La generació de súper dones

Una entrada de publicada el

Sóc d’una generació de súper dones. Quan érem petites ja somniàvem en ser astronautes, metges, científiques, ballarines, actrius, advocades, veterinàries, exploradores. Però ningú ens va ensenyar a somniar a ser mares.

Les nostres mares van lluitar per fer-se un lloc a la societat capitalista del moment. Van lluitar perquè el món les veiés com a persones econòmicament actives, persones intel·ligents, persones capaces d’assumir responsabilitats, persones innovadores i creatives. Van lluitar perquè el que elles ja sabien que tenien a dins es veiés des de fora. Però per poder aconseguir aquest reconeixement van haver de deixar de banda i demonitzar la seva essència de mares. Van patir una època dura i salvatge en què la maternitat només es podia entendre des de la tecnificació del part, el desenvolupament de la indústria de les llets de fórmula i la introducció dels xumets i d’altres objectes de substitució. A la que se li acudia expressar el desig d’estar amb els seus fills la condemnaven com a víctima i seguidora de la societat tradicional masclista.

Sóc d’una generació que enlloc de jugar a “mares i pares” jugava a “nens i cangurs”. Una generació que mai havia vist com mamaven els nens. Una generació que mai s’havia plantejat com combinaria el desig de tenir fills amb la vida d’astronauta. Per a la nostra generació de súper dones, ser mares era implícit, no qüestionable, de la mateixa manera que ser astronauta. Però per ser astronauta s’han d’aprendre moltes coses, i per ser mare?

La nostra generació ha aconseguit tenir millors resultats a les escoles i instituts que els homes, ser més nombroses a les universitats, i fer unes carreres professionals i econòmiques brillants sense saber ni enfilar una agulla.  A més a més, també hem après a ser les més seductores, les millors amants, les més divertides, les més actives, les més creatives. Les nostres mares poden estar orgulloses de tot el que hem aconseguit. Però just quan ens trobem en el moment més important de les nostres carreres,  en el punt de no retorn, quan es pot consolidar definitivament la nostra vida econòmica i pública, just en aquest moment ens quedem embarassades. I ni nosaltres ni la societat que ens envolta no estem preparades per la maternitat.

Les nostres mares van lluitar molt per aconseguir el que per a nosaltres és un dret fonamental: estudiar i fer una carrera professional com ho hauria fet qualsevol home a la seva època. A nosaltres ens toca lluitar per aconseguir que ser astronautes i mares no sigui incompatible. Aconseguir no haver de triar entre tenir la maternitat que volem, respectuosa amb els ritmes naturals del nostre cos i dels nostres infants, i una vida professional reconeguda i activa, i que la societat accepti la nostra essència més femenina; la maternitat. Hem d’aconseguir que la societat afavoreixi la participació dels homes en la criança dels fills per no estar tan soles davant d’aquesta tasca tan – o la més-  important de les nostres vides. Hem d’aconseguir que la criança, l’alletament matern i el vincle mare-fill s’entenguin com un procés fonamental per al desenvolupament d’una societat futura més viva, més sana i més sàvia.

Us recomano que llegiu:

Manifiesto Maternal

Unid el conocimiento y la fuerza maternal

Casilda Rodrigañez

5 comentaris a “La generació de súper dones

    • Sí, són coses que moltes sentim i costa molt posar-hi paraules. Feia molt de temps que hi donava voltes, sobretot des que vaig haver de triar entre la meva carrera científica i la maternitat.

  1. Me encantó la dulzura con que tratas un tema tan delicado y tan intrínsecamente dual como este. Fue una hermosa lectura.
    Igual que tú y muchas, soy de la misma generación. También he vivido las mismas experiencias. En mi caso particular, la decisión se produjo muy naturalmente, tal vez en una suerte de buscar aquellos motivos por los cuales deseaba estar con mi (ahora mis) hijo/s, dormir juntos, darles el pecho, tocarlos y dejarlos tocarme.
    Soy partidaria de una idea muy subrealista: creo que tendría que existir un periodo amplio de maternidad paga u holgadamente subvencionada, como sucede en países nordicos. Lo más parecido que he encontrado es el teletrabajo al que estimulo a todas aquellas que deseen probar. Se puede y hasta nos hace más ricas, al saber organizarnos sin necesidad de un controlador externo (trabajo, horario, jef@). Un peton! i a recollir crianças …

    • Gràcies, Cecilia!
      No crec que sigui tan surrealista el que planteges. De fet, a molts països europeus hi ha un any de baixa per maternitat i en alguns un any també per paternitat. Crec que aquests països han entès la importància de la criança i de la implicació de les mares i els pares en la primera etapa de la vida i els hi han donat el reconeixement i les facilitats que es mereixen.
      Per altra banda, m’encanta la teva proposta de teletreball! Tan de bo totes ho aconseguíssim!
      Un petonet

  2. Pingback: Miniueca » Miniueca fa 2 anys!

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!