El meu miniu

Una entrada de publicada el

La Berta encara no tenia dos anys quan va néixer el seu miniu.

La primera vegada que el va veure va perdre la parla. La seva mare jeia al llit de llençols blancs de l’hospital, somrient però amb ulls de cansada. La Berta va clavar la mirada a l’ésser petit i arrugat que la seva mare tenia entre els braços. Xuclava el pit fent sorolls aguts de ratolí i movia els dits prims de la mà. El seu pare la va empènyer suaument per l’esquena, perquè s’apropés una mica més, però ella es va fer enrere. Després d’observar-lo uns minuts, va estirar la mà tímidament fins a tocar-li un dit. Un dit arrugat i minúscul, més petit que els de les seves nines, però també més ple de vida. De cop i volta el dit la va atrapar. La Berta va tremolar com una fulla. Va alçar els ulls ruboritzats cap a la seva mare, i la va trobar mirant-la amb una distància nova. En aquell precís moment, des del seu silenci, des d’aquella mare compartida, des d’aquella distància agredolça, va sentir-se germana gran.

La Berta es va convertir en una ombra dels seus pares. Una ombra observadora, silenciosa, prudent. Va veure com el petit mamava i mamava tot el dia, va veure com el pare el passejava cantant-li cançons, va veure com li canviaven el bolquer i ell es posava vermell de tan xisclar, va veure els flaixos de les fotografies, les llàgrimes somrients de la mare, els ulls perplexos del petit. Ho va veure tot des del refugi de l’ombra, observant, callant.

Sis dies i sis nits més tard va tornar a parlar. Mentre la mare dormia amb el seu nou petit enganxat al pit, la Berta es va apropar silenciosa com un cervató i es va estirar al costat del nen, tan aprop que amb els llavis li podia tocar els cabells d’àngel. De nou, el va sentir viu. Va sentir la seva respiració, els seus sorolls de ratolí, els moviments de la barbeta amunt i avall. El va rodejar amb un braç, tocant el pit de la mare amb la punta dels dits i abans de quedar-se adormida va dir, sospirant: ai, el meu miniu!

3 comentaris a “El meu miniu

  1. Estic amb els ulls plens de llàgrimes, què maco! Aquest descobriment del miniu, que cada germà gran fa a la seva manera… me l’has fet veure amb la carona de la Berta, amb la seva mirada observadora, les seves galtes… Quin goig, els pares dels minius deuen estar que no hi caben amb ells amb aquesta tieta!

  2. Si, jo també m’he emocionat… a més em tóca molt d’aprop i amb lo toveta que estic…
    Tan debó el meu Eloi faci del seu proper germanet/germaneta “el seu miniu”… i se l’observi amb tanta dolçor!!! Em salten les llàgrimes només d’imaginar-m’ho!!! gràcies pel conte, Núria.

Deixa un comentari

Enhorabona! Has arribat al final de l'entrada.
Ara és el teu torn de participar!