranquil·litat; quin descans.

 

Abans de ser mare el llit familiar em semblava una barbaritat. Coneixia gent que feia “colecho” amb els seus fills i pensava “estan bojos, com poden estar tants anys sense sexe?”. Aquest és el pensament de la majoria de gent quan els dius que dorms amb el teu fill.

Però tot va canviar el dia que vam tornar a casa de l’hospital amb el nostre miniu petitet i indefens. Ja teníem el típic “moisès” preparat a l’habitació. El vam posar allà dintre, ens vam estirar al nostre llit i trenta segons després ens vam aixecar corrents a buscar-lo: estava massa lluny. L’instint ens va aclarir el camí. I després, l’èxit de l’experiència va fer la resta.

Els primers mesos els recent nascuts el que més necessiten és teta, teta, teta, contacte, contacte, contacte. Fins i tot quan dormen. I això no ho dic només jo, ho diuen molts experts com la Rosa Jové o el Carlos González, i fins i tot, el Ministeri de Sanitat i UNICEF ho recomanen perquè facilita la lactància materna.  Ara sembla que a les maternitats d’alguns hospitals comencen a tenir sistemes perquè la mare i el nadó puguin dormir junts des de la primera nit.

Mentre dormim tots junts al llit, els minius se senten sempre acompanyats, en seguretat, tranquils, i això és imprescindible per al seu desenvolupament emocional i físic.

Compartir el llit també ens permet dormir millor als adults. Els primers mesos, quan es desperten els podem “connectar” al pit i seguir dormint (mireu aquesta historieta de la Kate Evans que ho il·lustra molt bé). Moltes vegades no pots saber ni quantes vegades ha mamat perquè no t’arribes a despertar del tot, i creieu-me, els pares (homes) ho agraeixen perquè poden dormir tota la nit!! A més, si treballeu moltes hores fora de casa i compartiu poques estones amb el vostre miniu, segur que us encantarà poder dormir ben aprop seu.

Hi ha moltes cultures que fan llit familiar, però a la cultura occidental ens ha calat tant això de la independència des que neixen, que ens sembla que si els “deixem” dormir amb nosaltres es malacostumen, però cada vegada hi ha més estudis científics que demostren que fer dormir al nadó en una altra habitació, lluny dels pares, i fins i tot, deixar-lo plorar perquè s’adormi, podria tenir conseqüències greus en el seu desenvolupament.

A més a més del tema “educatiu” del son que fa anys que corre per les venes de la nostra societat, també hi ha altres motius de controvèrsia respecte el “colecho”:

  • Hi ha molta gent que té por dels riscos de dormir amb el seu fill. D’aixafar-lo, d’asfixiar-lo, etc. Però de fet, s’ha demostrat científicament que compartir llit amb el nadó, redueix el risc de Mort Sobtada del Lactant, com explica en un aquest article la llevadora Imma Marcos. Tot i així, s’han de seguir certes precaucions, com no dormir en llits elevats per evitar caigudes, evitar les escletxes entre matalàs i mobles o paret per evitar asfixies, i no dormir amb ells si som fumadors, hem begut alcohol o pres drogues, entre d’altres. Sempre es poden buscar alternatives adaptades a les situacions i necessitats de cada família:  als llits petits podem afegir un altre matalàs al costat del matalàs de matrimoni, els pares molt angoixats poden col·locar un bressol sidecar – que està enganxat al matalàs dels pares- per reduir la por a l’aixafament. Siguem creatius i busquem el millor pel son i la seguretat dels nostres minius!
  • El tema de la intimitat de parella, que també preocupa a molta gent, no és massa problemàtic, en el fons. El llit deixa de ser el terreny sexual per ser un terreny de descans i vida en família. Per això cada parella haurà de despertar la seva creativitat i descobrir altres moments i altres llocs  de la casa adients per a l’activitat sexual. Hi ha qui té una habitació de convidats que es converteix en “l’habitació de l’amor”. O hi ha qui és molt creatiu i improvisa a la cuina, a la taula del menjador, al sofà, al lavabo,…. hi ha gustos per a tot!

Això sí, per dormir amb els nostres fills, hem de saber que haurem de fer front a les crítiques externes de la gent que no ho entén, o sigui que ens hem d’informar molt bé i tenir molt clar per què ho fem (com diu la Rosa Jové: Perquè ens agrada més així).

I el meu últim consell: proveu-ho!

Si us tempta la idea però encara teniu dubtes, podeu consultar aquests recursos:

Articles en revistes digitals, webs o blogs:

Llibres i entrevistes d’experts:

Crònica del fàstic

Una entrada de publicada el

Fàstic, fàstic fàstic. Fàstic a tot. Sí, estic embarassada.

Tinc fàstic al peix i a la carn. Fàstic a l’aigua. L’aigua i prou, així de simple. Insuportable. Un iogurt que m’encanta una setmana, a la setmana següent ja no me’l puc menjar.  I la ràbia se’m menja per dins quan sento a dir “si que tens capricis d’embarassada, no?”.  No senyors, no és un caprici encobert, és una qüestió de supervivència.

La meva cuina està plena d’obstacles olfactius. El rentaplats i la rentadora desprenen unes olors metàl·lico-plasticoses que em fan pujar tot el contingut de l’estómac fins a la boca. La nevera, no diguem. I quan em  poso a cuinar només la lleugeríssima olor de l’aigua bullint se’m fa insuportable.

Tinc fàstic al cafè, als productes de neteja, a la pasta de dents, a la roba neta, a les tovalloletes humides de bebé, a la suor, als perfums, a l’aire que surt de l’aspirador….

És un fàstic permanent, enganxós, intern, inevitable.

Quan vivia a la ciutat, amb el primer embaràs, anava pel carrer amb l’olfacte desactivat. Els contenidors i els rastres canins em feien vomitar quasi només de mirar-los. Des que sortia de casa fins a ficar-me al metro anava mig corrent, en apnea, perquè sinó, vomitava a qualsevol cantonada. I un cop al metro la cosa no millorava massa. Agafar-lo en hora punta era una gran prova de resistència olfactiva. Les olors dels xampús, de les colònies, de les suors, dels esmorzars,…. tot ben barrejat i enllaunat dins del vagó. I és clar, quan viatges acorralada entre el vidre i els viatgers olorosos encara és més difícil controlar-te. Et passes tot el viatge decidint a sobre de quins peus vomitaràs. Per sort, sempre vaig tenir temps de sortir a vomitar a l’andana, i curiosament només es paraven a oferir-me ajuda altres dones en edat fèrtilo-fastigosa.

Tinc una amiga que fins i tot té fàstic a la seva pròpia saliva. Infernal!

Viure amb fàstic és fastigós.