Arxius del mes maig 2010

El diari, un acompanyant imprescindible per a l’aventura

Una entrada de publicada el

Quan et quedes embarassada l’aventura comença. Sobretot si és el primer fill, la vida et canvia d’una manera que no et pots ni imaginar, se’t desperten racons de la teva pròpia ànima que ni sospitaves que existien. A mesura que passen les experiències de l’embaràs, el part, el post-part i la vida amb el teu nadó, va molt bé escriure un diari. Només amb una línia de tant en tant, t’ajuda a asserenar-te, a veure les profunditats amb distància. A més, és un gran aliat les nits d’insomni de l’últim trimestre de l’embaràs.

A mi em va anar molt bé portar un diari de tot el procés. M’ajudava a desfogar-me, a mirar-me les pors i els dubtes amb distància, i ara m’encanta llegir-ho. Vaig escriure fins i tot durant el procés de dilatació, entre contracció i contracció, amb molt mala lletra, és clar!

Durant tot aquest any que ha passat des d’aquell dia, he seguit escrivint. Ara el diari es basa més en com creix el meu fill i com descobreix el món. Tot va tan de pressa que crec que és un molt bon record deixar-ho plasmat en una pàgina.

Treu l’escriptora que tens a dins, que segur que t’anirà molt bé!

Triar escola bressol

Una entrada de publicada el

Arribo tard! Ja s’ha acabat el període de preinscripció de les escoles bressol públiques de Barcelona. El dia 11 de juny surten les llistes. Però bé, per a tots aquells que us hagueu quedat fora, o pels que sigueu d’una altra localitat, o pels que us esteu plantejant portar el vostre miniu o miniua directament a una escola privada, o simplement per les que estigueu embarassades i no sabeu què fareu l’any que ve amb la criatura, aquí us deixo un video que ha fet la CEAPA (Confederación Española de Asociaciones de Madres y Padres de Alumnos) per aprendre a triar bé l’escola bressol.

Aquest vídeo planteja què hem de tenir en compte a l’hora de triar escola bressol, parla de diversos models educatius, de la importància d’aquesta etapa, i del que caldria evitar. Un altre dia ja parlarem de l’experiència de separar-nos del nostre fill quan hem de tornar a treballar, o de les alternatives a les llars d’infants o escoles bressol. De moment, comencem amb el vídeo.

Espero que us agradi i que us faci pensar molt!

La gimcana de la paperassa del naixement

Una entrada de publicada el

Pares, prepareu-vos !!!! Això de la paperassa del naixement és una gran gimcana ! És com un joc de pistes per la jungla de la burocràcia que has de fer ràpid i sense saltar-te cap pas perquè sinó no pots avançar. Sort que ara com a mínim teniu un mes de baixa paternal i així podreu gaudir dels vostres minius recén nascuts, perquè fa uns anys (no gaires), quan els pares només tenien 5 dies…. se’ls passaven fent tràmits ! I on està això del vincle entre el pare i el fill ? Ara sembla que comencen a adonar-se de la importància de que el pare també estigui present en la vida de la nova família i us donen més dies.

En tot cas, si voleu estar amb la vostra dona i el vostre fill les 24 hores la primera setmana (a l’hospital o a casa), heu de saber que després haureu de córrer per fer els tràmits. A nosaltres ens va passar això, que el meu company no es va separar de nosaltres per res, i després tothom li deia « home, hauries d’haver aprofitat els dies de l’hospital per avançar els tràmits! ». És trist, però real. Potser la primera setmana us podeu escapar una estoneta mentre teniu a la dona i el nen distrets acompanyats amb alguna amiga o la sogra (uhmm, no sé si és un bon consell, aquest!).

