La paciència

Una entrada de publicada el

A en Pere li faltava poc per fer els dos anys i una de les coses que li agradava més als vespres era observar el seu pare i la seva mare mentre feien el sopar. Quan veia que es ficaven a la cuina, anava directe a l’armari de les olles, en treia l’olla més gran, l’arrossegava per tota la cuina fins al racó des d’on es dominava tota l’escena, i s’hi asseia amb els ulls ben oberts per no perdre’s ni un detall. De vegades el seu pare li donava un trocet de pastanaga, o d’api, i així el podia anar rosegant mentre esperava el sopar.

Un vespre, però, no hi va haver pastanaga.

Havien estat jugant al parc tota la tarda i estava molt cansat. Els seus pares, en canvi, no semblaven gens cansats, es movien per la cuina a la velocitat del llamp, feien caure coses a terra i deien aquelles paraules curioses que només se sentien quan alguna cosa no rutllava. Després del que li va semblar una eternitat amb el cul enganxat a l’olla, i sense que ningú li fes ni cas, en Pere va demanar :

– Mama, teta.

– Un moment, carinyo, una mica de paciència, que estem fent el sopar, no ho veus ? – va respondre la seva mare sense treure els ulls de la paella.

– Mama, teta ! – Va insistir el Pere, aixecant-se del seu tron i corrent cap a la seva mare.

– Paciència, Pere, paciència. Et donaré teta quan acabi de fer el sopar, d’acord ? – Quasi no va poder acabar la frase perquè els pèsols s’estaven a punt de cremar.

– Mama, teta ! Mama, teta ! – Va cridar en Pere penjant-se de les cames de la seva mare.

– Pere, si us plau ! – La veu de la mare havia pujat de to, però encara no el mirava, només feia moviments amb els peus per desenganxar-se’l de les cames – T’he dit que paciència !

– Teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta, teta !!

La mare el va estirar d’un braç cap amunt, el va abraçar ben fort i el va portar cap al sofà per donar-li el pit. Sense dir res més. Per fi ho havia entès, ara en Pere ja es podria relaxar i dormir tranquil. No necessitava res més.

El matí següent, en Pere jugava a fer una torre amb peces de fusta de colors mentre els seus pares preparaven la bossa per anar a l’escola. Ell ja ho tenia tot fet : bolquer net, roba neta, cara neta, sabates posades, galeta menjada. Ara estava concentrat amb la seva torre que estava a punt de fer fallida. Era un moment delicat. Va veure els peus de la seva mare que s’apropaven a la torre.

– Vinga, Pere, recull les joguines que marxem a l’escola.

Ell no va respondre ni la va mirar, encara concentrat amb la peça vermella que acabava de posar i que feia trontollar tota la torre.

– M’has sentit, carinyo ? Has de recollir que marxem a l’escola.

En Pere, encara sense mirar-la, va fer servir el seu to de veu més conciliador i amable quan va dir :

– Pciecia, Mama, pciecia.

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!