Arxius del mes desembre 2010

Especial Nadal (3/3)

Una entrada de publicada el

Botigues de joguines

Avui em ve de gust parlar-vos d’algunes botigues de joguines interessants per donar idees al Cagatió o els Reis. Totes venen joguines educatives, molt ben seleccionades, i alternatives a les que anuncien a la televisió. Feu-hi un cop d’ull i quedareu impressionades!

BOTIGUES VIRTUALS

BOTIGUES FÍSIQUES

BOTIGUES FÍSIQUES I VIRTUALS

MARQUES DE JOGUINES DE FUSTA

Vinga, doncs, molt bon Nadal, bon Any Nou i molt bons Reis!

Que vosaltres i els vostres minius gaudiu al màxim de la màgia de les festes!!

Miniueca farà vacances fins el dia 11 de gener

Especial Nadal (2/3)

Una entrada de publicada el

Articles i vídeos sobre el Nadal amb infants

Seguim l’especial d’aquesta setmana nadalenca amb un recull multimèdia sobre el Nadal i les joguines.

Per completar l’entrevista a la Imma Marín, aquí teniu alguns articles que també parlen sobre el tema:

I un reportatge del Telenotícies Vespre de TV3 on ella mateixa parla de la importància del joc i de com fer la carta als Reis:

Per acabar, només comentar-vos que la Imma també és una de les autores del llibre “El placer de jugar”, molt interessant!

Especial Nadal (1/3)

Una entrada de publicada el

Reflexions sobre el Nadal

(Primera entrada d’una sèrie de 3 que publicaré aquesta setmana per preparar-nos pel Nadal)

El Nadal és una època molt especial per als nostres minius. Però sovint tenim la sensació que la bogeria del consum ens envaeix i que l’únic que fem és contar els diners per comprar, comprar i comprar. Com podem reconduir aquesta situació quan tenim un nou miniu a casa? Què els volem transmetre sobre el Nadal?

Avui tinc el plaer d’entrevistar una molt bona amiga meva, la Imma Marín, que és la directora de Marinva Joc i Educació i la presidenta de IPA Espanya (Associació Internacional pel Dret dels infants a jugar).

Per començar, creus que és coherent fer participar els nostres fills de la “mentida” dels Reis i el Cagatió? No seria millor dir simplement que per Nadal ens fem regals els uns als altres perquè ens estimem molt?

Bé, jo no crec que compartir imaginació i fantasia sigui participar d’una mentida. Ben al contrari, és compartir amb ells la màgia de la imaginació que fa possible coses impossibles, com per exemple que els Reis vinguin cada any a les cases a deixar-nos els seus presents i que tots ens conjurem per fer possible aquesta fantasia com acte damor als nostres infants.

Ara centrem-nos en les joguines:

Quines joguines són les ideals perquè portin els Reis als nens i nenes de 0 a 3 anys?

Totes aquelles que desvetllin les seves ganes de créixer… les seves ganes de mirar, tocar, desplaçar-se, descobrir, riure, abraçar, imaginar, sentir, explorar, pensar, saber, somiar… Joguines que connectin amb els seus interessos, siguin apropiades a la seva edat, variades i versàtils i evidentment segures i de qualitat.

Què s’entén per “joguines educatives”? Idealment, totes les joguines dels nostres fills haurien de ser “educatives”?

Per joguina educativa s’entén aquella que educa i que ho fa en un sentit positiu o sigui, enriquint a l’infant. A vegades però, es confon “educatiu” amb “didàctic” o sigui joguines que ensenyen coses associades a l’escola o al que anomenem “aprenentatges”. Així, creiem que un trencaclosques resulta més educatiu que una nina o una pilota i això no és cert. Cada tipus de joguina connecta amb un seguit de necessitats de creixement i desenvolupament de l’infant lligada a les seves necessitats motrius o psicomotrius, cognitives, afectives o socials. Per tant, en el repertori lúdic d’un infant, tant es necessiten les pilotes, els tricicles, les nines, els cotxes, els trencaclosques, els encaixos o els calidoscopis.

De tota manera, el que fa realment educativa una joguina, qualsevol joguina, és l’adult que la gaudeix o la comparteix amb l’infant. És la nostra presència, la nostra mirada, el nostre aplaudiment i la nostra companyia el que col·loquen una joguina en la categoria de veritablement educativa.

I a nivell de quantitat, creus que s’ha de posar límits als familiars perquè el nen no “s’empatxi” d’obrir regals? He presenciat algunes situacions força desagradables on els nens van obrint regals a tota pastilla i ni miren el que hi ha a dins. I quan s’acaba la pila de regals, diuen “i ja està?” sense saber ni el que els han regalat. És trist, no?