El que és important fer els primers dies, quan abans millor, és la primera prova de la gimcana : (1) EL REGISTRE CIVIL. Si esteu casats, tot serà més fàcil, perquè ja teniu llibre de família i hi ha hospitals que fan el registre allà mateix. Si no esteu casats, doncs haureu d’anar a la oficina del registre civil de la vostra localitat i que us facin el llibre de família. Diuen que això no es pot fer sense la presència dels dos membres de la parella, però a la pràctica no hi ha cap problema (nosaltres ho vam poder fer i molta gent que conec també). Que el pare hi vagi amb el document que us donen a l’hospital (com un acte de naixement), els DNIs dels DOS (el de la mare també) i li faran el llibre de família.

A partir d’aquí, haureu d’anar amb el llibre de família a tot arreu : (2) a la Seguretat Social (INSS) per tramitar les baixes (parleu amb els de recursos humans de les vostres feines perquè es necessita un certificat de l’empresa), (3) al padró municipal, (4) a la Seguretat Social (INSS) o Mútua per inscriure el nadó, i (5) al Centre d’Atenció Primària (CAP) o la Mútua perquè li facin la targeta i li donin hora pel pediatra (la primera revisió es fa als 10 dies d’haver nascut, en teoria). Recordeu que aquest últim pas no es pot fer sense el pas 1, el 3 i el 4 !! Igualment, el 4 no es pot fer sense el 3.

A part de tot això, hi ha el tema de les ajudes econòmiques. Però això es pot fer amb una mica més de calma. Fins ara, l’ajuda de 2500€ de l’Estat Espanyol es podia demanar fàcilment per telèfon trucant a Hisenda ( telf. 901 200 345 ), i a la mateixa trucada es podia demanar la « deducció per maternitat » que són 100€ mensuals (si ets dona treballadora). Però sembla ser que el Zapatero vol anular aquestes ajudes, o sigui que no sabem què passarà l’any que ve. A més a més, hi ha l’ajuda de la Generalitat que són uns 600€ a l’any durant els 3 primers anys de vida del nen. Es pot demanar informació al 012 i crec que es pot sol·licitar per internet a la Oficina Virtual de Tràmits. També cal que tingueu en compte, si heu parit en una clínica privada a través d’una mútua, que n’hi han que et paguen uns diners per haver parit (que si tens mútua i pareixes en un hospital públic també te’ls paguen), o sigui que feu una trucadeta a la vostra mútua a veure si és el cas.

Per últim, només recordar que els que no tingueu nacionalitat espanyola (un o els dos progenitors), haureu de parlar amb el consulat del vostre país per veure què heu de fer en cas que vulgueu que el vostre fill o filla tingui les dues nacionalitats. Pregunteu-ho amb temps abans que neixi la criatura, perquè potser necessitareu recol·lectar alguns papers com la vostra partida de naixement. Hi ha consulats que demanen que aquest tràmit es faci abans de què passi 1 mes del naixement.

Fatiga crònica

Una entrada de publicada el

Fa 1 mes que no dormim més de 4 hores cada nit, i amb interrupcions, és clar. Em pesen els ossos, em sembla que estic mig morta. Això no ho expliquen als cursos de preparació a la maternitat ! És molt dur. Més del que qualsevol que no tingui fills es pot imaginar. Si més no, jo no m’ho imaginava. Normalment dormim bé, però ara està malalt i es passa la nit tossint, plorant, cridant,…. és molt dur. Em pesen els ossos. Tinc un cansament profund que circula per les meves venes. Em sembla que la meva sang ja no pot ser més densa. Mai no tornaré a tastar la lleugeresa d’haver dormit 12 hores com fa uns anys. El més dur és saber que demà serà igual. Que no hi ha cap de setmana, no hi ha descans. Cada nit i cada dia són igual de durs, cansats,… em costa trobar adjectius adequats a la situació. El cos humà no està preparat per dormir tan poc. És completament insostenible. Em fan mal els ossos, em sembla que se’m trencaran per la meitat. I el més irònic del tema és que com més dies passen, més em costa dormir. En els moments de treva, quan tot està en calma i penses  « he d’aprofitar i dormir molt bé ara que puc », doncs no. Com més mal et fan els ulls més difícil és tancar-los. Et piquen, et molesten, te’ls arrancaries, però no et pots relaxar. El cos s’acostuma a aquesta fatiga crònica i insuportable. Durant el dia la pròpia adrenalina et fa aguantar, et sembla que vas com una moto perquè si et relaxes et desmuntes. Has d’aguantar el ritme.
I finalment arriba una nit màgica en que tot és silenci. Silenci i silenci. I et despertes pel matí amb el teu miniu mirant-te somrient. Sembla que ell també ha pogut descansar. I mires el rellotge i veus que heu dormit deu hores. I plores. Quin descans ! (fins quan durarà ?)

