Arxius de l'any 2010

Especial Nadal (3/3)

Una entrada de publicada el

Botigues de joguines

Avui em ve de gust parlar-vos d’algunes botigues de joguines interessants per donar idees al Cagatió o els Reis. Totes venen joguines educatives, molt ben seleccionades, i alternatives a les que anuncien a la televisió. Feu-hi un cop d’ull i quedareu impressionades!

BOTIGUES VIRTUALS

BOTIGUES FÍSIQUES

BOTIGUES FÍSIQUES I VIRTUALS

MARQUES DE JOGUINES DE FUSTA

Vinga, doncs, molt bon Nadal, bon Any Nou i molt bons Reis!

Que vosaltres i els vostres minius gaudiu al màxim de la màgia de les festes!!

Miniueca farà vacances fins el dia 11 de gener

Especial Nadal (2/3)

Una entrada de publicada el

Articles i vídeos sobre el Nadal amb infants

Seguim l’especial d’aquesta setmana nadalenca amb un recull multimèdia sobre el Nadal i les joguines.

Per completar l’entrevista a la Imma Marín, aquí teniu alguns articles que també parlen sobre el tema:

I un reportatge del Telenotícies Vespre de TV3 on ella mateixa parla de la importància del joc i de com fer la carta als Reis:

Per acabar, només comentar-vos que la Imma també és una de les autores del llibre “El placer de jugar”, molt interessant!

Especial Nadal (1/3)

Una entrada de publicada el

Reflexions sobre el Nadal

(Primera entrada d’una sèrie de 3 que publicaré aquesta setmana per preparar-nos pel Nadal)

El Nadal és una època molt especial per als nostres minius. Però sovint tenim la sensació que la bogeria del consum ens envaeix i que l’únic que fem és contar els diners per comprar, comprar i comprar. Com podem reconduir aquesta situació quan tenim un nou miniu a casa? Què els volem transmetre sobre el Nadal?

Avui tinc el plaer d’entrevistar una molt bona amiga meva, la Imma Marín, que és la directora de Marinva Joc i Educació i la presidenta de IPA Espanya (Associació Internacional pel Dret dels infants a jugar).

Per començar, creus que és coherent fer participar els nostres fills de la “mentida” dels Reis i el Cagatió? No seria millor dir simplement que per Nadal ens fem regals els uns als altres perquè ens estimem molt?

Bé, jo no crec que compartir imaginació i fantasia sigui participar d’una mentida. Ben al contrari, és compartir amb ells la màgia de la imaginació que fa possible coses impossibles, com per exemple que els Reis vinguin cada any a les cases a deixar-nos els seus presents i que tots ens conjurem per fer possible aquesta fantasia com acte damor als nostres infants.

Ara centrem-nos en les joguines:

Quines joguines són les ideals perquè portin els Reis als nens i nenes de 0 a 3 anys?

Totes aquelles que desvetllin les seves ganes de créixer… les seves ganes de mirar, tocar, desplaçar-se, descobrir, riure, abraçar, imaginar, sentir, explorar, pensar, saber, somiar… Joguines que connectin amb els seus interessos, siguin apropiades a la seva edat, variades i versàtils i evidentment segures i de qualitat.

Què s’entén per “joguines educatives”? Idealment, totes les joguines dels nostres fills haurien de ser “educatives”?

Per joguina educativa s’entén aquella que educa i que ho fa en un sentit positiu o sigui, enriquint a l’infant. A vegades però, es confon “educatiu” amb “didàctic” o sigui joguines que ensenyen coses associades a l’escola o al que anomenem “aprenentatges”. Així, creiem que un trencaclosques resulta més educatiu que una nina o una pilota i això no és cert. Cada tipus de joguina connecta amb un seguit de necessitats de creixement i desenvolupament de l’infant lligada a les seves necessitats motrius o psicomotrius, cognitives, afectives o socials. Per tant, en el repertori lúdic d’un infant, tant es necessiten les pilotes, els tricicles, les nines, els cotxes, els trencaclosques, els encaixos o els calidoscopis.