Els infants petits de 0 a 3 anys necessiten poca quantitat de joguines, encara que molt variades, doncs amb molt poc temps els aspectes a desenvolupar són molts tant a nivell motriu (d’estar estirat a seure, gatejar i caminar!!! Tocar coses, agafar-les, accionar-les, treure-les, posar-les…), com a nivell del pensament i del llenguatge (apareix el símbol i amb ell les primeres paraules, els jocs d’imitació i de construcció). Vaja, un munt de possibilitats.

Tanmateix l’excés de joguines fa disminuir les ganes de jugar. Així, no cal que totes estiguin a la vista, ni al seu abast. I el què és segur, com molt be dius, valdria la pena evitar que li arribessin totes les que necessita el mateix dia!!!

Jugar és una activitat necessària per el desenvolupament dels infants que cal fer cada dia, com prendre làctics. A ningú se li acudiria posar a l’abast d’un infant en un sol dia els petit-suis i els iogurts de tots els gustos. Entendrem que li farien mal a la panxa, però en canvi un cada dia pot resultar molt estimulant.

Com podríem evitar aquesta mena de situacions?

A 1 any celebrem els Reis més per il·lusió nostre que del nen o la nena, per tant, podem mesurar i controlar la nostra il·lusió. Nosaltres, adults, hauríem de poder contenir-nos. I en el cas de què arribin molts regals, a aquesta edat els podem escalonar durant tot el dia o diversos dies. Els infants ens ho agrairan.

Cap als dos anys, amb quatre o cinc jocs i joguines entre tota la família n’hi hauria més que suficient. Podem aprofitar per regalar joguines de més valor que les que comprem durant l’any i ajuntar-nos tots els tiets, per exemple. Així una o dos joguines dels pares, una altra de cada parella d’avis i una entre els tiets, serà ideal.

A partir dels 3 anys, podem afegir alguna joguina, però no gaire més. En tots cas, podem organitzar els regals de manera temàtica. Així per exemple, podem regalar un nino, algun vestidet, el cotxe de passeig i algun menjar, o bé la granja amb els animals de la granja, o una disfressa i unes titelles d’animals.

En tot cas, la manera d’obrir els regals té molta importància i els infants seguiran les pautes que els donem i d’això faran hàbit. Podem deixar-los córrer cap als regals i que estripin els papers quasi sense mirar què hi ha dins o bé, podem obrir caixa a caixa, ara un germà, ara l’altre, ara el pare, ara la mare, donant a cada un el seu temps, mostrant expectació i sorpresa. La manera de donar i rebre un regal transcendeix sovint al propi regal.

Com ho podríem fer perquè els dies de Nadal estiguin plens de màgia i els regals tinguin una importància secundària? Per a la majoria de nens de la nostra societat l’únic que compta en aquests dies és quants regals han rebut.

Visqueu vosaltres aquestes dies amb il·lusió; prepareu la carta als Reis o al pare Noel amb antelació i posant-hi emoció i sorpresa; prepareu el pessebre; poseu les boles a l’arbre; expliqueu contes nadalencs; escolteu i canteu nadales; prepareu la casa per la vinguda dels Reis; netegeu les joguines, podeu maques les nines si els ninos… Entreu vosaltres en la màgia de la imaginació. No demaneu als nens què volen, sinó quines són les seves il·lusions, els seus desitjos. Feu-vos vosaltres també aquesta pregunta i escriviu als reis aquestes il·lusions i somnis… qui sap… de vegades els porten!!

Sovint els familiars no s’atreveixen a comprar un regal directament i ens demanen als pares que els comprem nosaltres. Creus que és bo que tots els regals els triem els pares?

No sé si es bo… però és esgotador!! Els pares podeu (i heu) d’orientar, però també és bo que els familiars s’arrisquin i s’esforcin. Part del regal és el temps i la il·lusió posada per escollir-los. I si un any algú no l’encerta massa, no passa res!! Els infants també han d’aprendre a agrair allò regalat, fins i tot el que no sigui del tot del teu gust. A fi de comptes, un regal és un obsequi que algú et fa, sense que te l’hagis merescut o guanyat, simplement perquè t’estima, no?

Creus que s’ha de vigilar que no tinguin massa joguines “electròniques” o de plàstic i fomentar les joguines fetes amb materials naturals com la fusta?

Tot en la seva justa proporció i quanta més varietat de materials i funcions, més enriquidor és el coneixement de l’entorn que faran els nens. Així que una mica de tot i molt de res.

Abans del Nadal s’hauria de fer neteja de les joguines velles o que ja no són adequades per l’edat del nen?

Siiii!!! Igual com fas amb la roba o altres coses que ja no li van bé o que han perdut el seu interès. Mira però quines són aquelles que, encara que ja no hi jugui, continuen dipositant molt d’afecte. Aquestes guarda-les. Quan sigui més gran li farà il·lusió conservar-les.

I per acabar, què podem fer si algú regala al nostre fill o filla una joguina que creiem completament inapropiada, perillosa o no adequada per la seva edat? La censurem i li expliquem al miniu que no pot jugar-hi? O premem les dents ben fort i creuem els dits perquè no li agradi gaire?

