Arxius del mes juny 2010

Parlem amb les mans!

Una entrada de publicada el

Funciona!

Recordeu que us vaig parlar de la llengua de signes per nadons? Ara ja m’ha quedat clar que funciona. El meu fill m’ho demostra cada dia. Vam començar a fer-li signes del mètode francès cap als 11 mesos, quan vam veure que ja picava de mans, o deia adéu amb la mà. Aleshores vam pensar que era el bon moment. I vam introduir els signes que vam pensar que podien ser més interessants per la vida quotidiana: « vols més? », « dormir », « menjar », « ja està », « bany ». Vam passar un mes fent aquests signes cada vegada que vocalment dèiem les paraules. Un mes sense resposta. Ens vam començar a desmotivar, pensàvem que no funcionava. I de cop i volta, un dia, quan estàvem dinant, veiem que el Martí comença a moure les mans enèrgicament. Vam fer-li el signe per preguntar-li si ja havia acabat (ja està?), i ho va tornar a repetir! Aleshores, el vam treure de la trona i ens va dedicar una rialla espectacular. Ens havíem comunicat!!! Ens havia pogut expressar el seu desig i li havíem fet cas!!! A partir d’aquell dia els àpats han sigut molt més calmats, perquè quan ja no vol menjar més, simplement ens fa el signe i ens estalviem que tiri el plat a terra, o que tiri el menjar, o que ho escampi tot per la taula, o que es posi a gemegar i a intentar sortir de la cadira. Ara tot és més fàcil. També és més fàcil el moment d’anar a dormir. Perquè dos dies més tard de l’experiència d’aquell dinar, un vespre, li vaig preguntar si volia anar a dormir (amb la veu i el signe) i em va respondre amb el signe d’anar a dormir! (bé, més o menys, perquè ell fa variants del signe que li fem nosaltres, segons les seves capacitats manuals). A partir d’aquell dia, quan està cansat, s’apropa i fa el signe per anar a dormir. Us puc ben dir que ens estalviem bastants plors i mal humor.

Ara ja fa 3 mesos d’aquells primers signes i també fa el signe de “pipi” i “caca” i creiem que potser això ens ajudarà a l’hora de treure-li els bolquers, ja veurem! A més, és divertit perquè hem començat a fer-li el signe d’alguns animals dels contes i en una setmana ja els fa amb les seves pròpies mans!

Estem molt impressionats amb això dels signes, perquè és un senyal de què ens entenem, de què hi ha comunicació entre nosaltres. Ara a casa nostra anem parlant amb la veu i amb les mans, i ell ja anirà incorporant el que pugui o vulgui en el seu llenguatge personal.

Us recomano molt l’experiència!

Els vacunarem?

Una entrada de publicada el

És un tema difícil, molt tabú a la nostra societat. Quan estem esperant un fill, la majoria de nosaltres no ens hem plantejat mai si estem d’acord amb les vacunacions sistemàtiques, sovint ni tan sols sabem quines vacunes s’acostumen a administrar als nadons ni perquè. La qüestió sobretot recau en el perquè. Però segurament no ens ho plantejarem mai si en algun moment abans de què neixi o de què tingui 2 mesos algú no ens fa la pregunta “el vacunaràs?”. Considero que és una pregunta molt important i, en canvi, molt poca gent acostuma a fer-la. Per què? Doncs perquè a la nostra societat la vacunació s’ha convertit en una pràctica rutinària, protocol·lària, que percebem com a obligatòria i inqüestionable. El calendari de vacunacions sistemàtiques (mal interpretat com a “obligatòries”) proposa vacunar els nadons a partir dels 2 mesos, i que rebin unes 20 immunitzacions abans de fer 1 any. Però quan ens convertim en mares i pares ens hauríem de plantejar molt seriosament si cal vacunar els nostres fills, si cal fer-ho quan són tan petits i el seu sistema immune encara no és madur, i si els beneficis superen els riscos.
La vacunació a Espanya no és obligatòria.

I per què és important plantejar-nos tot això?

  • Perquè les vacunes poden comportar riscos per la salut del nen (trobareu més informació en els llibres que us proposo). Els efectes secundaris sovint queden silenciats.
  • Perquè la vacunació sistemàtica no té en compte les particularitats de cada nen (per exemple la predisposició a les al·lèrgies). S’haurien de valorar sempre (per cada nen, situació i malaltia) els riscos (de la malaltia i la vacuna) i l’efectivitat de la vacuna (moltes de les que ens posen són poc efectives i podríem agafar la malaltia igualment).
  • Perquè les vacunes porten substàncies coadjuvants que poden ser perilloses per a l’organisme (com el mercuri, que segons alguns estudis científics podria ser el causant d’alguns casos d’autisme).
  • Perquè de vegades ens vacunem contra malalties que estan eradicades o pràcticament eradicades als nostres països ( i no necessàriament  gràcies a les vacunes).