De tota manera, el que fa realment educativa una joguina, qualsevol joguina, és l’adult que la gaudeix o la comparteix amb l’infant. És la nostra presència, la nostra mirada, el nostre aplaudiment i la nostra companyia el que col·loquen una joguina en la categoria de veritablement educativa.

I a nivell de quantitat, creus que s’ha de posar límits als familiars perquè el nen no “s’empatxi” d’obrir regals? He presenciat algunes situacions força desagradables on els nens van obrint regals a tota pastilla i ni miren el que hi ha a dins. I quan s’acaba la pila de regals, diuen “i ja està?” sense saber ni el que els han regalat. És trist, no?

Els infants petits de 0 a 3 anys necessiten poca quantitat de joguines, encara que molt variades, doncs amb molt poc temps els aspectes a desenvolupar són molts tant a nivell motriu (d’estar estirat a seure, gatejar i caminar!!! Tocar coses, agafar-les, accionar-les, treure-les, posar-les…), com a nivell del pensament i del llenguatge (apareix el símbol i amb ell les primeres paraules, els jocs d’imitació i de construcció). Vaja, un munt de possibilitats.

Tanmateix l’excés de joguines fa disminuir les ganes de jugar. Així, no cal que totes estiguin a la vista, ni al seu abast. I el què és segur, com molt be dius, valdria la pena evitar que li arribessin totes les que necessita el mateix dia!!!

Jugar és una activitat necessària per el desenvolupament dels infants que cal fer cada dia, com prendre làctics. A ningú se li acudiria posar a l’abast d’un infant en un sol dia els petit-suis i els iogurts de tots els gustos. Entendrem que li farien mal a la panxa, però en canvi un cada dia pot resultar molt estimulant.

Com podríem evitar aquesta mena de situacions?

A 1 any celebrem els Reis més per il·lusió nostre que del nen o la nena, per tant, podem mesurar i controlar la nostra il·lusió. Nosaltres, adults, hauríem de poder contenir-nos. I en el cas de què arribin molts regals, a aquesta edat els podem escalonar durant tot el dia o diversos dies. Els infants ens ho agrairan.

Cap als dos anys, amb quatre o cinc jocs i joguines entre tota la família n’hi hauria més que suficient. Podem aprofitar per regalar joguines de més valor que les que comprem durant l’any i ajuntar-nos tots els tiets, per exemple. Així una o dos joguines dels pares, una altra de cada parella d’avis i una entre els tiets, serà ideal.

A partir dels 3 anys, podem afegir alguna joguina, però no gaire més. En tots cas, podem organitzar els regals de manera temàtica. Així per exemple, podem regalar un nino, algun vestidet, el cotxe de passeig i algun menjar, o bé la granja amb els animals de la granja, o una disfressa i unes titelles d’animals.

En tot cas, la manera d’obrir els regals té molta importància i els infants seguiran les pautes que els donem i d’això faran hàbit. Podem deixar-los córrer cap als regals i que estripin els papers quasi sense mirar què hi ha dins o bé, podem obrir caixa a caixa, ara un germà, ara l’altre, ara el pare, ara la mare, donant a cada un el seu temps, mostrant expectació i sorpresa. La manera de donar i rebre un regal transcendeix sovint al propi regal.

Com ho podríem fer perquè els dies de Nadal estiguin plens de màgia i els regals tinguin una importància secundària? Per a la majoria de nens de la nostra societat l’únic que compta en aquests dies és quants regals han rebut.

Visqueu vosaltres aquestes dies amb il·lusió; prepareu la carta als Reis o al pare Noel amb antelació i posant-hi emoció i sorpresa; prepareu el pessebre; poseu les boles a l’arbre; expliqueu contes nadalencs; escolteu i canteu nadales; prepareu la casa per la vinguda dels Reis; netegeu les joguines, podeu maques les nines si els ninos… Entreu vosaltres en la màgia de la imaginació. No demaneu als nens què volen, sinó quines són les seves il·lusions, els seus desitjos. Feu-vos vosaltres també aquesta pregunta i escriviu als reis aquestes il·lusions i somnis… qui sap… de vegades els porten!!

Sovint els familiars no s’atreveixen a comprar un regal directament i ens demanen als pares que els comprem nosaltres. Creus que és bo que tots els regals els triem els pares?

