Arxius del mes novembre 2010

Massatges d’amor (1/3)

Una entrada de publicada el

Introducció al massatge pels minius

Heu gaudit mai d’un massatge? Sabeu el plaer que representa i com us relaxa? Us podeu imaginar que la persona que més estimeu en aquest món cada vespre us fes un massatge ple de tendresa, per tot el cos, i que després us féssiu un bany relaxant per preparar-vos per anar a dormir?

Sempre m’ha agradat fer massatges. El contacte de les meves mans amb la pell tèbia d’una altra persona m’agrada i em reconforta. Però quan va néixer el Martí vaig descobrir la profunditat i la màgia d’aquest contacte. El tacte és el sentit més poderós per als nostres nadons.

Fer un massatge no és només útil per resoldre alguns mals físics del nostre fill, sinó que és, sobretot, una manera de vincular-nos i de comunicar-nos amb ell. Una manera de dir “t’estimo” amb el llenguatge de les mans, el més entenedor per als nadons. A més, les carícies i els massatges són importantíssims per al seu desenvolupament i els permeten sentir plaer i relaxar-se.

Encara recordo la cara de satisfacció que feia el Martí quan tenia un mes de vida i jo acabava la sessió de massatge posant les meves dues mans calentes i olioses sobre el seu pit. De vegades semblava que s’adormia i tot!

Quan es va fer més gran, reia sense parar en les fases meś actives del massatge, quan li feia moviments de “yoga” amb les cames i els braços.

Ara quan li proposo fer-li un massatge es puja la samarreta, s’estira i aixeca els cames perquè li comenci a tocar els peus. De vegades m’agafa el meu braç i me l’acaricia amb les mans com si m’estigués fent un massatge.

Us recomano molt que ho proveu! I això ho podeu fer mares o pares. De vegades va bé organitzar-se de manera que és sempre el pare el que fa el massatge en el cas que sigui ell el que està més hores fora de casa. Així, la mare pot tenir el rol de donar el pit i el pare dels massatges o el bany.

No es necessiten massa coneixements per poder-ho fer. Seguiu el vostre instint i el ritme de les vostres mans. Elles sabran com guiar-vos.

Prepareu un lloc tranquil (potser sobre el vostre llit mateix, vosaltres agenollades o assegudes amb l’esquena recta), amb llum tènue, silenci o una música molt suau, i un bon oli vegetal (el d’ametlles dolces va molt bé i és molt hidratant). Sota el nadó hi podeu posar una tovallola toveta i suau, i sota la tovallola, alguna mena de plàstic, o un canviador (s’ha de preveure que durant el massatge relaxin els esfínters).

Mireu sempre el nadó als ulls mentre aneu fent el massatge, i canteu-li o expliqueu-li el que aneu fent amb veu dolça i relaxada. El tipus i la seqüència de moviments són importants. Comenceu per les cames, els peus i els braços per després incidir en el pit i el ventre que són les zones més sensibles. Depenent de l’hora del dia i de com està el nadó, el massatge pot ser més estimulant (amb moviments ràpids i exercicis d’estiraments i tipus “gimnàstic”) o més relaxant (amb moviments lents, suaus i profunds). Quan fem el massatge a les cames i els braços, per exemple, si els moviments van en direcció a la punta de les extremitats (cap enfora) tindran un efecte relaxant, i si van cap al centre del cos, tindran un efecte estimulant.

Bé, dit això, us deixo que investigueu pel vostre compte.

Podeu llegir altres articles que parlen sobre el tema:

El pais

Embaràs conscient, part natural i suport a la criança

Dormir sin llorar

Mimos y teta

Mimame mucho

De peus a terra

Una entrada de publicada el

Quan els nadons comencen a posar els peus a terra, per gatejar i després caminar, tothom corre a recomanar-nos quin tipus de sabates li hem de posar.

Per començar: fem servir el sentit comú!

A la primera botiga que vaig entrar buscant unes sabates per al meu fill em van recomanar unes botes rígides, que agafessin bé el turmell i la sola ben gruixuda. Em va sembla que era com si li estigués posant unes botes d’esquí als peus delicats i verges del Martí. Aquesta recomanació és la mateixa que m’han fet altres persones, però jo no em crec que això pugui ser bo!

Ara toca anar més enllà. Segons diversos experts (pediatres, podòlegs, osteòpates i fisioterapeutes), i el meu sentit comú: el peu, com més lliure, menys comprimit i més en contacte amb el terra, millor! Els nens africans que no porten sabates be aprenen a caminar i no es torcen un turmell a les seves primeres passes, no?

Així que la idea és: per casa descalços, amb sabatilles tovetes o mitjons antilliscants. I pel carrer unes sabates baixes (sense agafar el turmell), toves i flexibles, sobretot a nivell de la sola.

N’hi ha de moltes marques diferents que compleixen aquest requisit. Normalment les podreu trobar a les mateixes botigues on podeu comprar bolquers de tela. Nosaltres hem provat les Pitter Patters, les Pediped (a Renacuajos) i les See Kai Run, però també hi ha altres marques com les Lovebugs, les Shooshoos, les Jack & Lily (a Bebelún o Renacuajos), les Preschoolians (a Bebelún), i segur que moltes marques més que no conec.

Així que no ens deixem portar pel que diu la primera venedora de la sabateria de sota casa i investiguem una mica, que els peus dels nostres fills s’ho mereixen!

