La simbiosi

Una entrada de publicada el

L’embaràs és un estat profund i íntim de la dona. Potser un dels més íntims. Per això el que pensem i sentim en aquells moments és tan difícil de transmetre. Fins que no vaig estar embarassada no ho vaig comprendre. Estem desorientades, però a l’hora, ens cabussem a l’interior de nosaltres mateixes, ens comuniquem amb la criatura, ens sentim connectades, plenes, felices. La simbiosi que experimentem ens transforma fins a tal punt que perdem el rumb de la persona que crèiem ser i ens aventurem en noves aigües, noves passions, nous reptes i noves pors. La gent d’abans, les converses d’abans, els llibres d’abans ja no ens interessen. Perdem la capacitat de concentració en coses que abans ens semblaven interessantíssimes i que ara ens semblen completament banals. I és que què hi ha de més important que crear una nova vida? Ens trobem aïllades en les trobades d’amics o companys de feina quan es posen a parlar de la sèrie de torn, o de com podria canviar el món la inversió dels hologrames. I ens descobrim absortes, comunicant-nos amb ell: “Estàs bé? Estàs adormit? No tinguis por d’aquests crits que se senten a fora, son els amics de la mama que fan xivarri”.

Recordo que en el meu 5è mes d’embaràs desitjava quedar-me amb el meu fill a dintre per sempre. Em sentia acompanyada, m’encantava quan em despertava a mitja nit donant-me copets, respiràvem junts, bategàvem junts. Se m’encongia l’estómac quan pensava que aquella simbiosi s’havia d’acabar.

Si us passen aquestes coses no us espanteu i deixeu-vos portar. No lluiteu contra la transformació inevitable. Accepteu que viviu més cap endins que cap enfora. Totes les vostres energies estan bolcades a crear un nou ésser. I així ha de ser. Després ho trobareu a faltar.

3 comentaris a “La simbiosi

  1. Y cómo se echa de menos… Todo el mundo me decía: “no te preocupes, porque luego ni pensarás en eso, porque lo tendrás en brazos”. Y es verdad que ya está aquí, y lo tengo en brazos, y lo puedo disfrutar y besar y mimar y… Pero esa simbiosis de la que hablas se acabó en el momento de dar a luz. Ahora lo tengo siempre en el pensamiento, lo llevo en el corazón, pero la distancia física cuando nos tenemos que separar duele, duele mucho. Y antes esa distancia no existía, porque cuando estaba dentro de mí donde iba yo iba él, haciéndonos compañía a cada paso, comunicándonos de mil maneras diferentes. A mí me encantaba acariciarme la barriguita como diciéndole “Te quiero, mi amor”, a lo que él siempre respondía con una patada, que a mi entender quería decir “Yo también te quiero, mamá”. Irrepetible.

    • Gràcies Katia, per aquest comentari tan profund i dolç. Tu ho has dit: irrepetible.
      Serà per això que de seguida ens entra el cuc de tornar-nos a quedar embarassades? 😉

  2. Pingback: Miniueca » Miniueca fa 2 anys!

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!