No sé si es bo… però és esgotador!! Els pares podeu (i heu) d’orientar, però també és bo que els familiars s’arrisquin i s’esforcin. Part del regal és el temps i la il·lusió posada per escollir-los. I si un any algú no l’encerta massa, no passa res!! Els infants també han d’aprendre a agrair allò regalat, fins i tot el que no sigui del tot del teu gust. A fi de comptes, un regal és un obsequi que algú et fa, sense que te l’hagis merescut o guanyat, simplement perquè t’estima, no?

Creus que s’ha de vigilar que no tinguin massa joguines “electròniques” o de plàstic i fomentar les joguines fetes amb materials naturals com la fusta?

Tot en la seva justa proporció i quanta més varietat de materials i funcions, més enriquidor és el coneixement de l’entorn que faran els nens. Així que una mica de tot i molt de res.

Abans del Nadal s’hauria de fer neteja de les joguines velles o que ja no són adequades per l’edat del nen?

Siiii!!! Igual com fas amb la roba o altres coses que ja no li van bé o que han perdut el seu interès. Mira però quines són aquelles que, encara que ja no hi jugui, continuen dipositant molt d’afecte. Aquestes guarda-les. Quan sigui més gran li farà il·lusió conservar-les.

I per acabar, què podem fer si algú regala al nostre fill o filla una joguina que creiem completament inapropiada, perillosa o no adequada per la seva edat? La censurem i li expliquem al miniu que no pot jugar-hi? O premem les dents ben fort i creuem els dits perquè no li agradi gaire?

Jajajaja!! Si és perillosa, no hi ha dubte ni discussió. Si resulta inapropiada… aquí ja entrem en valoracions molt subjectives. Les joguines han d’agradar als infants, no a nosaltres. Són ells els que hauran de jugar, i si volem desenvolupar la seva capacitat de jugar i incentivar el joc, els objectes que posem al seu abast els hauran de resultar atractius.

Si realment pensem que no són gens convenients (evitant fer de les joguines creuades ideològiques amb ells), podem utilitzar diverses alternatives com creuar els dits!! O bé esperar que baixi l’interès que els desperta (que sovint passa als pocs dies) i fer-les desaparèixer (s’ha de veure les coses que es perden en una casa…), o dir-los per què no us agrada aquella joguina i que preferiu que no es quedi a casa.

Moltes gràcies pels teus savis consells, Imma!

Massatges d’amor (2/3)

Una entrada de publicada el

Cursos i recursos per aprendre massatge infantil

Si esteu de postpart és un bon moment per anar a algun curs de massatge infantil. Però també és molt interessant que hi puguin anar els pares, ja que el massatge és una activitat que poden fer amb els seus minius sense la vostra intervenció.

De vegades als mateixos CAPs en fan de gratuïts, però sinó, hi ha molts centres on en fan, impartits per monitores formades a l’Associació Espanyola de Massatge Infantil. I també hi ha la possibilitat de fer classes a domicili o en cap de setmana.

A través d’internet he conegut alguns centres que fan cursos de massatge infantil que no consten a la llista d’AEMI, com són Titània (Barcelona),  l’Equip Mudra (Girona), Maria de Mercè (Sant Cugat del Vallès), Associació Alletar i Criat (Valls), Espai Familiar (Blanes), Essència Tarragona.

A part de fer algun curs, us recomano molt 3 llibres:

També us recomano un document que corre per Internet fet per l’AEMI que té dibuixos molt il·lustratius.

Vinga, animeu-vos, que és molt divertit i gratificant!

Homenatge als pares

Una entrada de publicada el

Tenim sort de tenir els homes que tenim. Que estiguin tan implicats amb la criança dels seus fills.

La societat ha evolucionat fins a un punt de no retorn, i els nostres homes en són la prova. Són pares protagonistes del canvi, que es troben amb millors condicions legals i socials  que les generacions anteriors per exercir de pares des del naixement (com pot ser el permís per paternitat de 15 dies, que d’altra banda, em sembla irrisori), però que de vegades també han de lluitar per aconseguir un reconeixement en el seu dia a dia de pares.

Són pares implicats en l’embaràs; que miren ecografies, li parlen a la panxa i ens fan massatges al periné.

