Frenets que frenen lactàncies

Una entrada de publicada el

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!