Exemples de “Baby-led weaning”

Una entrada de publicada el

Aquí us deixo alguns vídeos que il·lustren el mètode “baby-led weaning” per aprendre a menjar sòlids del que us parlava a l‘entrada anterior. Els 2 primers vídeos són de nadons de 6 mesos, el tercer és de la mateixa nena del primer vídeo però un mes més tard, i la nena de l’últim vídeo no sé quina edat té, però jo crec que us 9 o 10 mesos. Què me’n dieu?

El pànic de saber-te embarassada

Una entrada de publicada el

El dia que vaig saber que estava embarassada vaig ser feliç, molt i molt feliç. Però la por va inundar tot el meu cos. Tot el dia pensava que el perdria. No volia ni anar a fer pipi per por que em caigués. I és que les mares som així. Des del primer moment que estem patint, que tot ens fa por, que pensem “ui, no m’hauria de menjar aquest donut perquè el sucre se’m posarà a la sang i el nen serà diabètic!”. Bé, n’hi ha de més i de menys exagerades. Encara recordo la cara de la meva germana quan li vaig preguntar, en el meu segon mes d’embaràs, si podia anar al vàter tranquil·lament o em cauria el nen.”Et vols passar 9 mesos sense fer caca?” em va preguntar ella pixant-se de riure. I és que quan et quedes embarassada tens un munt de preguntes a dintre, cada dia de noves. Tens insomni i no pares de pensar en tot el que t’espera. No ho saps ben bé, de fet. És una nebulosa espessa de paraules com “amniocentesi”o “episiotomia”que per molt que en coneguis el significat, et fan estremir només de pensar-les i no saps per què.

Crec que és important assessorar-se bé. Buscar mares al vostre voltant. A mi em va ajudar molt tenir a la meva germana i alguna amiga que feia poc que eren mares i em podien tranquil·litzar quan les trucava amb urgència per una nova por. Això també es pot aconseguir buscant un bon grup de pre-part, però és clar, la majoria de les pors ens assalten al primer trimestre d’embaràs que és quan encara estem molt lluny dels grups de pre-part. També és important parlar molt i molt amb la vostra parella, si en teniu. Comunicar els vostres sentiments sempre és positiu, però durant l’embaràs és essencial per vincular a la parella amb la criatura, per fer-la formar part d’aquest procés vital que us transforma.

Experimentant amb el menjar sòlid

Una entrada de publicada el

Quan arriba el moment de començar a introduir aliments sòlids a la dieta dels nostres fills, normalment al voltant dels 6 mesos, totes les mares (i molts pares) ens estressem moltíssim. Si havíem aconseguit una lactància materna amb èxit i plaent, això de començar a donar-li un menjar que no surt del nostre cos ens crea un conflicte pràctic i emocional terrible. Ens passem les nits pensant de què li podem fer les “papilles”, per quin aliment començar, amb quin ritme introduir-los, com combinar-ho amb el pit, i un llarg etcètera. A més a més, normalment la visita al pediatra no ens ajuda gaire, i si en visitem més d’un per estar segures de les pautes que ens han donat, encara ens confonen més perquè sovint ens recomanen « instruccions » contradictòries. I és que amb el pit tot era tan fàcil…. el nen menjava el que necessitava i punt, però ara que ho hem de mesurar i calcular tot, ara que la seva salut dependrà del nostre criteri i habilitat a l’hora de fer cuinetes (cosa que hem fet tota la vida), ens sentim vulnerables i dubtoses.