Que participen en el part tan activament com poden o els deixen.

Que ens escolten i ens consolen durant el postpart. Una dura tasca!

Que s’aixequen a les nits per calmar els minius ploraners.

Que fan massatges i passegen els seus fills.

Que fan bons menjars, freguen plats i posen rentadores.

Que redueixen els seus horaris de feina  o s’agafen excedències per passar més temps a casa.

I qui els hi reconeix tot això?

Quan  van a consultes al ginecòleg o pediatra se senten completament ignorats. Ni els dirigeixen la paraula.

Quan van a una classe de prepart o postpart veuen que són els únics representants masculins i que les explicacions mai van dirigides a ells (si és que els accepten a les classes).

Quan recullen els nens a la llar d’infants es troben amb comentaris de les mestres tipus “diga-li a la teva dona que avui s’ha tacat la bata“, com si ells fossin simples figurants.

Quan proposen a l’empresa la reducció de jornada s’han d’enfrontar a les mirades atònites de la gent, com si fossin bojos. Total, si la dona ja està a casa de baixa, perquè hi heu de ser els dos?

Quan els familiars pregunten pel nou miniu, dirigeixen directament les mirades a la dona.

I per acabar-ho d’adobar, de vegades sembla que ni els seus propis fills els hi reconeguin l’esforç, perquè quan arriba la fase de la “mamitis absolutis“, se’ls hi esquerda el globus de paciència que havien inflat durant l’embaràs i ja no saben com gestionar la situació.

Però aquesta fase passa tard o d’hora, i els seus minius són molt feliços de tenir els seus pares disponibles i implicats. El que queda per veure és quan de temps haurà de passar perquè la societat accepti els homes com ells. Quan de temps perquè s’accepti l’home com a co-protagonista de l’arribada d’un nou miniu al món i de la seva criança i educació?

El que podem fer com a dones és donar-los tot el suport que puguem en la seva tasca; deixant-los participar, acceptant el seu interès i les seves opinions, evitant controlar-ho tot, donant-los espai de relació amb els minius, i ajudant-los a fer front a les situacions socials que ignorin, rebaixin o menyspreïn la seva implicació paterna.

Massatges d’amor (1/3)

Una entrada de publicada el

Introducció al massatge pels minius

Heu gaudit mai d’un massatge? Sabeu el plaer que representa i com us relaxa? Us podeu imaginar que la persona que més estimeu en aquest món cada vespre us fes un massatge ple de tendresa, per tot el cos, i que després us féssiu un bany relaxant per preparar-vos per anar a dormir?

Sempre m’ha agradat fer massatges. El contacte de les meves mans amb la pell tèbia d’una altra persona m’agrada i em reconforta. Però quan va néixer el Martí vaig descobrir la profunditat i la màgia d’aquest contacte. El tacte és el sentit més poderós per als nostres nadons.

Fer un massatge no és només útil per resoldre alguns mals físics del nostre fill, sinó que és, sobretot, una manera de vincular-nos i de comunicar-nos amb ell. Una manera de dir “t’estimo” amb el llenguatge de les mans, el més entenedor per als nadons. A més, les carícies i els massatges són importantíssims per al seu desenvolupament i els permeten sentir plaer i relaxar-se.

Encara recordo la cara de satisfacció que feia el Martí quan tenia un mes de vida i jo acabava la sessió de massatge posant les meves dues mans calentes i olioses sobre el seu pit. De vegades semblava que s’adormia i tot!

Quan es va fer més gran, reia sense parar en les fases meś actives del massatge, quan li feia moviments de “yoga” amb les cames i els braços.

Ara quan li proposo fer-li un massatge es puja la samarreta, s’estira i aixeca els cames perquè li comenci a tocar els peus. De vegades m’agafa el meu braç i me l’acaricia amb les mans com si m’estigués fent un massatge.

Us recomano molt que ho proveu! I això ho podeu fer mares o pares. De vegades va bé organitzar-se de manera que és sempre el pare el que fa el massatge en el cas que sigui ell el que està més hores fora de casa. Així, la mare pot tenir el rol de donar el pit i el pare dels massatges o el bany.