Com a responsables de la salut dels nostres nadons, crec que tenim el dret de comptar amb tota la informació disponible i el deure de decidir lliurement i conscientment si els vacunem, de què els vacunem, quan els vacunem i per què els vacunem.

Per aprofundir en el tema a mi em va anar molt bé llegir alguns llibres com: “Los peligros de las vacunas”, “Vacunaciones sistemáticas en cuestión”, “¿Hay que vacunar a nuestr@s hij@os?”, o “Vaccinations: le droit de choisir”.

També us recomano que visiteu aquests llocs web:

Doncs aquí teniu el meu plantejament,  una altra pregunta a fer-nos, una altra responsabilitat a assumir, per si eren poques!

Els grups de mares bombolla

Una entrada de publicada el

Fins que vaig ser mare no vaig entendre com n’estava de desconnectada de la societat. Vivim aïllats en els nostres pisos, sense saber ni el nom dels nostres veïns, i aquesta situació es manifesta amb tots els seus inconvenients quan tens un fill.

El primer mes del Martí el vam passar tancats a casa, pràcticament. Sortíem a fer un volt pels carrers grisos del barri però això només agreujava la sensació d’estar aïllats en una bombolla de sabó, sense pertànyer al món que ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació.

Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària.

Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida.

Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees:

La fotografia és una modificació de "Olive oil bubble variations" de fdecomite.
ens envoltava, sense interacció amb el planeta terra. Només nosaltres tres. Sovint, la bombolla es tornava més petita i només hi érem el Martí i jo. Era la nostra bombolla d’amor, el nostre niu. I normalment, no volia fer res que representés sortir-ne. Però a partir del segon mes de vida del Martí vaig començar a sentir la necessitat imperiosa de conèixer altres mares, altres nadons, altres bombolles d’amor. Necessitava compartir aquells moments. Però no els volia compartir amb qualsevol, em sentia lluny de les meves amigues que no tenien fill, ni bombolla, em sentia lluny de la meva mare, del meu company. Només podia crear vincles amb altres mares en la mateixa situació. Així que vaig decidir sortir de casa i anar a una sessió del grup de criança del meu barri. Era un grup de mares molt heterogeni, cadascuna amb la seva cultura, la seva història i el seu nadó, però totes de postpart, amb dubtes i molta soledat acumulada. I aquell primer contacte amb altres mares em va fer veure un horitzó immens, infinit, ple de bombolletes d’amor. La criança no hauria de ser un acte individual i solitari, sinó un acte social. Em vaig aficionar a això dels grups i al final vaig anar a 3 grups diferents setmanalment. Vaig aprendre, vaig resoldre dubtes i problemes, i sobretot, em vaig sentir molt acompanyada. Em vaig sentir part d’alguna cosa, part d’una gran xarxa de mares i bombolles, una xarxa universal i necessària. Us recomano molt l’experiència! Per mi va ser el decantador cap a una vivència feliç del postpart i la criança del meu fill durant els primers mesos de vida. Hi ha grups de molts tipus diferents, i dependrà del que trobeu a la vostra localitat, però si no n’hi ha, sempre podeu intentar organitzar-ne un!

Us deixo algunes idees:

El niu

Una entrada de publicada el

Quan arribes a la setmana 32 ja comences a estar una mica cansada de tot. L’insomni et visita cada nit amb els copets, cada cop més forts del belluguet que dus a dins. Et fan mal les costelles, et sagna el nas, tens rampes a les cames, malsons i mal de cap, i ja no pots concentrar-te en res més que en la teva panxa i el seu habitant. De cop i volta et trobes submergida en una febre de decoració i renovació de la casa que s’apodera de tots els teus actes. Fas llistes de coses que cal comprar quan abans millor, perquè « ara ja pot néixer en qualsevol moment ». Entre el que t’han dit que cal portar a l’hospital en el curs de preparació al part (que hauries de començar cap a la setmana 30), la famosa « canastilla », i el que et recomana la gent que tinguis a casa, no dónes a l’abast. El teu company fa intents de frenar-te, de dir-te que segons quines coses no són tan importants, que és millor que descansis, o que ja ho comprareu quan hagi nascut, però com pot dir que no són importants? El benestar del teu fill està en joc!!! I així la febre va augmentant com un huracà furibund de responsabilitat que no et deixa ni dormir. Entre somnis també fas llistes. Llistes de tovalloles, banyeres, canviadors i cortines per l’habitació. Tot al mateix sac, tot extremament vital. El futur pare més val que calli i segueixi els teus desitjos, és inútil discutir amb el teu instint de mare, el teu instint de niu. El tenim gravat als gens, és inevitable. Un cop acceptada aquesta condició, doncs, ens passem els últims caps de setmana preparant la casa febrilment, decorant l’habitació del nouvingut, i de passada, també la nostra, i pintant, penjant quadres que feia anys que havíem de penjar, i netejant fins a l’última gota de greix de dins el forn. I és que el primer que farà el nostre nadó serà ficar-hi el cap! No raonem. Només ens interessa que tot estigui a punt, com nou, per una vida nova.