Jajajaja!! Si és perillosa, no hi ha dubte ni discussió. Si resulta inapropiada… aquí ja entrem en valoracions molt subjectives. Les joguines han d’agradar als infants, no a nosaltres. Són ells els que hauran de jugar, i si volem desenvolupar la seva capacitat de jugar i incentivar el joc, els objectes que posem al seu abast els hauran de resultar atractius.

Si realment pensem que no són gens convenients (evitant fer de les joguines creuades ideològiques amb ells), podem utilitzar diverses alternatives com creuar els dits!! O bé esperar que baixi l’interès que els desperta (que sovint passa als pocs dies) i fer-les desaparèixer (s’ha de veure les coses que es perden en una casa…), o dir-los per què no us agrada aquella joguina i que preferiu que no es quedi a casa.

Moltes gràcies pels teus savis consells, Imma!

Massatges d’amor (2/3)

Una entrada de publicada el

Cursos i recursos per aprendre massatge infantil

Si esteu de postpart és un bon moment per anar a algun curs de massatge infantil. Però també és molt interessant que hi puguin anar els pares, ja que el massatge és una activitat que poden fer amb els seus minius sense la vostra intervenció.

De vegades als mateixos CAPs en fan de gratuïts, però sinó, hi ha molts centres on en fan, impartits per monitores formades a l’Associació Espanyola de Massatge Infantil. I també hi ha la possibilitat de fer classes a domicili o en cap de setmana.

A través d’internet he conegut alguns centres que fan cursos de massatge infantil que no consten a la llista d’AEMI, com són Titània (Barcelona),  l’Equip Mudra (Girona), Maria de Mercè (Sant Cugat del Vallès), Associació Alletar i Criat (Valls), Espai Familiar (Blanes), Essència Tarragona.

A part de fer algun curs, us recomano molt 3 llibres:

També us recomano un document que corre per Internet fet per l’AEMI que té dibuixos molt il·lustratius.

Vinga, animeu-vos, que és molt divertit i gratificant!

Homenatge als pares

Una entrada de publicada el

Tenim sort de tenir els homes que tenim. Que estiguin tan implicats amb la criança dels seus fills.

La societat ha evolucionat fins a un punt de no retorn, i els nostres homes en són la prova. Són pares protagonistes del canvi, que es troben amb millors condicions legals i socials  que les generacions anteriors per exercir de pares des del naixement (com pot ser el permís per paternitat de 15 dies, que d’altra banda, em sembla irrisori), però que de vegades també han de lluitar per aconseguir un reconeixement en el seu dia a dia de pares.

Són pares implicats en l’embaràs; que miren ecografies, li parlen a la panxa i ens fan massatges al periné.

Que participen en el part tan activament com poden o els deixen.

Que ens escolten i ens consolen durant el postpart. Una dura tasca!

Que s’aixequen a les nits per calmar els minius ploraners.

Que fan massatges i passegen els seus fills.

Que fan bons menjars, freguen plats i posen rentadores.

Que redueixen els seus horaris de feina  o s’agafen excedències per passar més temps a casa.

I qui els hi reconeix tot això?

Quan  van a consultes al ginecòleg o pediatra se senten completament ignorats. Ni els dirigeixen la paraula.

Quan van a una classe de prepart o postpart veuen que són els únics representants masculins i que les explicacions mai van dirigides a ells (si és que els accepten a les classes).

Quan recullen els nens a la llar d’infants es troben amb comentaris de les mestres tipus “diga-li a la teva dona que avui s’ha tacat la bata“, com si ells fossin simples figurants.

Quan proposen a l’empresa la reducció de jornada s’han d’enfrontar a les mirades atònites de la gent, com si fossin bojos. Total, si la dona ja està a casa de baixa, perquè hi heu de ser els dos?

Quan els familiars pregunten pel nou miniu, dirigeixen directament les mirades a la dona.

I per acabar-ho d’adobar, de vegades sembla que ni els seus propis fills els hi reconeguin l’esforç, perquè quan arriba la fase de la “mamitis absolutis“, se’ls hi esquerda el globus de paciència que havien inflat durant l’embaràs i ja no saben com gestionar la situació.

Però aquesta fase passa tard o d’hora, i els seus minius són molt feliços de tenir els seus pares disponibles i implicats. El que queda per veure és quan de temps haurà de passar perquè la societat accepti els homes com ells. Quan de temps perquè s’accepti l’home com a co-protagonista de l’arribada d’un nou miniu al món i de la seva criança i educació?

El que podem fer com a dones és donar-los tot el suport que puguem en la seva tasca; deixant-los participar, acceptant el seu interès i les seves opinions, evitant controlar-ho tot, donant-los espai de relació amb els minius, i ajudant-los a fer front a les situacions socials que ignorin, rebaixin o menyspreïn la seva implicació paterna.