No es necessiten massa coneixements per poder-ho fer. Seguiu el vostre instint i el ritme de les vostres mans. Elles sabran com guiar-vos.

Prepareu un lloc tranquil (potser sobre el vostre llit mateix, vosaltres agenollades o assegudes amb l’esquena recta), amb llum tènue, silenci o una música molt suau, i un bon oli vegetal (el d’ametlles dolces va molt bé i és molt hidratant). Sota el nadó hi podeu posar una tovallola toveta i suau, i sota la tovallola, alguna mena de plàstic, o un canviador (s’ha de preveure que durant el massatge relaxin els esfínters).

Mireu sempre el nadó als ulls mentre aneu fent el massatge, i canteu-li o expliqueu-li el que aneu fent amb veu dolça i relaxada. El tipus i la seqüència de moviments són importants. Comenceu per les cames, els peus i els braços per després incidir en el pit i el ventre que són les zones més sensibles. Depenent de l’hora del dia i de com està el nadó, el massatge pot ser més estimulant (amb moviments ràpids i exercicis d’estiraments i tipus “gimnàstic”) o més relaxant (amb moviments lents, suaus i profunds). Quan fem el massatge a les cames i els braços, per exemple, si els moviments van en direcció a la punta de les extremitats (cap enfora) tindran un efecte relaxant, i si van cap al centre del cos, tindran un efecte estimulant.

Bé, dit això, us deixo que investigueu pel vostre compte.

Podeu llegir altres articles que parlen sobre el tema:

El pais

Embaràs conscient, part natural i suport a la criança

Dormir sin llorar

Mimos y teta

Mimame mucho

De peus a terra

Una entrada de publicada el

Quan els nadons comencen a posar els peus a terra, per gatejar i després caminar, tothom corre a recomanar-nos quin tipus de sabates li hem de posar.

Per començar: fem servir el sentit comú!

A la primera botiga que vaig entrar buscant unes sabates per al meu fill em van recomanar unes botes rígides, que agafessin bé el turmell i la sola ben gruixuda. Em va sembla que era com si li estigués posant unes botes d’esquí als peus delicats i verges del Martí. Aquesta recomanació és la mateixa que m’han fet altres persones, però jo no em crec que això pugui ser bo!

Ara toca anar més enllà. Segons diversos experts (pediatres, podòlegs, osteòpates i fisioterapeutes), i el meu sentit comú: el peu, com més lliure, menys comprimit i més en contacte amb el terra, millor! Els nens africans que no porten sabates be aprenen a caminar i no es torcen un turmell a les seves primeres passes, no?

Així que la idea és: per casa descalços, amb sabatilles tovetes o mitjons antilliscants. I pel carrer unes sabates baixes (sense agafar el turmell), toves i flexibles, sobretot a nivell de la sola.

N’hi ha de moltes marques diferents que compleixen aquest requisit. Normalment les podreu trobar a les mateixes botigues on podeu comprar bolquers de tela. Nosaltres hem provat les Pitter Patters, les Pediped (a Renacuajos) i les See Kai Run, però també hi ha altres marques com les Lovebugs, les Shooshoos, les Jack & Lily (a Bebelún o Renacuajos), les Preschoolians (a Bebelún), i segur que moltes marques més que no conec.

Així que no ens deixem portar pel que diu la primera venedora de la sabateria de sota casa i investiguem una mica, que els peus dels nostres fills s’ho mereixen!

Aquí teniu altres articles que parlen del tema:

Embaràs conscient, part natural i suport a la criança

De cap a peus

Bebé a go-go

La mamá de Mateo

Mon petit tresor

La mama vaca

Frenets que frenen lactàncies

Una entrada de publicada el

Des del primer moment que vaig posar el Martí al pit vaig sentir unes fiblades de dolor al mugró que se m’escampaven per tot el cos a cada moviment de la seva llengua. Els primers dies tothom em deia que aquell dolor era normal.

Jo vaig seguir perseverant amb el Martí enganxat al pit les 24 hores amb la idea de què com més temps al pit, millor. El pit a demanda era per a nosaltres un continu.