Aquí teniu altres articles que parlen del tema:

Embaràs conscient, part natural i suport a la criança

De cap a peus

Bebé a go-go

La mamá de Mateo

Mon petit tresor

La mama vaca

Frenets que frenen lactàncies

Una entrada de publicada el

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.

La generació de súper dones

Una entrada de publicada el

Sóc d’una generació de súper dones. Quan érem petites ja somniàvem en ser astronautes, metges, científiques, ballarines, actrius, advocades, veterinàries, exploradores. Però ningú ens va ensenyar a somniar a ser mares.

Les nostres mares van lluitar per fer-se un lloc a la societat capitalista del moment. Van lluitar perquè el món les veiés com a persones econòmicament actives, persones intel·ligents, persones capaces d’assumir responsabilitats, persones innovadores i creatives. Van lluitar perquè el que elles ja sabien que tenien a dins es veiés des de fora. Però per poder aconseguir aquest reconeixement van haver de deixar de banda i demonitzar la seva essència de mares. Van patir una època dura i salvatge en què la maternitat només es podia entendre des de la tecnificació del part, el desenvolupament de la indústria de les llets de fórmula i la introducció dels xumets i d’altres objectes de substitució. A la que se li acudia expressar el desig d’estar amb els seus fills la condemnaven com a víctima i seguidora de la societat tradicional masclista.

Sóc d’una generació que enlloc de jugar a “mares i pares” jugava a “nens i cangurs”. Una generació que mai havia vist com mamaven els nens. Una generació que mai s’havia plantejat com combinaria el desig de tenir fills amb la vida d’astronauta. Per a la nostra generació de súper dones, ser mares era implícit, no qüestionable, de la mateixa manera que ser astronauta. Però per ser astronauta s’han d’aprendre moltes coses, i per ser mare?

La nostra generació ha aconseguit tenir millors resultats a les escoles i instituts que els homes, ser més nombroses a les universitats, i fer unes carreres professionals i econòmiques brillants sense saber ni enfilar una agulla.  A més a més, també hem après a ser les més seductores, les millors amants, les més divertides, les més actives, les més creatives. Les nostres mares poden estar orgulloses de tot el que hem aconseguit. Però just quan ens trobem en el moment més important de les nostres carreres,  en el punt de no retorn, quan es pot consolidar definitivament la nostra vida econòmica i pública, just en aquest moment ens quedem embarassades. I ni nosaltres ni la societat que ens envolta no estem preparades per la maternitat.

Les nostres mares van lluitar molt per aconseguir el que per a nosaltres és un dret fonamental: estudiar i fer una carrera professional com ho hauria fet qualsevol home a la seva època. A nosaltres ens toca lluitar per aconseguir que ser astronautes i mares no sigui incompatible. Aconseguir no haver de triar entre tenir la maternitat que volem, respectuosa amb els ritmes naturals del nostre cos i dels nostres infants, i una vida professional reconeguda i activa, i que la societat accepti la nostra essència més femenina; la maternitat. Hem d’aconseguir que la societat afavoreixi la participació dels homes en la criança dels fills per no estar tan soles davant d’aquesta tasca tan – o la més-  important de les nostres vides. Hem d’aconseguir que la criança, l’alletament matern i el vincle mare-fill s’entenguin com un procés fonamental per al desenvolupament d’una societat futura més viva, més sana i més sàvia.

Us recomano que llegiu:

Manifiesto Maternal

Unid el conocimiento y la fuerza maternal

Casilda Rodrigañez

Buscant l’embaràs,…. amb una mica de gràcia!

Una entrada de publicada el

Diguem-ho clar: follar buscant un embaràs dóna molt de morbo. O com a mínim les primeres vegades. Aquell dia que, després de molt parlar-ho amb la teva parella, de cop i volta a mitja acció (just en el moment en que caldria allargar el braç fins al calaixet de la tauleta de nit per agafar la gometa) li piques l’ullet i el convides a entrar lliurement per tirar endavant el projecte de família. Aquell primer dia la fogositat de la idea et fa sortir l’adrenalina per les orelles, després l’oxitocina t’omple tot el cos i fins i tot sents els focs artificials que et surten per tots els porus de la pell.

Però atenció, noies! La impaciència ens pot portar a situacions desagradables. Això del sexe buscant un embaràs és un joc molt llaminer però perillosíssim! Et deixes portar per l’emoció de la decisió i t’embarques en una cursa sense retorn amb el teu propi cos. No forceu el que no es pot forçar! Conserveu la calma, el misteri, la sensualitat, la màgia i sobretot, l’espontaneïtat. Perquè això de calcular el minut exacte de l’ovulació, fer la postura amb el millor angle de caiguda dels pobres capgrossos concursants al premi i, per acabar, fer la vertical durant vint minuts de cronòmetre no dóna morbo! Sinó que apaga fins a l’última espurna dels focs d’artifici.

No us desitjo per res del món que arribeu al moment fatídic en que un bon dia el vostre home us mira (o més aviat us parla mig adormit, donant-vos l’esquena) i us diu: carinyo, deixa’m tranquil, si us plau, que no puc més.

Per aquest camí no es va enlloc.

No feu com jo, que a la primera regla després de la gran decisió em vaig presentar a la ginecòloga estressadíssima perquè no ho havia aconseguit. Em va fer un somriure burlesc i em va dir que tornés al cap d’un any.

O sigui que molta paciència, tranquil·litat, sensualitat, i a gaudir del sexe!