Doncs bé, jo després d’estressar-me molt, i de llegir molt (al Carlos González, per exemple), vaig decidir que no li donaria farinetes i que el deixaria menjar al seu aire, el que ell volgués del que nosaltres menjàvem, amb els seus propis dits. Em va semblar el més coherent amb la meva manera d’enfocar la seva educació, el més de sentit comú, el més respectuós amb la seva personalitat i els seus propis ritmes i necessitats. Més tard vaig descobrir que la OMS fa recomanacions similars a aquest mètode.

Vam seguir un mètode que es diu « baby led weaning ». El van descriure unes pediatres angleses que es diuen Gill Rapley i Tracey Murkett, i és molt similar al que proposa el llibre de “Mi niño no me come”, del Carlos González. Estic encantada amb el tema! Crec que el Martí s’ho passa molt bé menjant, li agrada gairebé tot el que li oferim. A més, per nosaltres, les hores dels àpats són molt relaxades. M’esgarrifo cada vegada que veig com s’estressen alguns pares del meu voltant barallant-se amb els seus fills perquè obrin la boca i els hi puguin posar una altra cullerada. Nosaltres, simplement ens asseiem tots a taula i mengem!

Els que opteu per aquest mètode, però, heu de saber que no estareu lliures d’angoixes fins que passin uns mesos. Us aconsello que us documenteu molt bé per estar segurs del que feu. Al principi de vegades s’ennueguen, però és una manera de practicar el seu reflex de nàusea (“gag reflex” en anglès), no vol dir que estiguin a punt d’ofegar-se. Si practiquen sovint cada vegada s’ennuegaran menys. En tot cas, cal estar ben documentats per entendre la diferència entre ennuegament i ofec i saber què cal fer en cadascun dels casos. A més a més, fins que passen uns mesos, tens la sensació de que no mengen res de res. Sembla que només juguen amb el menjar, el manipulen, el tasten, però no sembla que traguin res. Aleshores, has d’estar molt tranquil·la si li segueixes donant pit a demanda, sempre abans de seure a taula, perquè el que l’alimenta és el pit, i els sòlids de moment només són un entrenament. El que és important és oferir varietat de colors, textures i formes perquè ell vagi trobant el que li agrada i el que no, i tenir molta paciència. Després d’uns mesos, de cop i volta descobreixes que el plat es buida i que gairebé no hi ha menjar per terra. Tatxan!!! Sembla que menja!

Per si teniu més curiositat:

article a “mimos y teta”

article a « bebés y más »

un altre article a “bebés y más”

Qui sóc?

Una entrada de publicada el

Em dic Núria i sóc mare.

La passió de ser mare s’ha apoderat de tots els meus sentits, i m’he abocat a la recerca de temes relacionats amb el meu fill amb el mateix o més entusiasme que em va empènyer a escriure una tesi doctoral en ecologia o una novel·la.

M’he format com a assessora de lactància i m’aventuro a escriure aquest blog per contagiar-vos la meva passió per la maternitat i la criança. Espero poder aprendre, créixer com a persona i com a mare, ajudar-vos i fer-vos passar una bona estona a tots i totes els que vulgueu llegir i participar a Miniueca.

Ha nascut un blog

Una entrada de publicada el

Fa un any que sóc mare. Mare de debò, de carn i ossos. Mare d’un nen de gestos mesurats i mirada profunda que m’omple d’alegria a cada somriure. Em fa feliç. Des que sóc mare, però, he conegut la por, els dubtes, la culpa. La intensitat i profunditat d’aquests sentiments m’ha fet explorar i buscar solucions amb una energia nova, una energia de mare. Les nits sense dormir no m’han aturat i he llegit molts llibres i consultat moltes pàgines web sobre embaràs, part, lactància, criança, educació, salut,….