La situació es va allargar fins al seu mes i mig de vida. Els meus mugrons estaven plens de clivelles, però com que no arribaven a ser ferides gaire visibles, la cosa no semblava greu. Això sí, a cada mamada durant aquell mes i mig, vaig plorar de dolor. Un dolor punyent, penetrant, quasi insuportable. Un dolor que em feia venir ganes d’arrancar-me el meu fill del pit amb violència. Un dolor que em feia pensar “una altra vegada no, si us plau, no demanis més teta que no puc més”.  Un dolor que em feia sentir culpable, molt i molt culpable.

Una nit, després de plorar durant 2 hores amb ell al pit, vaig decidir que si no trobava una solució, ho deixava. I ves per on, que al dia següent, en el curs de postpart que tot just començava, vaig preguntar per enèsima vegada si era normal que em fessin mal els pits. I la resposta de la llevadora va ser “No, no és normal. Algú li ha mirat la boca al teu fill?“. Em vaig quedar gelada; ningú ho havia fet. Ni tan sols la pediatra a les famoses revisions del “nen sa”.

Tenia un frenet posterior submucós tipus 4.

Una setmana més tard li tallava el frenet un dels pocs pediatres a Catalunya que fan frenotomies per evitar problemes amb la lactància. Decisió difícil però eficaç. Tres dies més tard del tall del frenet ja no quedava ni rastre del meu dolor. Vaig sentir un alleujament infinit. Vaig començar a gaudir de la lactància i de ser mare.

Amb el descobriment de l’anquiloglòssia del meu fill vaig entendre per què la meva mare només m’havia donat el pit un mes i mig, ja que jo també tinc el frenet curt. A més a més d’estroncar la meva lactància, això també em va causar altres problemes, com la dificultat de pronunciar la “r” sonora, i la necessitat de portar ortodòncia durant 7 anys. Investigant una mica he descobert que gran part de la meva família també té el frenet curt.

Des d’aleshores he conegut bastants nadons amb anquiloglòssia, i tot i que cada cas és diferent (no totes les mares sentien dolor, per exemple), la majoria no s’engreixaven prou a la primera setmana i els pediatres de seguida proposaven de donar-los suplement perquè segons ells les mares “no tenien prou llet”. Això és pràcticament impossible (tret d’algunes excepcions poc comuns). Algunes d’aquestes mares van fer el mateix procés que jo, i després de tallar el frenet als seus fills han tingut lactàncies exitoses i felices.  Alguna d’elles no ha tingut la sort d’estar ben assessorada i ha deixat de donar el pit amb la culpa clavada a l’estómac i amb la sensació de què el seu cos no funciona bé perquè no dóna prou llet.

Aquesta experiència amb el frenet va ser potser el detonant per fer el curs d’assessores de lactància materna, o començar a escriure aquest blog. Crec que necessitem informació que ens ajudi a tirar endavant les nostres lactàncies, i que aquesta informació, de moment i per desgràcia, no la podem trobar en els sistemes sanitaris convencionals.

Així que us recomano que si esteu donant el pit i teniu dolor (no és normal i el frenet en pot ser una de les causes) o si el vostre fill perd massa pes o no s’engreixa amb normalitat, busqueu ajuda especialitzada amb lactància materna i investigueu el tema de l’anquiloglòssia, que és molt més comú del que sembla.

La generació de súper dones

Una entrada de publicada el

Sóc d’una generació de súper dones. Quan érem petites ja somniàvem en ser astronautes, metges, científiques, ballarines, actrius, advocades, veterinàries, exploradores. Però ningú ens va ensenyar a somniar a ser mares.

Les nostres mares van lluitar per fer-se un lloc a la societat capitalista del moment. Van lluitar perquè el món les veiés com a persones econòmicament actives, persones intel·ligents, persones capaces d’assumir responsabilitats, persones innovadores i creatives. Van lluitar perquè el que elles ja sabien que tenien a dins es veiés des de fora. Però per poder aconseguir aquest reconeixement van haver de deixar de banda i demonitzar la seva essència de mares. Van patir una època dura i salvatge en què la maternitat només es podia entendre des de la tecnificació del part, el desenvolupament de la indústria de les llets de fórmula i la introducció dels xumets i d’altres objectes de substitució. A la que se li acudia expressar el desig d’estar amb els seus fills la condemnaven com a víctima i seguidora de la societat tradicional masclista.