Potser tot plegat només és una estratègia evolutiva per distreure’ns de l’exasperant espera de les últimes setmanes. Quan passem la ratlla de la setmana 36 ens diem: « ja està aquí ». Però no. El més recomanable és no dir-s’ho gaire, això. Pensar que arribarà a la setmana 40, 41 o 42, sobretot si és el primer part. Perquè quan penses que ja s’ha acabat i encara falta un mes, cada minut et fa mal als ossos, se’t fa insuportablement etern.

Per les que estigueu en aquesta etapa, més endavant escriuré alguna de les meves llistes per distreure-us i donar-vos idees (per si la sogra, la veïna o la tieta us demanen què us poden regalar).

La simbiosi

Una entrada de publicada el

L’embaràs és un estat profund i íntim de la dona. Potser un dels més íntims. Per això el que pensem i sentim en aquells moments és tan difícil de transmetre. Fins que no vaig estar embarassada no ho vaig comprendre. Estem desorientades, però a l’hora, ens cabussem a l’interior de nosaltres mateixes, ens comuniquem amb la criatura, ens sentim connectades, plenes, felices. La simbiosi que experimentem ens transforma fins a tal punt que perdem el rumb de la persona que crèiem ser i ens aventurem en noves aigües, noves passions, nous reptes i noves pors. La gent d’abans, les converses d’abans, els llibres d’abans ja no ens interessen. Perdem la capacitat de concentració en coses que abans ens semblaven interessantíssimes i que ara ens semblen completament banals. I és que què hi ha de més important que crear una nova vida? Ens trobem aïllades en les trobades d’amics o companys de feina quan es posen a parlar de la sèrie de torn, o de com podria canviar el món la inversió dels hologrames. I ens descobrim absortes, comunicant-nos amb ell: “Estàs bé? Estàs adormit? No tinguis por d’aquests crits que se senten a fora, son els amics de la mama que fan xivarri”.

Recordo que en el meu 5è mes d’embaràs desitjava quedar-me amb el meu fill a dintre per sempre. Em sentia acompanyada, m’encantava quan em despertava a mitja nit donant-me copets, respiràvem junts, bategàvem junts. Se m’encongia l’estómac quan pensava que aquella simbiosi s’havia d’acabar.

Si us passen aquestes coses no us espanteu i deixeu-vos portar. No lluiteu contra la transformació inevitable. Accepteu que viviu més cap endins que cap enfora. Totes les vostres energies estan bolcades a crear un nou ésser. I així ha de ser. Després ho trobareu a faltar.

Llengua de signes per a nadons

Una entrada de publicada el

Fins fa poc mesos no havia sentit mai a parlar de la llengua de signes adaptada a nadons. Un dia ho vaig descobrir per internet, gairebé per casualitat, quan vaig trobar un vídeo d’una nena de 13 mesos parlant amb les mans, i se’m va obrir la porta a un món meravellós i molt divertit!

Es tracta d’una adaptació de la llengua de signes a les possibilitats dels nadons. D’aquesta manera, podem aconseguir comunicar-nos amb ells abans de què comencin a parlar. Això pot millorar molt el tema de les « rabietes » perquè ens poden expressar el que necessiten en cada moment.

No sembla massa difícil, només cal estudiar-se alguns signes de la vida quotidiana (dormir, menjar, joguina,….) i anar-los fent en el moment en què diem aquestes paraules. Podem començar a fer-ho des que el nadó neix, però comença a ser força efectiu a partir dels 6 mesos i normalment comencen a fer els signes ells mateixos entre els 10 o 12 mesos.

Nosaltres tot just acabem de començar i de moment el Martí ens mira les mans encuriosit, crec que intenta entendre per què de cop i volta les movem tant!

Aquesta tècnica està molt de moda als Estats Units i Canadà (Quebec). A França també està agafant força, i a Espanya se’n comença a parlar. Però atenció, encara que podríem pensar que la llengua de signes és universal, no ho és, cada idioma té el seu corresponent amb signes, però només existeixen adaptacions per a nadons en alguns casos. Pel que jo sé, en català no existeix aquesta adaptació, però sí en castellà, gràcies a una mare entusiasta que ha traduït el mètode americà.

Altres llocs que parlen del tema:

article a criatures.cat

llibre del mètode espanyol

explicació del mètode en castellà

conversa sobre el tema al fòrum “dormir sin llorar”

un mètode americà

un mètode anglès

un altre mètode americà

un fòrum en francès

el mètode francès

un altre mètode de Quebec