Aquí teniu el resultat: Miniueca.

Miniueca vol dir el “lloc dels minius”. I qui són els minius i les miniues? Doncs són els nostres fills i filles. Aquesta paraula tan deliciosa se la va inventar la meva neboda per anomenar el seu germanet. Trobareu un conte que parla del dia que ho va dir per primera vegada a la secció “contes de minius i per a minius“. En aquesta secció aniré afegint altres contes escrits per mi. Espero que us agradin!

A miniueca hi trobareu, també, algunes de les meves experiències al llarg d’aquest any, i els meus remeis (resultants d’una intensa recerca) per combatre les pors i els dubtes, com per exemple, com relaxar-nos quan ens angoixem perquè ens sembla que no tenim més llet, o perquè creiem que no fem bé el tema de l’alimentació complementària, o  perquè diríem que el miniu s’avorreix. També hi trobareu les meves opinions, que poden no sempre agradar a tothom, els meus recursos, com els passos burocràtics que s’han de seguir quan neix un fill. No pretenc donar lliçons a ningú, cadascú ha de fer el seu propi camí i anar descobrint recursos i solucions a cada pas del seu fill, però vull compartir la meva recerca de mare amb totes i tots els que estigueu interessats.

Així comença Miniueca, doncs, com un espai per compartir experiències i recursos de mare. Un espai per sentir-nos tots una mica més acompanyats. Un espai on tothom és benvingut, especialment les futures o noves mares o pares que busquen orientació, empatia, consol, respostes i idees per poder avançar amb pas ferm i serè, acompanyant el creixement del seu fill o filla.

Endavant!

El meu miniu

Una entrada de publicada el

La Berta encara no tenia dos anys quan va néixer el seu miniu.

La primera vegada que el va veure va perdre la parla. La seva mare jeia al llit de llençols blancs de l’hospital, somrient però amb ulls de cansada. La Berta va clavar la mirada a l’ésser petit i arrugat que la seva mare tenia entre els braços. Xuclava el pit fent sorolls aguts de ratolí i movia els dits prims de la mà. El seu pare la va empènyer suaument per l’esquena, perquè s’apropés una mica més, però ella es va fer enrere. Després d’observar-lo uns minuts, va estirar la mà tímidament fins a tocar-li un dit. Un dit arrugat i minúscul, més petit que els de les seves nines, però també més ple de vida. De cop i volta el dit la va atrapar. La Berta va tremolar com una fulla. Va alçar els ulls ruboritzats cap a la seva mare, i la va trobar mirant-la amb una distància nova. En aquell precís moment, des del seu silenci, des d’aquella mare compartida, des d’aquella distància agredolça, va sentir-se germana gran.

La Berta es va convertir en una ombra dels seus pares. Una ombra observadora, silenciosa, prudent. Va veure com el petit mamava i mamava tot el dia, va veure com el pare el passejava cantant-li cançons, va veure com li canviaven el bolquer i ell es posava vermell de tan xisclar, va veure els flaixos de les fotografies, les llàgrimes somrients de la mare, els ulls perplexos del petit. Ho va veure tot des del refugi de l’ombra, observant, callant.

Sis dies i sis nits més tard va tornar a parlar. Mentre la mare dormia amb el seu nou petit enganxat al pit, la Berta es va apropar silenciosa com un cervató i es va estirar al costat del nen, tan aprop que amb els llavis li podia tocar els cabells d’àngel. De nou, el va sentir viu. Va sentir la seva respiració, els seus sorolls de ratolí, els moviments de la barbeta amunt i avall. El va rodejar amb un braç, tocant el pit de la mare amb la punta dels dits i abans de quedar-se adormida va dir, sospirant: ai, el meu miniu!