Sóc d’una generació que enlloc de jugar a “mares i pares” jugava a “nens i cangurs”. Una generació que mai havia vist com mamaven els nens. Una generació que mai s’havia plantejat com combinaria el desig de tenir fills amb la vida d’astronauta. Per a la nostra generació de súper dones, ser mares era implícit, no qüestionable, de la mateixa manera que ser astronauta. Però per ser astronauta s’han d’aprendre moltes coses, i per ser mare?

La nostra generació ha aconseguit tenir millors resultats a les escoles i instituts que els homes, ser més nombroses a les universitats, i fer unes carreres professionals i econòmiques brillants sense saber ni enfilar una agulla.  A més a més, també hem après a ser les més seductores, les millors amants, les més divertides, les més actives, les més creatives. Les nostres mares poden estar orgulloses de tot el que hem aconseguit. Però just quan ens trobem en el moment més important de les nostres carreres,  en el punt de no retorn, quan es pot consolidar definitivament la nostra vida econòmica i pública, just en aquest moment ens quedem embarassades. I ni nosaltres ni la societat que ens envolta no estem preparades per la maternitat.

Les nostres mares van lluitar molt per aconseguir el que per a nosaltres és un dret fonamental: estudiar i fer una carrera professional com ho hauria fet qualsevol home a la seva època. A nosaltres ens toca lluitar per aconseguir que ser astronautes i mares no sigui incompatible. Aconseguir no haver de triar entre tenir la maternitat que volem, respectuosa amb els ritmes naturals del nostre cos i dels nostres infants, i una vida professional reconeguda i activa, i que la societat accepti la nostra essència més femenina; la maternitat. Hem d’aconseguir que la societat afavoreixi la participació dels homes en la criança dels fills per no estar tan soles davant d’aquesta tasca tan – o la més-  important de les nostres vides. Hem d’aconseguir que la criança, l’alletament matern i el vincle mare-fill s’entenguin com un procés fonamental per al desenvolupament d’una societat futura més viva, més sana i més sàvia.

Us recomano que llegiu:

Manifiesto Maternal

Unid el conocimiento y la fuerza maternal

Casilda Rodrigañez

Buscant l’embaràs,…. amb una mica de gràcia!

Una entrada de publicada el

Diguem-ho clar: follar buscant un embaràs dóna molt de morbo. O com a mínim les primeres vegades. Aquell dia que, després de molt parlar-ho amb la teva parella, de cop i volta a mitja acció (just en el moment en que caldria allargar el braç fins al calaixet de la tauleta de nit per agafar la gometa) li piques l’ullet i el convides a entrar lliurement per tirar endavant el projecte de família. Aquell primer dia la fogositat de la idea et fa sortir l’adrenalina per les orelles, després l’oxitocina t’omple tot el cos i fins i tot sents els focs artificials que et surten per tots els porus de la pell.

Però atenció, noies! La impaciència ens pot portar a situacions desagradables. Això del sexe buscant un embaràs és un joc molt llaminer però perillosíssim! Et deixes portar per l’emoció de la decisió i t’embarques en una cursa sense retorn amb el teu propi cos. No forceu el que no es pot forçar! Conserveu la calma, el misteri, la sensualitat, la màgia i sobretot, l’espontaneïtat. Perquè això de calcular el minut exacte de l’ovulació, fer la postura amb el millor angle de caiguda dels pobres capgrossos concursants al premi i, per acabar, fer la vertical durant vint minuts de cronòmetre no dóna morbo! Sinó que apaga fins a l’última espurna dels focs d’artifici.

No us desitjo per res del món que arribeu al moment fatídic en que un bon dia el vostre home us mira (o més aviat us parla mig adormit, donant-vos l’esquena) i us diu: carinyo, deixa’m tranquil, si us plau, que no puc més.

Per aquest camí no es va enlloc.

No feu com jo, que a la primera regla després de la gran decisió em vaig presentar a la ginecòloga estressadíssima perquè no ho havia aconseguit. Em va fer un somriure burlesc i em va dir que tornés al cap d’un any.

O sigui que molta paciència, tranquil·litat, sensualitat, i a gaudir del sexe!